The Newsroom (2012) - Aaron Sorkin

L'Aaron Sorkin és un dels pocs noms propis de la nova fornada de producció televisiva de sèries que pot aixecar un projecte ell sol. S'ha guanyat la reputació de sòlid guionista a base de magnífics guions com els de A few good men (Algunos hombres buenos, 1992, Rob Reiner), The Social Network (La red social, 2010, David Fincher) o Moneyball (Moneyball, 2011, Bennett Miller), però sobretot per les set esplèndides temporades de The West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca, 1999-2006).
Aquesta merescuda reputació l'ha portat ara al terreny de la premsa a The Newsroom. Explica els intents del Will McAvoy, un presentador de notícies polítiques molt famós (un recuperat Jeff Daniels) -una mena de Josep Cuní a la americana-, d'erigir, amb l'ajut de la seva productora Mackenzie MacHale (l'Emily Mortimer de Hugo i Match Point), un informatiu absolutament equànime i veraç, sense tendència política i que basi les seves notícies en els fets, i no en les opinions més o menys esbiaixades pel color polític. La sèrie, ara mateix -tot just havent enllestit la seva primera temporada- ja ha perfilat molt bé el que ven. Una aventura quimèrica per retornar als orígens ètics del periodisme, saltejada amb les interaccions personals dels seus protagonistes.

Indubtablement, la sèrie es deixa veure de bon grat. Sorkin no és ni un principiant ni un matusser, i vesteix molt correctament la seva proposta, li dona la profunditat a les trames a la que ens té acostumats habitualment i intenta sacsejar consciències periodístiques entumides per les grans corporacions, holdings i conjuncions de poderosos amb interessos més o menys evidents. El que passa és que The Newsroom, per dir-ho així, sorkineja. Vull dir que les que a The West Wing foren les seves armes i senyes d'identitat -diàlegs vius, trames agosarades i críptiques, elenc actoral- aquí no acaba de funcionar. I no funciona, principalment, perquè la direcció és molt permissiva i força autocomplaent.
Hi ha escenes mal acabades, altres que no encaixen -i que si el guionista no hagués estat en Sorkin ningú no hagués dubtat de retallar-les de la edició final- i un munt de situacions en les que els actors no estan fins o creuen la ratlla del que és ser adorkable (aquella barreja de bogeria adorable) amb ser, simplement, insuportable. I aquesta permissivitat i autocomplaença aboquen la sèrie a uns altibaixos que enfosqueixen les magnífiques trames de periodisme intens, de captació de nous periodistes amb més valors ètics i principis. Per posar-hi noms i cognoms, la Emily Mortimer no equilibra bé la balança entre el que és histèric i el que és entranyable. La Alison Pill (Midnight in Paris, Scott Pilgrim VS the world) exagera la seva facilitat per ser maldestra en tot el que fa convertint el seu personatge en un estereotip femení francament caduc i desagradable. El mateix Jeff Daniels (Dumb and Dumber, Aracnofobia) es veu obligat a mantenir el seu mal caràcter durant massa estona i necessita exagerar-ne molt els matisos. En definitiva, que els personatges, peça clau dels guions del Sorkin, no funcionen. Caldrà veure si les noves temporades afinen més els llapissos en esbossar-los i fer-los evolucionar.

D'altra banda, el Sorkin vol explicar una història d'equanimitat periodística sense aconseguir ser-ho ell mateix. Perquè ens entenguem, el personatge del Will McAvoy és un republicà intentant ser equànime. Però totes, absolutament totes les notícies en les que cal posicionar-se políticament d'una banda o de l'altra, tenen el punt de mira fixat en els republicans. És a dir, que The Newsroom intenta fer-nos creure que hi ha un republicà capaç de ser crític contra els republicans, però encara no hem vist prou ganes en els guions del Sorkin de que un demòcrata tiri pedres contra els seus. D'això se'n diu jugar brut. Més enllà d'això, indubtablement la sèrie té prou qualitat com per poder ser vista i desgustada, però un agrairia que un tema tan important com l'ètica periodística tingués un acabat més polit i perfecte, per assegurar que la professió, tan necessitada com està avui en dia de referents, no hagués de recórrer al Lou Grant o als Woodward i Bernstein de All the president's men (Todos los hombres del presidente, 1976, Alan J. Pakula).

