Hara-kiri (2011) - Takashi Miike

Un samurai sense feina i en la misèria demana a un noble que li deixi executar el noble ritual del Hara Kiri en el seu castell. El noble, abans de permetre'l de dur-lo a terme li explica la història d'un samurai que el va precedir en la mateixa situació però que, en realitat, no buscava el suïcidi sinó la pietat i l'almoina del noble. El samurai no sembla impressionat per la història i quan és preguntat si vol continuar amb el seu Hara Kiri no hi posa cap altra condició que explicar la història de la seva vida recent, la que l'ha portat a aquesta situació, una història que posarà en entredit el codi d'honor dels samurais.

Així comença la última pel·lícula del prolífic i sempre eclèctic Takashi Miike. I ho fa amb una elegància excepcional, amb una calma i un to esplèndids que transmeten la solemnitat de la parafernàlia samurai, de les seves lleis no escrites, dels seus codis mil·lenaris. La música del Ryuichi Sakamoto eleva les imatges a la intemporalitat, al misticisme i al ritualisme. La primera mitja hora és esplèndida. Però quan a Miike li arriba el torn de tocar de peus a terra, d'explicar la petita història del drama d'una família en la pobresa, és quan la pel·lícula comença a trontollar. El ritme afluixa, la tensió desapareix i Miike és absolutament incapaç de traçar cap vincle afectiu entre els malaurats protagonistes i l'espectador. El cor de la pel·lícula flaqueja, es desinfla, només per tornar a reprendre el vol en la darrera mitja hora en la que l'acció torna al present i al castell per enllestir el film.

Miike filma a Hara Kiri un remake d'un clàssic del Masaki Kobayashi, Seppuku (1962) i patina en quan toca arribar al drama, als personatges. Kobayashi, en la seva versió, articula tota la pel·lícula a partir de curts flashbacks que fan que el pols no es perdi mai. No s'entesta -com en Miike- en rodar tot el flashback seguit, conscient de la dificultat dramàtica o, simplement, buscant un enfocament diferent.  Miike fracassa en això, buscant estructurar la pel·lícula en tres parts on la del mig s'enfonsa pel seu propi pes.

De totes maneres, en el seu conjunt queda com una pel·lícula prou bella, i que tot i la seva part intermèdia, agradarà a qui no hagi vist l'original, doncs si per alguna cosa se li pot donar mèrit al Miike és per haver sabut tornar a filmar les escenes del castell d'una manera molt elegant i preciosista, i "regalar-nos" una de les escenes més estremidores del cinema dels darrers anys (que no explicarem per no desvetllar res, ja ens perdonareu). Una bona pel·lícula que val la pena encara que sigui pels seus primers i darrers 30 minuts.