Una nau no militar i amb bones intencions es veu obligada a desviar-se de la curs per aterrar en un indret inhòspit en el que troben unes formes de vida estranyes i infeccioses que se'ls hi fiquen dins la nau i els persegueixen fins a la mort. És l'argument d'Alien: Covenent? Sí. Però també d'Alien (la primera)i de Prometheus. Exactament el mateix. El maleït mateix argument. I —toca't allò que no et sona— resulta que el director és el mateix, el "gran" Ridley Scott. Mira, ara no carregaré tintes contra un director que ha estat capaç de rodar algunes de les més meravelloses pel·lícules de la història del cinema (llegeixis Blade Runner) o, si més no de les frontisses dels 70s i 80s (llegeixis Els duelistes i Alien). Però és que aquest home repapieja fílmicament.

La seva pretensió de immiscir-se en el devenir de la saga el fa col·locar, després de la força infame Prometheus, la desajustada, sincopada i absolutament inanimada Covenant, en l'escletxa que li queda fins que arribi, cronològicament parlant, l'Alien del 1979. Res és nou i tot grinyola. Les estupideses de guió són més grans que les naus dels enginyers, i n'hi ha més que ous de xenomorfs (ah!, no!, que ara són neomorfs). No hi ha cap dubte que Scott, tipus aparentment intel·ligent, té alguna cosa a dir. I la diu. "Totes les creacions volen destruir el seu creador". I ja està dit. És l'única idea vagament interessant d'un refregit de déja vus que segur que ell dirà que són homenatges o regals per als fans. (I si tots els regals que els hi fa als fans són com el curtmetratge lamentable que és The crossing, potser millor que no se'ls estimi tant, als fans).


La idea, en tot cas, permetria que algú amb menys ganes de copiar-se a si mateix en fes una trilogia (no en tinc cap dubte que ho faran), de la mateixa manera que el James Cameron va saber afegir la temàtica maternal a una nissaga que, d'altra manera, s'hagués perdut en la repetició. Però no n'hi ha prou per insuflar-li vida a una pel·lícula que ha nascut més morta que tots els tripulants de naus de càrrega que responen a crides anònimes i misterioses de planetes encara per descobrir.

Avui ens em assabentat d'una trista notícia, l'artista suís H.R. Giger ha mort a l'edat de 74 anys un hospital suís, després d'haver estat ingressat dilluns per una caiguda.


Nosaltres (i estem segurs que tots vosaltres també) sempre el recordarem per haver-nos provocat més d'un malson gràcies a la seva criatura més famosa i més terrible: l'Alien de la saga creada per Ridley Scott.


El seu univers estètic fou el que va inspirar Ridley Scott per a contratar-lo i que creés un dels personatges més pertorbadors del cinema i, sens dubte, una de les claus de l'èxit de la saga Alien.

El procés de producció de la tercera entrega de la nissaga Alien va ser molt complicada. Se li va encarregar primerament al Renny Harlin (Pesadilla en Elm Street 4, Las aventuras de Ford Farlaine, Máximo Riesgo, La jungla 2, La isla de las cabezas cortadas) que, després d'un any, va desistir en veure que els estudis no donaven llum verda a les seves idees.
Abans de que, finalment, es contractés al David Fincher per fer el seu debut en la gran pantalla, els productors van contractar al llavors emergent Vincent Ward, un neozelandès que havia filmat The Navigator (que va guanyar a Sitges l'any 1985). La seva visió era tan radicalment diferent que els estudis, al cap d'uns mesos, van decidir acomiadar-lo si no acceptava la seva llarga llista de canvis i "suggerències".
Ningú no sap com hagués quedat en pel·lícula, però la història que el Ward tenia en ment ens ha semblat tan interessant que us la hem volgut transcriure aquí, tal com ell mateix l'explica en l'edició especial en DVD de la pel·lícula, per tal de que us la imagineu vosaltres mateixos. Ja ens direu si la història alternativa que tenia el Vincent Ward al cap us fa més el pes que la que va acabar sent en realitat filmada pel Fincher.

Seria una ordre monàstica que no encaixava en el nou món. Tornaven bojos a tothom perquè no creien en la tecnologia que anés més enllà de les seves necessitats bàsiques. Això feia la seva vida increïblement complicada. [Així que se'n van a viure al seu propi "planeta", una nau feta de fusta que sura en l'espai]. Hi havia una nau de quasi 5 km de diàmetre amb una estructura metàl·lica i un nucli d'acer massís que controlava la gravetat, l'aire i l'oxigen, tot el necessari per tal de que la nau sobrevisqués a l'espai. [Hi havia] catedrals de fusta, molins de fusta, camps de blat, escales de centenars de metres, tot el bàsicament imprescindible per poder sobreviure i per ser autosuficient a l'espai.