Les pitjors escenes de mort de la història del cinema

El Gori Garcia ens acaba de descobrir una de les millors morts de la història del cinema. Be, quan diem 'millors', de fet volem dir 'pitjors', ja ens enteneu. Veieu-la i després en parlem.



Nosaltres, a partir del tercer tret ja no podíem parar de riure. Som particularment molt fans dels crits de fons i de la barbeta del protagonista, a banda de les ganes d'empastifar les parets i de tirar coses 'involuntàriament'.

Atenció, perquè les sorpreses no s'acaben aquí. L'escena està treta d'una pel·lícula turca que porta per títol -agafeu-vos- "Karateci Kiz" que, traduït del turc, vol dir "La noia karateca". Jo no sé vosaltres, però això ens ha posat la mosca al nas. Casualitat o no? De debò és possible que no hi hagi cap connexió entre Karateci Kiz i el Karate Kid del George Avildsen? 


Bé, ara tampoc volem aixecar falses acusacions, potser és casualitat, però no ens negareu que al llegir el títol se us ha gelat una mica la sang.

En qualsevol cas, el Gori ens ha posat sobre la pista. Aviat us acostarem més escenes lamentables de morts impossibles. En coneixeu alguna que creieu necessari que tothom la gaudeixi? N'hi ha alguna de pitjor que la de Karateci Kiz?

La historia d'Alien3 que mai va ser rodada

El procés de producció de la tercera entrega de la nissaga Alien va ser molt complicada. Se li va encarregar primerament al Renny Harlin (Pesadilla en Elm Street 4, Las aventuras de Ford Farlaine, Máximo Riesgo, La jungla 2, La isla de las cabezas cortadas) que, després d'un any, va desistir en veure que els estudis no donaven llum verda a les seves idees.
Abans de que, finalment, es contractés al David Fincher per fer el seu debut en la gran pantalla, els productors van contractar al llavors emergent Vincent Ward, un neozelandès que havia filmat The Navigator (que va guanyar a Sitges l'any 1985). La seva visió era tan radicalment diferent que els estudis, al cap d'uns mesos, van decidir acomiadar-lo si no acceptava la seva llarga llista de canvis i "suggerències".
Ningú no sap com hagués quedat en pel·lícula, però la història que el Ward tenia en ment ens ha semblat tan interessant que us la hem volgut transcriure aquí, tal com ell mateix l'explica en l'edició especial en DVD de la pel·lícula, per tal de que us la imagineu vosaltres mateixos. Ja ens direu si la història alternativa que tenia el Vincent Ward al cap us fa més el pes que la que va acabar sent en realitat filmada pel Fincher.

Seria una ordre monàstica que no encaixava en el nou món. Tornaven bojos a tothom perquè no creien en la tecnologia que anés més enllà de les seves necessitats bàsiques. Això feia la seva vida increïblement complicada. [Així que se'n van a viure al seu propi "planeta", una nau feta de fusta que sura en l'espai]. Hi havia una nau de quasi 5 km de diàmetre amb una estructura metàl·lica i un nucli d'acer massís que controlava la gravetat, l'aire i l'oxigen, tot el necessari per tal de que la nau sobrevisqués a l'espai. [Hi havia] catedrals de fusta, molins de fusta, camps de blat, escales de centenars de metres, tot el bàsicament imprescindible per poder sobreviure i per ser autosuficient a l'espai.

El que apareixia al principi eren uns monjos arreglant una catedral sobre unes escales i torretes. Sembla que estem a l'edat mitjana. Un d'ells puja al damunt d'una torre, s'aboca a l'exterior per una finestreta i es veu una planícia que descriu una corba cap a l'atmosfera... amb prou feines hi ha espai entre ell i la atmosfera de l'espai exterior. Al mirar cap amunt veu una petita nau espacial en la distància que s'estimba en un petit llac artificial que hi ha en la superfície del planeta. Van al rescat en balses i es troben amb una nau que, en l'interior, està destrossada, vidres trencats, restes de sang, ni rastre de la Newt. Troben a la Ripley dormida, però la seva càpsula està trencada. Se l'emporten amb les barques fins al bisbe que governa amb mà de ferro. La interroguen. Té un al·liat: el John, un monjo del que es fa amiga.

