(Dóna-li al play i segueix llegint)   


Killing Them Softly és un film dirigit minuciosament per Andrew Dominik (The Assassination of Jesse James By The Coward Robert Ford, 2007)  i protagonitzat per Brad Pitt, Richard Jenkings, Scoot McNairy, Ray Liotta, James Gandolfini, Ben Mendelsohn, Vincent Curatola.   

Com diria el Risto Mejide, la peli és un bon producte: Història entretinguda, context interessant, tocs d’humor, diàlegs enginyosos, violència bellament rodada, ecos de Tarantino, Ritchie i Gallo... Probablement molts l'anomenaran "la millor peli de l'any" i segur que se’n parlarà molt bé durant els propers mesos.

I és que realment, no està gens malament. És a dir, tot és positiu i un cop vista i païda, l’únic “defecte” que li puc trobar a aquesta peli és que dóna la sensació d’haver estat construïda amb tots els elements “cool” per a que agradi a un públic ben ampli, convertint-la en un producte perfecte però tan fred com el caràcter del seu protagonista.

He crescut (com molts) veient el cinema de gàngsters d’Scorsese i Coppola; els meus referents són la vella escola de mafiosos retratada als 80 i 90 que també incloïa De Palma i els seus hipnòtics (i a estones excessius) moviments de càmera. Ja llavors se’ns explicava que la vella guàrdia de mafiosos sempre és reemplaçada per una nova generació menys escrupolosa i més pragmàtica i Killing them softly no és una excepció.

La vella generació -la que hem conegut a través del cinema i de sèries com els Soprano- és intensa, valora la lleialtat i la fermesa de caràcter. Aquestes pelis i sèries ens parlen de clans, famílies que actuen emparades en les lleis de la societat tribal i els valors de la seva comunitat.

Precisament aquesta contraposició entre una i altra generació serà el leit motiv de la pel•lícula, ja sigui mostrada en la trama principal o a través de la inserció dels discursos dels (llavors) candidats Obama i McCain a la presidència dels Estats Units.


Així doncs, el que es vulgui quedar amb la trama, té una història entretinguda i a estones divertida, amb els tòpics del cinema de gènere i escenes tan potents que seran clàssiques en poc temps; però a més, la peli també compta amb metàfores poc subtils però enriquidores que li donen un context i una lectura més interessant.

És difícil argumentar més sense desvelar detalls importants, per tant, millor que l'aneu a veure i ja ens explicareu la vostra opinió.

El millor: L’escena de l’atracament: potent, dramàtica, perfecta. Podria ser un curt-metratge per si mateixa.
El pitjor: El tràiler en espanyol (no el veieu abans de la peli).
El més cool: la presentació del personatge de Brad Pitt a ritme de Johnny Cash.
Una recomanació: veieu-la en V.O.

George Clooney dirigeix la seva quarta peli, prenent un text teatral de’n Beau Willimon i portant-lo a la pantalla amb una gran destresa.

En Clooney, el mateix Willimon i en Grant Heslov (co-guionista de Buenas noches y buena suerte) van adaptar el text original a la pantalla i per aquesta gran feina es van guanyar l’Oscar al millor guió adaptat.

Sempre es diu que un bon guió no garanteix una bona pel•lícula, però us poso un enllaç al text original de la peli, perquè li doneu un cop d’ull i si ho feu estareu d’acord amb mi que poques coses malament es poden fer amb aquest material.
Això si, llegiu-lo només si heu vist la peli... no us espatlleu les sorpreses.

Com que no m’agraden els spoilers, he escrit 2 textos: el primer dedicat als qui no hagin vist la peli i, més avall hi ha la part dedicada als que ja hagin vist “Els idus...”, amb spoilers!

Pels que no l’hagin vist:

Els idus de març és un thriller polític amb els elements típics (política, estratègies, favors electorals...) barrejats d’una manera interessant amb molt bon ritme i uns diàlegs hereus del millor Ala Oeste de la Casa Blanca.
La peli ens parla de la campanya de dos candidats demòcrates a les eleccions primàries, sobre tot les estratègies i els conflictes en els que es troba l’equip del candidat Mike Morris (George Clooney) i el seu jove cap de comunicació: Stephen Myers (Ryan Gosling).

La pel•lícula és fa curta per què ens explica una història de manera molt àgil, és capaç de fer que ens identifiquem amb els personatges i amb la trama plena de girs interessants. I és que el guió és la clau, una estructura sòlida i precisa a la que el film deu bona part de la seva grandesa.

Els actors són la segona clau. Els personatges principals són terriblement interessants i els actors fan una gran feina. Els fans de Ryan Gosling poden estar contents, ja que l’actor ho fa genial (tot i que el personatge tampoc requereix massa subtileses, però...).
En Philip Seymour Hoffman és el millor, de llarg. Com sempre està impressionant, acurat, sense exagerar, subtil... capaç de convèncer qualsevol auditori.

Inclús l’Evan Rachel Word, l’ajudant de campanya, està molt mesurada i gens tòpica en unes escenes en les que era fàcil caure en estridències.
L’única llàstima és que en George Clooney fa de George Clooney un altre cop, però com que la direcció és excel•lent, li perdonem de tot cor.
I l’últim és Paul Giamatti, un actor que resineja i sempre fa el mateix paper. Tot i així, no desentona massa i aconsegueix transmetre la ràbia que sempre ens donen els seus personatges.

La direcció és la tercera clau: molt acurada i precisa. Clooney dirigeix els actors de manera que facin una feina impresionant sense caure en el melodrama.
El film a més té un pols ferm que aguanta durant tota la peli i particularment em va agradar com Clooney ressalta les escenes importants amb moviments de càmera o bé utilitzant metàfores potser una mica tòpiques, però molt efectives.

El resultat és una boníssima peli per molts motius que dóna per a moltes i moltes converses després de ser vista.


El que més m’interessa és la reflexió al voltant del títol. Els idus de març fa referència a l’assassinat de Juli Cèsar traït i apunyalat el 15 de març (idus). El van assassinar per evitar un govern dictatorial i tornar a la república, però, justificada o no, va ser una traïció en tota regla.

A la peli, les eleccions es fan el mateix dia 15 i quan comencem a pensar on està la traïció, la peli guanya interès: Es traeix al candidat o es traeixen els principis?

La pel•lícula acaba d’una manera semblant a com ha començat, un pla circular que acaba amb un primer pla de’n Gosling. Però el Gosling del principi no és el mateix que el del final, o potser si?

És Gosling un idealista que creu en els principis i les bones accions (com ens recorda la veu en off de George Clooney, en ple discurs sobre moral i integritat) i que és capaç de trair el candidat en favor d’un sistema polític més honest?

O bé és un ambiciós i (ja) experimentat jugador capaç de salvar situacions i fer que el seu candidat guanyi La Gran Lliga, traint els seus principis però sent fidel a la seva supèrbia?

No ho sabrem mai. El Clooney no ens ho diu i per tant haurem d’apostar per les nostres preferències personals.
En tot cas el que guanya aquí és en Clooney gràcies a la seva pròpia win-win situation: aconsegueix tenir contents a quasi tots els espectadors, idealistes i cínics, justiciers i pragmàtics, fans i antifans del Gosling...

Vosaltres com creieu que acaba la peli? Què respon en Gosling al final?