La gran polèmica de l'Oscar honorífic a l'Elia Kazan

Cerimònia dels Oscars de 1999. El Martin Scorsese i el Robert DeNiro el presenten, sona la música i apareix damunt de l'escenari l'Elia Kazan, per rebre l'Oscar honorific a tota una trajectòria. El públic, com és habitual en aquests casos, es posa dempeus. Bé, no, no tothom s'ha posat dempeus... Espera, què passa? Perquè el Nick Nolte, l'Steven Spielberg i, en general, la meitat de la platea no es posa de peu?

Veieu-ho aquí, en el vídeo de l'entrega (va ser la Gloria Pérez la que ens va posar sobre la pista).



L'explicació de la divisió de la platea? L'Elia Kazan, comunista confés, va participar com a "testimoni amistós" en els judicis que el Comité d'Activitats Antiamericanes de l'era McCarthy dugué a terme per descobrir, denunciar i jutjar a qualsevol persona sospitosa de ser comunista o tenir-hi certa tirada. Kazan, com a testimoni, denuncià a diversos dels seus companys. Kazan, més tard, explicaria que va prendre "la més tolerable de dues alternatives que eren tant doloroses com equivocades".

En qualsevol cas, la participació de Kazan amb el comité que acusava a quelsevol esquerranós d'idees progressistes va aixecar ampolles a Hollywood i li va guanyar moltes enemistats.
Heus aquí doncs el motiu. Molts no l'han perdonat mai.

Més enllà d'això, l'Elia Kazan va ser el responsable d'un dels canvis més fonamentals en la història del cinema de Hollywood. Ell, junt amb el Lee Strasberg, va crear el famós Actor's Studio, on moltes futures estrelles van descobrir un mètode que buscava les arrels psicològiques dels personatges a interpretar per tal de donar com a resultat unes actuacions extremadament intenses, com no s'havien vist mai fins a aquell moment. Kazan va, ell mateix, treballar amb aquests mètodes amb molts dels seus actors, als quals va catapultar fins a 21 nominacions als Oscars. Entre ells el Marlon Brando, el James Dean i un llarg etcètera d'actors i actrius que van canviar la manera en que s'actuava a les pel·lícules de Hollywood i que, igualment, van convertir-se en icones inesborrables del setè art.

Moltes de les seves pel·lícules van aconseguir conjuminar el favor del públic i de la crítica d'arreu del món, i algunes d'elles romanen com a peces indiscutibles no només del cinema sinó de l'inconscient col·lectiu occidental, molt en particular la seva adaptació de A streetcar named Desire (Un tranvía llamado deseo), On the waterfront (La ley del silencio) o East of Eden (Al este del Edén).

És en aquests casos quan ens posem a discutir -interiorment, potser- sobre la indivisibilitat (o no) de l'artista i de l'art que produeix. Mereix menys reconeixement el Kazan per la traició als seus companys? O podem jutjar les seves obres pel que són oblidant-ne completament les qüestions extraprofessionals? És necessari que ens caigui bé un artista per tal de poder apreciar la seva obra? O, a l'inrevés: Podem arribar a apreciar una obra tot i que el seu autor sigui molt reprobable?