The Newsroom (2012) - Aaron Sorkin

L'Aaron Sorkin és un dels pocs noms propis de la nova fornada de producció televisiva de sèries que pot aixecar un projecte ell sol. S'ha guanyat la reputació de sòlid guionista a base de magnífics guions com els de A few good men (Algunos hombres buenos, 1992, Rob Reiner), The Social Network (La red social, 2010, David Fincher) o Moneyball (Moneyball, 2011, Bennett Miller), però sobretot per les set esplèndides temporades de The West Wing (El ala oeste de la Casa Blanca, 1999-2006).
Aquesta merescuda reputació l'ha portat ara al terreny de la premsa a The Newsroom. Explica els intents del Will McAvoy, un presentador de notícies polítiques molt famós (un recuperat Jeff Daniels) -una mena de Josep Cuní a la americana-, d'erigir, amb l'ajut de la seva productora Mackenzie MacHale (l'Emily Mortimer de Hugo i Match Point), un informatiu absolutament equànime i veraç, sense tendència política i que basi les seves notícies en els fets, i no en les opinions més o menys esbiaixades pel color polític. La sèrie, ara mateix -tot just havent enllestit la seva primera temporada- ja ha perfilat molt bé el que ven. Una aventura quimèrica per retornar als orígens ètics del periodisme, saltejada amb les interaccions personals dels seus protagonistes.

Indubtablement, la sèrie es deixa veure de bon grat. Sorkin no és ni un principiant ni un matusser, i vesteix molt correctament la seva proposta, li dona la profunditat a les trames a la que ens té acostumats habitualment i intenta sacsejar consciències periodístiques entumides per les grans corporacions, holdings i conjuncions de poderosos amb interessos més o menys evidents. El que passa és que The Newsroom, per dir-ho així, sorkineja. Vull dir que les que a The West Wing foren les seves armes i senyes d'identitat -diàlegs vius, trames agosarades i críptiques, elenc actoral- aquí no acaba de funcionar. I no funciona, principalment, perquè la direcció és molt permissiva i força autocomplaent.
Hi ha escenes mal acabades, altres que no encaixen -i que si el guionista no hagués estat en Sorkin ningú no hagués dubtat de retallar-les de la edició final- i un munt de situacions en les que els actors no estan fins o creuen la ratlla del que és ser adorkable (aquella barreja de bogeria adorable) amb ser, simplement, insuportable. I aquesta permissivitat i autocomplaença aboquen la sèrie a uns altibaixos que enfosqueixen les magnífiques trames de periodisme intens, de captació de nous periodistes amb més valors ètics i principis. Per posar-hi noms i cognoms, la Emily Mortimer no equilibra bé la balança entre el que és histèric i el que és entranyable. La Alison Pill (Midnight in Paris, Scott Pilgrim VS the world) exagera la seva facilitat per ser maldestra en tot el que fa convertint el seu personatge en un estereotip femení francament caduc i desagradable. El mateix Jeff Daniels (Dumb and Dumber, Aracnofobia) es veu obligat a mantenir el seu mal caràcter durant massa estona i necessita exagerar-ne molt els matisos. En definitiva, que els personatges, peça clau dels guions del Sorkin, no funcionen. Caldrà veure si les noves temporades afinen més els llapissos en esbossar-los i fer-los evolucionar.

D'altra banda, el Sorkin vol explicar una història d'equanimitat periodística sense aconseguir ser-ho ell mateix. Perquè ens entenguem, el personatge del Will McAvoy és un republicà intentant ser equànime. Però totes, absolutament totes les notícies en les que cal posicionar-se políticament d'una banda o de l'altra, tenen el punt de mira fixat en els republicans. És a dir, que The Newsroom intenta fer-nos creure que hi ha un republicà capaç de ser crític contra els republicans, però encara no hem vist prou ganes en els guions del Sorkin de que un demòcrata tiri pedres contra els seus. D'això se'n diu jugar brut. Més enllà d'això, indubtablement la sèrie té prou qualitat com per poder ser vista i desgustada, però un agrairia que un tema tan important com l'ètica periodística tingués un acabat més polit i perfecte, per assegurar que la professió, tan necessitada com està avui en dia de referents, no hagués de recórrer al Lou Grant o als Woodward i Bernstein de All the president's men (Todos los hombres del presidente, 1976, Alan J. Pakula).