I llavors les coses es compliquen. Tenen uns vàters monacals, de fusta, gens sofisticats [tots en línia]. L'alien, que ha matat a la Newt, i s'ha escapat pel llac, vagareja pels conductes del clavegueram. Els monjos estan cagant i, de sobte... FWOOOOSHHH!. És quasi graciós, però terrorífic al mateix temps. S'espanten, creuen que és el diable. Culpen a la Ripley que, com a dona, constitueix una presència maligna.

M'encanta la criatura... la Ripley la veu en termes científics; els monjos la veuen de manera mítica i moral. Creuen que si aconsegueixen desfer-se de la Ripley, culpant-la del que ha passat, amagant-la en un soterrani, tenen alguna opció de salvar-se. Però les morts segueixen succeint-se. La Ripley s'escapa. Comença a tenir al·lucinacions. Veu el lloc com si fos un quadre d'El Bosco, com del segle XIII. El que no sabem és que el que està tenint son nàusees matinals. L'alien l'ha fecundat. A causa de les nàusees i les al·lucinacions, de vegades no aconsegueix distingir el que és real del que no, i tot i que vol avisar als monjos, desenvolupa una mena d'afinitat amb l'alien perquè és el pare del seu fill.

Comença a creure que els monjos potser tenen raó, tot i que en un sentit diferent. Posem-ho així: a Alien era una principiant, a Aliens era una guerrera. A Alien3 és una persona madura que mira enrere i reflexiona sobre els seus errors. És una dona que no ha vist créixer a la seva filla. Una dona que ha vist morir a tota la seva gent. Tots aquells amb els que va tractar van patir una mort horrorosa. Ella és la única supervivent. I sent, d'alguna manera, que hi ha alguna cosa dolenta en ella. Així que és una història de redempció.

Vaig desenvolupar la història en dues direccions. En la primera Ripley es suïcida. Era molt simple. Hi havia un camp de blat davant d'una catedral. Hi havia un incendi en el camp de blat i ella hi entrava molt tranquil·lament. Als estudis els hi va agradar la idea, però volien que la sèrie continués, i em van preguntar si hi havia alguna manera de fer-la sobreviure. Vaig dir "i tant".

Un dels monjos és el seu amic. Hi ha una tensió sexual ambigua entre ells. En la meva versió no passava res, però. Es tractava del que podria haver passat. Ella fulleja llibres medievals. Troba unes il·lustracions sobre exorcismes. Troben una manera científica de treure'l fora del seu cos abans de que creixi i li rebenti el pit. El treuen just a temps, és un avortament o un exorcisme, depèn de com ho vegis. Però la criatura és suficientment àgil com per ficar-se dins del cos del monjo. Té que trobar un hoste, necessita calor immediatament. El final seria el mateix, el monjo s'endinsa en l'incendi.

Li vam passar les dues versions a la Sigourney. Va dir "No vull sobreviure i continuar la sèrie. Estic farta! Mata'm! M'agrada la primera versió". Els ho va dir als estudis: "No ho faré si no em mateu". Així ho feren. Tot i que després la van ressuscitar. Aquesta era la meva història per a Alien3.

Els 400 seguidors

Com qui no vol la cosa, hem arribat als 400 seguidors al nostre Twitter. No cal que us diguem que ens fa molta il·lusió. No som -ni volem convertir-nos- en uns obsessos del número de followers, visites al blog o fans que tenim al Facebook, però no podem evitar que cada nou seguidor que tenim amb el que podem compartir converses cinematogràfiques ens fa feliços. Cada cop que algú ens recomana una pel·lícula, ens explica la seva favorita, dissenteix obertament de la nostra opinió, ens envia una fotografia d'una localització cinematogràfica, participa en algun dels nostres trivials, confessa quin va ser el seu primer enamorament cinematogràfic o ens explica una història interessant (que no coneixíem) sobre el cine, nosaltres creixem. Però no creixem en xifres rodones, sinó que creixem nosaltres.

El 400 és una xifra cinematogràficament molt rodona i no volíem deixar passar l'oportunitat de donar-vos les gràcies per la complicitat i la proximitat, tant al blog com al Twitter i al Facebook. Seguirem aquí, al peu del canó a la sala de projeccions, canviant els rotlles per tal de que aquesta Última Projecció duri per sempre. Gràcies.

