Mátalos suavemente (Killing them softly) - Andrew Dominik, 2012

Cap comentari
(Dóna-li al play i segueix llegint)    The Man Comes Around by Johnny Cash on Grooveshark


Killing Them Softly és un film dirigit minuciosament per Andrew Dominik (The Assassination of Jesse James By The Coward Robert Ford, 2007)  i protagonitzat per Brad Pitt, Richard Jenkings, Scoot McNairy, Ray Liotta, James Gandolfini, Ben Mendelsohn, Vincent Curatola.   

Com diria el Risto Mejide, la peli és un bon producte: Història entretinguda, context interessant, tocs d’humor, diàlegs enginyosos, violència bellament rodada, ecos de Tarantino, Ritchie i Gallo... Probablement molts l'anomenaran "la millor peli de l'any" i segur que se’n parlarà molt bé durant els propers mesos.

I és que realment, no està gens malament. És a dir, tot és positiu i un cop vista i païda, l’únic “defecte” que li puc trobar a aquesta peli és que dóna la sensació d’haver estat construïda amb tots els elements “cool” per a que agradi a un públic ben ampli, convertint-la en un producte perfecte però tan fred com el caràcter del seu protagonista.

He crescut (com molts) veient el cinema de gàngsters d’Scorsese i Coppola; els meus referents són la vella escola de mafiosos retratada als 80 i 90 que també incloïa De Palma i els seus hipnòtics (i a estones excessius) moviments de càmera. Ja llavors se’ns explicava que la vella guàrdia de mafiosos sempre és reemplaçada per una nova generació menys escrupolosa i més pragmàtica i Killing them softly no és una excepció.

La vella generació -la que hem conegut a través del cinema i de sèries com els Soprano- és intensa, valora la lleialtat i la fermesa de caràcter. Aquestes pelis i sèries ens parlen de clans, famílies que actuen emparades en les lleis de la societat tribal i els valors de la seva comunitat.

Precisament aquesta contraposició entre una i altra generació serà el leit motiv de la pel•lícula, ja sigui mostrada en la trama principal o a través de la inserció dels discursos dels (llavors) candidats Obama i McCain a la presidència dels Estats Units.


Així doncs, el que es vulgui quedar amb la trama, té una història entretinguda i a estones divertida, amb els tòpics del cinema de gènere i escenes tan potents que seran clàssiques en poc temps; però a més, la peli també compta amb metàfores poc subtils però enriquidores que li donen un context i una lectura més interessant.

És difícil argumentar més sense desvelar detalls importants, per tant, millor que l'aneu a veure i ja ens explicareu la vostra opinió.

El millor: L’escena de l’atracament: potent, dramàtica, perfecta. Podria ser un curt-metratge per si mateixa.
El pitjor: El tràiler en espanyol (no el veieu abans de la peli).
El més cool: la presentació del personatge de Brad Pitt a ritme de Johnny Cash.
Una recomanació: veieu-la en V.O.