El que apareixia al principi eren uns monjos arreglant una catedral sobre unes escales i torretes. Sembla que estem a l'edat mitjana. Un d'ells puja al damunt d'una torre, s'aboca a l'exterior per una finestreta i es veu una planícia que descriu una corba cap a l'atmosfera... amb prou feines hi ha espai entre ell i la atmosfera de l'espai exterior. Al mirar cap amunt veu una petita nau espacial en la distància que s'estimba en un petit llac artificial que hi ha en la superfície del planeta. Van al rescat en balses i es troben amb una nau que, en l'interior, està destrossada, vidres trencats, restes de sang, ni rastre de la Newt. Troben a la Ripley dormida, però la seva càpsula està trencada. Se l'emporten amb les barques fins al bisbe que governa amb mà de ferro. La interroguen. Té un al·liat: el John, un monjo del que es fa amiga.

I llavors les coses es compliquen. Tenen uns vàters monacals, de fusta, gens sofisticats [tots en línia]. L'alien, que ha matat a la Newt, i s'ha escapat pel llac, vagareja pels conductes del clavegueram. Els monjos estan cagant i, de sobte... FWOOOOSHHH!. És quasi graciós, però terrorífic al mateix temps. S'espanten, creuen que és el diable. Culpen a la Ripley que, com a dona, constitueix una presència maligna.

M'encanta la criatura... la Ripley la veu en termes científics; els monjos la veuen de manera mítica i moral. Creuen que si aconsegueixen desfer-se de la Ripley, culpant-la del que ha passat, amagant-la en un soterrani, tenen alguna opció de salvar-se. Però les morts segueixen succeint-se. La Ripley s'escapa. Comença a tenir al·lucinacions. Veu el lloc com si fos un quadre d'El Bosco, com del segle XIII. El que no sabem és que el que està tenint son nàusees matinals. L'alien l'ha fecundat. A causa de les nàusees i les al·lucinacions, de vegades no aconsegueix distingir el que és real del que no, i tot i que vol avisar als monjos, desenvolupa una mena d'afinitat amb l'alien perquè és el pare del seu fill.

Comença a creure que els monjos potser tenen raó, tot i que en un sentit diferent. Posem-ho així: a Alien era una principiant, a Aliens era una guerrera. A Alien3 és una persona madura que mira enrere i reflexiona sobre els seus errors. És una dona que no ha vist créixer a la seva filla. Una dona que ha vist morir a tota la seva gent. Tots aquells amb els que va tractar van patir una mort horrorosa. Ella és la única supervivent. I sent, d'alguna manera, que hi ha alguna cosa dolenta en ella. Així que és una història de redempció.

Vaig desenvolupar la història en dues direccions. En la primera Ripley es suïcida. Era molt simple. Hi havia un camp de blat davant d'una catedral. Hi havia un incendi en el camp de blat i ella hi entrava molt tranquil·lament. Als estudis els hi va agradar la idea, però volien que la sèrie continués, i em van preguntar si hi havia alguna manera de fer-la sobreviure. Vaig dir "i tant".

Un dels monjos és el seu amic. Hi ha una tensió sexual ambigua entre ells. En la meva versió no passava res, però. Es tractava del que podria haver passat. Ella fulleja llibres medievals. Troba unes il·lustracions sobre exorcismes. Troben una manera científica de treure'l fora del seu cos abans de que creixi i li rebenti el pit. El treuen just a temps, és un avortament o un exorcisme, depèn de com ho vegis. Però la criatura és suficientment àgil com per ficar-se dins del cos del monjo. Té que trobar un hoste, necessita calor immediatament. El final seria el mateix, el monjo s'endinsa en l'incendi.

Li vam passar les dues versions a la Sigourney. Va dir "No vull sobreviure i continuar la sèrie. Estic farta! Mata'm! M'agrada la primera versió". Els ho va dir als estudis: "No ho faré si no em mateu". Així ho feren. Tot i que després la van ressuscitar. Aquesta era la meva història per a Alien3.

Ja ens imaginem que no comptarà com a una de les localitzacions de vacances que ens esteu enviant aquest estiu, però és que... com us ho diríem, frikis nostres... hi ha un bar Alien!!!

Sí, sí, tal com ho sentiu. Anem a pams. El H.R.Giger (pronunciat "guiguer" i no "gaiguer" com nosaltres havíem dit tota la vida fent-nos els llestos), autor dels dissenys de tota la nissaga de pel·lícules d'Alien, tant de les naus com dels propis àl·liens, va nàixer a Chur (pronunciat "jur"), un poblet a una horeta de Zurich. Allà mateix va decidir crear el primer dels seus bars dedicats a aquestes criatures de l'espai i al seu propi treball en la nissaga. El bar, en realitat, es diu Bar Giger i, què voleu que us digui, és absolutament es-pec-ta-cu-lar. Com diria el personatge del Richard Attenborough a Jurassic Park, "no hemos reparado en gastos". El Giger s'ho va currar.