Premis Emmy 2012

Es celebraren ahir, en el moment de la història de la televisió en la que més gent enganxada a les sèries hi ha. Cada cop desperten més atenció i cada cop més es converteixen en una molt bona guia per descobrir noves sèries que encara no hem pogut veure per aquí.
Aquest any, els guardonats han estat els següents:
Millor sèrie dramàtica per Homeland, protagonitzada per la recuperada Claire Danes, el Damian Lewis, el Mandy Patinkin i la Morena Baccarin, que gira al voltant de l'amenaça per la seguretat nacional post 9/11. Tot i ser la seva primera temporada, va superar a les seves "veteranes" competidores, Breaking bad, Boardwalk empire, Downtown abbey, Mad men i Game of thrones.

Millor sèrie de comèdia per Modern Family, que va desbancar Curb your enthusiasm, Girls, Veep, 30 Rock i The big bang theory i que ja s'ha convertit en un petit clàssic contemporani de la comèdia, amb aquesta esbojarrada família nord-americana.

Moltes decepcions en la categoria de Minisèrie, on va guanyar Game change, que segueix l'ascenció del candidat republicà a la Casa Blanca, John McCain, encarnat per l'Ed Harris, acompanyat de la Julianne Moore com a Sarah Palin i també pel Woody Harrelson. I diem que va ser una decepció per a molts doncs tres sèries molt populars també estaven nominades: Sherlock, American horror story i Luther, que acompanyaven Hemingway & Gellhorn (que explica la història d'amor entre l'Ernest Hemingway i la corresponsal Martha Gellhorn en l'escenari de la guerra civil espanyola, i que protagonitzen el Clive Owen i la Nicole Kidman) i Hatfields & McCoys (que dibuixa l'enfrontament entre dues famílies del Sur en els anys posteriors a la guerra civil nord-americana, amb un repartiment encapçalat pel Kevin Costner, el Bill Paxton, el Tom Berenger, la Jena Malone i el Powers Boothe).

En quant a actors i actrius, la cosa ha estat com segueix:
En les categories d'actors i actrius principals han guanyat el Damian Lewis de Homeland, el Jon Cryer de Two and a half men, el mític Kevin Costner (que s'ha retrobat amb els premis, molts anys després) per Hatfields & McCoys, mentre que entre les fèmines s'han endut premis la gran Julia-Louise Dreyfuss (a la quasi li havíem perdut la pista després de Seinfeld) que se l'ha endut per Veep, la Claire Danes per Homeland i la Julianne Moore per Game change.

Com a secundaris, els premis els hi han caigut a les mans a l'Aaron Paul de Breaking Bad , l'Eric Stonestreet de Modern family i el Tom Berenger per Hatfields & McCoys, a la Maggie Smith per Downtown abbey, la Julie Bowen de modern Family i la veterana Jessica Lange pel seu pertorbador paper a American horror story.


Per últim, en l'apartat de guions, els guanyadors han estat el capítol pilot de Homeland, l'intitulat "pregnant" de Louie i el de Game change.

De totes maneres, el que més ens ha impressionat d'aquesta cerimònia ha estat -perdoneu la frivolitat- l'elegància i el glamour. Les diferències entre els mítics Oscars de l'Acadèmia i els Emmys cada cop són menors, i els vestits més espectaculars es passegen per la catifa vermella amb ostentació. Si voleu veure els més impressionants, passeu-vos pel nostre Tumblr i gaudiu-ho amb els ulls ben oberts.

Per la Mercè, felicitem a la gran Mercedes Ruehl

Avui se celebra la Mercè, patrona de Barcelona. I a l'Última Projecció hem volgut felicitar a una de les nostres actrius favorites. No us penseu, no és una actriu mítica, ni ha fet multitud de pelis. És, "simplement", una actriu enorme que cada cop que ha tingut uns minuts en pantalla els ha aprofitat per marcar una diferència amb la resta.
Moltes felicitats, en el dia del teu sant, Mercedes Ruehl.

