Seppuku (1962) - Masaki Kobayashi

Què vol, en realitat, aquest samurai que demana que li permetin fer-se el Hara Kiri al castell del noble? Vol cometre suïcidi o, tal com va fer aquell altre samurai ara fa dos mesos, només busca clemència i almoina? És un veritable samurai que s'adhereix al codi d'honor o és un impostor, un farsant, un pobre diable?
Aquests són els dubtes que té el noble cap del castell en el que Hanshiro Tsugumo a demanat permís per suïcidar-se. Sembla decidit, però... qui sap? Potser té intencions ocultes. Deixem que sigui ell mateix el que ens expliqui la història de com ha arribat al pati del castell amb la seva katana llesta per buidar-li les entranyes.

Fabulosa pel·lícula, plena de significat i de tensió narrativa la del mestre Kobayashi, al voltant del codi d'honor dels samurais i d'una sorprenent història de pobresa i d'amor a la família. La força de les imatges és aclaparadora, insolentment agressiva quan l'acció es desferma, però curosa, respectuosa i cerimonial quan tot just s'està articulant la trama. La fermesa del pols narratiu és incorruptible, estructurant-ne la trama al voltant de repetits flashbacks dels del pati on en Tsugumo ha de cometre el Hara Kiri, i deixant que sigui la història mateixa la que, com un cabdell de llana, es vagi desentortolligant i descobrint-ne els asos a la màniga.


Esplèndida de principi a fi, sense altibaixos (no com en el respectable i decent -però inconsistent- remake del Takashi Miike), carregada d'intenció i de crítica envers uns codis caducs o pervertits, Seppuku és una magnífica pel·lícula de samurais on la acció és escadussera i el que realment importa és la tensió prèvia a l'explosió, més que l'explosió en sí.

Una joia incontestable i absolutament moderna que mereix un lloc destacat en el nostre imaginari cinematogràfic.