Aquesta és, per exemple, l'entrada del bar:


I un cop a dins, sincerament, no podíem parlar...

Tot, absolutament tot, des de les taules fins a les cadires, la barra, el sostre, el terra... tot estava dissenyat a partir de l'estètica Alien!

Aquí ben bé s'hi podria asseure l'space jockey!

I això és un detall del terra.

La porta mateixa era fantàstica.

Fins i tot les llums!

Els miralls, fins i tot! (la cambrera, això sí, no anava disfressada)

I, és clar, no ens vam poder resistir a prendre'ns alguna cosa en el Bar Àlien, tu diràs!


De fet -frikis que som- no vam poder resistir ni tan sols fer una mica el pallasso aprofitant l'ocasió única. Ja ens perdonareu l'heretgia.

Bé, doncs, ja ho sabeu, amics frikifans d'Alien. Si teniu pensat anar per Suïssa, el bar del Giger us està esperant. També n'hi havien a Tokyo i a New York (que és la ciutat on, inicialment, el Giger volia muntar el seu bar), però ara ja només queda aquest, junt amb un bar-museu a Gruyères, també a Suïssa.
Què? Ja sabeu on anireu de vacances l'estiu vinent? ;-)

No era tasca fàcil posar-se a fer una preqüèl·la d'una nissaga tan exitosa i reputada com la d'Alien. I encara ho havia de ser menys pel seu creador, el Ridley Scott. Però, és clar, el Ridley Scott és un director de cap a peus. Ha tingut les seves ensopegades, però al menys quatre de les seves pel·lícules estan, indubtablement, entre les més destacables de la història del cinema (molt en particular les tres primeres, Duellists, Alien i Blade Runner, caldria potser afegir-hi Thelma & Louise). És, no val a discutir-ho massa, un director capaç.

I si bé aquesta Prometheus segurament no passarà a engrossir la llista de les seves més destacades, val a dir que se n'ha sortit molt bé del parany acomodatici. Lluny d'oferir als exigents fans una còpia modernitzada de la seva Alien primigènia, Scott s'inventa una preqüèl·la que satisfà als fans perquè compleix el que moltes no compleixen: donar respostes. I ho fa sense recórrer al que va fer famosa la nissaga inicial. Ho fa sense exagerar, sense combregar amb la fórmula que ell mateix (i els seus seguidors, James Cameron, David Fincher i Jean-Pièrre Jeunet) van inventar. Amb un guió prou sòlid (el John Spaihts i el Damon Lindelof, guionista de Lost), un ventall d'actors molt encertats (fantàstica Noomi Rapace, sempre magnètic Idris Elba, enigmàtica Charlize Theron, omnipresent Michael Fassbender) i extremadament ben dirigits, i uns visuals tan adients com més aviat prudents (lluny dels escarafalls pirotècnics dels Batmans, Transformers i similars).


No val a explicar massa de la trama, més enllà del punt de partida que és molt similar al de la resta de pel·lícules de la franquícia: una nau és enviada a un planeta remot amb una missió poc clara. Per descomptat, les coses es compliquen aviat, i Scott li treu suc amb molta efectivitat, ajustant molt bé la tensió i jugant a barallar temes substanciosos, tal com la segona, tercera i quarta part van fer.


Però on triomfa el film és, indubtablement, en donar respostes. Sense elles segurament estaríem parlant d'una pel·lícula normaleta, sobrant de la pentalogia Alien. Veure-la t'explica tot el que un fan qualsevol d'Alien sempre ha volgut preguntar i no tenia al Ridley Scott a prop.

El millor que se li pot dir a la nissaga d'Alien és que ha sabut entregar cinc pel·lícules força diferents entre sí, amb arcs temàtics diferents i amb un nivell mitjà molt elevat, molt més que el de la gran majoria de les franquícies cinematogràfiques. Cadascú tindrà la seva favorita (la minimalista Alien del propi Scott, la musculosa Aliens del James Cameron, la reflexiva i més profunda Alien3 del David Fincher, l'aventurera Alien Resurrection del Jean-Pierre Jeunet o aquesta última), però el nivell que aquests quatre cineastes han assolit és molt alt, i han vingut a omplir el retinari col·lectiu amb imatges esfereïdores i potents, amén d'haver-nos descobert el més gran badass de la galàxia.