Va començar fent teatre, a Broadway, cap als anys 80, i l'any 91 ja li van donar un Toni pel Lost in Yonkers del Neil Simon. D'allà va comenár a tirar cap a Hollywood, amb petits papers a pelis tan distingides com Se acabó el pastel (Heartburn, 1986, Mike Nichols), Días de radio (Radio days, 1987, Woody Allen), El secreto de mi éxito (The secret of my success, 1987, Herbert Ross), Big (Big, 1988, Penny Marshall) o Casada con todos (Married to the mob, 1988, Jonathan Demme). Va ser, però, amb la seva actuació a El rey pescador (The fisher king, 1991, Terry Gilliam) que l'Acadèmia va cridar a les seves portes per atorgar-li l'Òscar, que va arrabassar de mans d'actrius tan reputades com Jessica Tandy, Diane Ladd o Kate Nelligan i d'una joveníssima Juliette Lewis.
La seva actuació en aquesta pel·lícula, encarnant a l'Anne, parella del Jeff Bridges del que ha de suportar els altibaixos és delicadíssima, vital i extremadament realista. Feia molt de temps que els premis Òscar no es fixaven en una interpretació que s'allunyés de les interpretacions estil Sally Field. Si us plau, reviseu un moment aquesta interpretació en aquesta escena i fixeu-vos molt bé en la Mercedes.


La seva carrera, com li passa sovint a les actrius que guanyen un Òscar, va decaure misteriosament i ja no va poder oferir cap altre paper realment significatiu ni participar en cap altra peli prou decent com per ser recordada. Alguna participació en alguna sèrie (Frasier, Entourage) i, després, de tornada als escenaris, on segueix captivant, en directe, les seves audiències cada nit.

Sempre, però avui més que mai, Mercedes, moltes felicitats.

Alien3 (Assembly Cut) (o l'edició especial que cap dels tres directors va autoritzar)

Amb motiu de l'estrena de Prometheus (podeu llegir "prometéus o promícius, com preferiu) vam decidir, tot l'equip de l'Última Projecció, de revisar la nissaga sencera (sabem que no vam ser els únics, frikis, més que frikis, que sou uns frikis!).
Vam arribar recentment a veure la tercera part i vam voler veure-la en la seva versió estesa (oficialment anomenada Assembly Cut), amb 30 minuts més del metratge original filmat pel David Fincher. Que quedi clar, però, el Fincher es va desvincular totalment de la peli, un cop acabada, així que, de fet, aquesta versió no és cap Director's cut, doncs ell no hi ha tingut res a veure. De fet, en aquesta edició en DVD del 2003 el Fincher no surt ni tan sols en el making off (tot i que és mencionat diverses vegades).
Anàvem amb molta il·lusió, doncs formem part d'aquella minoria que, en la seva estrena original, ens va agradar. Sí, ho sabem, som una mica rarets. I això que tampoc som uns fans irredempts del Fincher (us ho dic perquè no penseu que ara diem que ens agrada la peli només perquè el Fincher s'ha guanyat una reputació). Però, en el seu dia, ens va agradar molt aquest gir inesperat de la franquícia, buscant atacar-la des d'una perspectiva més mística, propera a la religió (que després Scott reprendria a Prometheus), barallant-se amb la culpa, els dimonis interiors, la redempció i altres imatges realment interessants que aquesta tercera entrega aportà.

Doncs això, que la vam tornar a veure però amb 30 minuts extres que prometien explicar millor algunes coses que en la original quedaven penjades, millorar l'estructura del film, que era una mica desencaixada, narrar millor la última escena, que en la primera no s'entenia, etc. Doncs quina decepció. La pel·lícula, indubtablement, aporta coses noves, escenes mai vistes, alternatives fins i tot (ara hi entrarem, no patiu). Però el problema és que el que aporta no millora ni un gram la versió original. És més, la calma i nivell baix de tensió que tenia la original passa a ser aquí tedi insuportable, amb escenes allargades i buides. Els canvis introduïts aporten ben poc. L'alien, per contres de sortir d'un gos, surt d'un bou (ja veus quin canvi), hi ha una escena de caça de l'alien prèvia a la última que està tan mal portada que fa vergonya al·liena. I, per acabar-ho d'adobar, s'hi afegeixen un munt de seqüències on es veu l'alien de cos sencer, aquí amb forma felina, que de mal fetes fan vergonya, amb una tècnica molt rudimentària, sobreposades amb una tècnica absolutament passada de moda (segur que el Fincher, en veure'n l'aspecte resultant, va decidir eliminar-les i seguir la premissa de l'Scott de no mostrar massa allò del que se suposa que has de tenir por). Això és el que aporten aquests 30 minuts extres.
El que no aporten? Doncs no aporten res als personatges, no aporten res a la relació amb el metge, no aporten res a la mística i a la càrrega religiosa que ja tenia l'original. És a dir, no aporten res de valor.


Pel que sí que val, definitivament, adquirir aquesta versió, és pel fantàstic making off inclòs en el segon disc, on s'explica, sense pels a la llengua, tota la problemàtica del rodatge, les dificultats, les interposicions dels productors, les idees autorals dels fins a tres directors diferents involucrats en el projecte, la història alternativa que el Vincent Ward (segon dels directors) es va treure de la màniga i que, tot i que no li van deixar filmar, sí que va suposar la base d'alguns dels aspectes de la versió definitiva.

Total, que igual no calia fer una versió no autoritzada per cap dels tres directors, tot i que no deixa de ser una curiositat que bé val la pena veure si un és molt fan de la nissaga.

Mátalos suavemente (Killing them softly) - Andrew Dominik, 2012

(Dóna-li al play i segueix llegint)   


Killing Them Softly és un film dirigit minuciosament per Andrew Dominik (The Assassination of Jesse James By The Coward Robert Ford, 2007)  i protagonitzat per Brad Pitt, Richard Jenkings, Scoot McNairy, Ray Liotta, James Gandolfini, Ben Mendelsohn, Vincent Curatola.   

Com diria el Risto Mejide, la peli és un bon producte: Història entretinguda, context interessant, tocs d’humor, diàlegs enginyosos, violència bellament rodada, ecos de Tarantino, Ritchie i Gallo... Probablement molts l'anomenaran "la millor peli de l'any" i segur que se’n parlarà molt bé durant els propers mesos.

I és que realment, no està gens malament. És a dir, tot és positiu i un cop vista i païda, l’únic “defecte” que li puc trobar a aquesta peli és que dóna la sensació d’haver estat construïda amb tots els elements “cool” per a que agradi a un públic ben ampli, convertint-la en un producte perfecte però tan fred com el caràcter del seu protagonista.

He crescut (com molts) veient el cinema de gàngsters d’Scorsese i Coppola; els meus referents són la vella escola de mafiosos retratada als 80 i 90 que també incloïa De Palma i els seus hipnòtics (i a estones excessius) moviments de càmera. Ja llavors se’ns explicava que la vella guàrdia de mafiosos sempre és reemplaçada per una nova generació menys escrupolosa i més pragmàtica i Killing them softly no és una excepció.

La vella generació -la que hem conegut a través del cinema i de sèries com els Soprano- és intensa, valora la lleialtat i la fermesa de caràcter. Aquestes pelis i sèries ens parlen de clans, famílies que actuen emparades en les lleis de la societat tribal i els valors de la seva comunitat.

Precisament aquesta contraposició entre una i altra generació serà el leit motiv de la pel•lícula, ja sigui mostrada en la trama principal o a través de la inserció dels discursos dels (llavors) candidats Obama i McCain a la presidència dels Estats Units.


Així doncs, el que es vulgui quedar amb la trama, té una història entretinguda i a estones divertida, amb els tòpics del cinema de gènere i escenes tan potents que seran clàssiques en poc temps; però a més, la peli també compta amb metàfores poc subtils però enriquidores que li donen un context i una lectura més interessant.

És difícil argumentar més sense desvelar detalls importants, per tant, millor que l'aneu a veure i ja ens explicareu la vostra opinió.

El millor: L’escena de l’atracament: potent, dramàtica, perfecta. Podria ser un curt-metratge per si mateixa.
El pitjor: El tràiler en espanyol (no el veieu abans de la peli).
El més cool: la presentació del personatge de Brad Pitt a ritme de Johnny Cash.
Una recomanació: veieu-la en V.O.

Trivial: Actors irreconeixibles II

Ens costa més trobar imatges d'actors difícilment reconeixibles que d'actrius. Mira, què vols, es veu que a les actrius les criden més per fer sessions fotogràfiques atrevides, diferents, exòtiques i misterioses. En canvi als actors se'ls fotografia habitualment vestits 'elegantots', amb posat seriós, però sempre a cara descoberta. Així que, quan ens proposem fer un trivial d'actors irreconeixibles, sovint acabem havent de triar fotos no massa galmouroses o, directament, de pel·lícules en les que s'han hagut de disfressar. Ja en vam fer un de trivial d'actors irreconeixibles fa uns mesos i avui tornem a la càrrega. Seríeu capaços d'endevinar aquests actors irreconeixibles? (Respostes, com sempre, als comentaris).

Pelis famoses en il·lustracions otomanes (Star Wars, Kill Bill, Terminator 2...)

En Murat Palta és un il·lustrador turc molt jove que, per la seva tesi doctoral, va voler experimentar barrejant pel·lícules mítiques del cinema de Hollywood amb l'estil otomà de representació pictòrica. El resultat és veritablement encisador i fins i tot amb un punt místic, segons com es miri. Us recomano que intenteu reconèixer la pel·lícula només veient la il·lustració, intentant endevinar quines són les escenes que s'hi representen i, sobretot, deixar-vos portar per aquesta flaire folklòrica dels dibuixos del Murat Palta.

Trivial: Actrius irreconeixibles #7

Ha passat bona part de l'estiu, la calor minva i la rutina torna a apoderar-se del nostre dia a dia. Però aquesta rutina no té perquè ser dolenta, ni molt menys. Nosaltres, per exemple, tornem a la nostra rutina de portar-vos un trivial d'actrius irreconeixibles per tal de fer-vos la vostra rutina més amena. Si voleu revisar els trivials anteriors, els podeu recuperar tots aquí, no només els d'actrius però també els d'actors.

Anem al gra doncs, quantes d'aquestes actrius sou capaços de reconèixer?

La gran polèmica de l'Oscar honorífic a l'Elia Kazan

Cerimònia dels Oscars de 1999. El Martin Scorsese i el Robert DeNiro el presenten, sona la música i apareix damunt de l'escenari l'Elia Kazan, per rebre l'Oscar honorific a tota una trajectòria. El públic, com és habitual en aquests casos, es posa dempeus. Bé, no, no tothom s'ha posat dempeus... Espera, què passa? Perquè el Nick Nolte, l'Steven Spielberg i, en general, la meitat de la platea no es posa de peu?

Veieu-ho aquí, en el vídeo de l'entrega (va ser la Gloria Pérez la que ens va posar sobre la pista).



L'explicació de la divisió de la platea? L'Elia Kazan, comunista confés, va participar com a "testimoni amistós" en els judicis que el Comité d'Activitats Antiamericanes de l'era McCarthy dugué a terme per descobrir, denunciar i jutjar a qualsevol persona sospitosa de ser comunista o tenir-hi certa tirada. Kazan, com a testimoni, denuncià a diversos dels seus companys. Kazan, més tard, explicaria que va prendre "la més tolerable de dues alternatives que eren tant doloroses com equivocades".

En qualsevol cas, la participació de Kazan amb el comité que acusava a quelsevol esquerranós d'idees progressistes va aixecar ampolles a Hollywood i li va guanyar moltes enemistats.
Heus aquí doncs el motiu. Molts no l'han perdonat mai.

Més enllà d'això, l'Elia Kazan va ser el responsable d'un dels canvis més fonamentals en la història del cinema de Hollywood. Ell, junt amb el Lee Strasberg, va crear el famós Actor's Studio, on moltes futures estrelles van descobrir un mètode que buscava les arrels psicològiques dels personatges a interpretar per tal de donar com a resultat unes actuacions extremadament intenses, com no s'havien vist mai fins a aquell moment. Kazan va, ell mateix, treballar amb aquests mètodes amb molts dels seus actors, als quals va catapultar fins a 21 nominacions als Oscars. Entre ells el Marlon Brando, el James Dean i un llarg etcètera d'actors i actrius que van canviar la manera en que s'actuava a les pel·lícules de Hollywood i que, igualment, van convertir-se en icones inesborrables del setè art.

Moltes de les seves pel·lícules van aconseguir conjuminar el favor del públic i de la crítica d'arreu del món, i algunes d'elles romanen com a peces indiscutibles no només del cinema sinó de l'inconscient col·lectiu occidental, molt en particular la seva adaptació de A streetcar named Desire (Un tranvía llamado deseo), On the waterfront (La ley del silencio) o East of Eden (Al este del Edén).

És en aquests casos quan ens posem a discutir -interiorment, potser- sobre la indivisibilitat (o no) de l'artista i de l'art que produeix. Mereix menys reconeixement el Kazan per la traició als seus companys? O podem jutjar les seves obres pel que són oblidant-ne completament les qüestions extraprofessionals? És necessari que ens caigui bé un artista per tal de poder apreciar la seva obra? O, a l'inrevés: Podem arribar a apreciar una obra tot i que el seu autor sigui molt reprobable?