Guanyadors dels Oscars 2016

Un any més, l'últim diumenge de febrer l'ha protagonitzat l'entrega dels Oscars, aquest cop, en la seva versió més blanca. En Chris Rock no ha deixat passar la oportunitat i ha parlat del gran tema d'aquest any, tot i que a alguns els ha semblat reiteratiu el seu missatge,  no es podia esperar una altra cosa més que  una (merescuda) bronca sobre l'excés de palidesa dels nominats, tenint en compte l'activisme de Chris Rock.


A banda de polèmiques, aquest any serà recordat per l'Oscar d'en Leonardo DiCaprio que ha fet un gran discurs d'acceptació, el tercer Òscar consecutiu d'Emmanuel Lubezki com a director de fotografia i també l'any en que ha triomfat la modèstia d'Spotlight per sobre de la pel•lícula d'Alejandro González Iñárritu: El Renacido.

El Palmarès ha quedat de la següent manera:

Pel•lícula

Trivial: Directors famosos #2

El glamour del cinema es centra, com no, en els actors i actrius, que són els que encarnen els nostres somnis, desitjos i passions. Però, és clar, aquest mateix glamour sovint oblida als que teixeixen aquests somnis, desitjos i passions: els directors de cinema.
Convençuts de que els cal un homenatge, aquí us plantegem un trivial (ja és el segon!) per descobrir-ne alguns. Quina cara tenen els directors de les vostres pelis favorites? Respostes als comentaris.

El puente de los espías (Bridge of spies, 2015) - Steven Spielberg

Pamfletada insultant la que s'ha tret de la màniga l'Spielberg, en la que és la seva personal seqüela espiritual de Salvar al Soldado Ryan. Tot el magisteri narratiu del que va ser un dels més eficaços directors del Hollywood dels 80 i primera meitat dels 90 malbaratat, un cop més, en una història insulsa a més de patriòticament forçada.

El pitjor del cas és que l'Spielberg sembla començar la pel·lícula en la direcció oposada: L'advocat James B. Donovan (Tom Hanks) s'oposa a la bel·ligerant i venjativa majoria dels seus conciutadans, convençut com està que fins i tot un espia com el Rudolf Abel, un enemic d'Amèrica, mereix un judici just, i no un d'exprés per fer veure que se l'ha jutjat justament. En Donovan (l'Spielberg, s'entén) defensa que els codis morals no han de ser un simple maquillatge, sinó que, justament, emprar-los, aplicar-los, és el que els fa diferents dels seus enemics. Contra la seva pròpia societat i els estaments que la ordenen (justícia, policia, política), el Donovan s'entesta en donar-li a l'espia Abel la millor defensa possible. I fins aquí la cinta deambula per terrenys coneguts però tolerables: al cap i a la fi, qualsevol nació pot voler creure's millor que les demés.

Però és llavors quan a l'Spielberg li entren les ganes d'èpica i introdueix el conflicte d'un parell de presoners nord-americans, un pilot i un estudiant, detinguts a dues bandes per la URSS i per la RDA. A en Donovan se li encarrega la tasca de fer un intercanvi de presoners entre l'espia i el pilot, però s'entesta en incloure a l'estudiant en el tracte, contradient les prioritats de la CIA i posant en risc l'operació sencera. I és en el seu viatge a Berlin per fer efectiva la negociació que a l'Spielberg se li en va de les mans la seva pròpia moral i passa de tractar als enemics com a persones a considerar-los uns dolents clàssics de Hollywood, malvats sense cor, aprofitats, busca-raons i assassins. Les ganes d'explicar una història d'espies el pot, i comença a jugar amb els tòpics oblidant tot allò que havia plantejat en la primera meitat de la cinta. El tracte humà que tant ell com a director com el seu protagonista li donaven a l'enemic ara es torna una caricatura i es traeix a si mateix.


Al final resulta que tot això era una trampa, i de les grosses, d'aquelles en les que hi caus de quatre grapes a poc que rellisquis i et deixis portar per la pastanaga. L'Spielberg no se'n pot estar de muntar-nos dues escenes emmirallades, una cap al principi en la que la societat americana mira malament i jutja amb la mirada al pobre advocat que lluita pels drets de tots els homes (inclosos els enemics), i una altra cap al final en la que la mateixa societat (els mateixos actors, fins i tot, en el mateix autobús) no només el perdonen sinó que l'admiren pel que ha fet. És a dir, que al final el que importa sí és el maquillatge. Els valors i els principis morals no existeixen si no són reconeguts, si no són onejats davant dels nassos dels demés, tal com fa aquesta pel·lícula, que oneja patriòticament en cinemes de tot el món intentant convèncer-nos, un cop més, que Amèrica és superior en tot.

Spotlight (2015) - Thomas McCarthy

Corren uns temps en els que la ficció, tant cinematogràfica com televisiva, ha vingut derrocant el periodisme com a gran valedor de la veritat, lloc honorífic que els 70 (i la primera meitat dels 80) li van atorgar. Lluny queden els Woodward i Bernstein de Todos los hombres del presidente, el Lou Grant o tot el reguitzell de periodistes de guerra que infligien batzegades de llum a barbàries a l'altra banda del món. És precisament per això que sorprèn molt gratament l'aparició d'un film que, justament, busca parcialment enaltir la figura del reporter d'investigació que destapa les misèries d'una societat a la que les tones de maquillatge no deixen ja entreveure els rastres de bruta i miserable veritat que rauen sota la superfície.
I no deixa de ser una certa ironia que el seu director, el Thomas McCarthy, interpretés en la cinquena temporada de la mítica sèrie de TV The Wire a un periodista trepa que assegura que un assassí en sèrie s'ha posat en contacte amb ell per fer-lo servir com a altaveu exclusiu quan, en realitat, és mentida i ni tan sols hi ha cap assassí en sèrie.

I un podria esperar —molts, a jutjar per les seves crítiques així semblen haver-ho fet— que una pel·lícula d'heroisme periodístic en pla 2015 fos una mena de sorkinada o, en el seu defecte, una fincherada. I no. El gran —enorme— encert de Spotlight és, justament, el ser capaç d'explicar una història periodística escabrosa amb un rigor cinematogràfic tan excels com elegant, sense deixar que la narrativa audiovisual suplanti en cap moment la veritat que vol exposar. Per dir-ho d'alguna manera, Spotlight és l'antitesi de The revenant. Una posa l'èmfasi en la veritat (la trama, la història, el tema) i l'altra en la mentida (la tècnica, la fotografia, l'enquadrament).


No hi ha, doncs, estirabots exagerats, plànols estrafolaris, llargues diatribes sobre el periodisme entaforades a les boques dels protagonistes, actuacions desesperades rematades amb cops de punys sobre la taula o cops de porta. El McCarthy no ens vol distreure d'allò que li importa, d'allò que ha vingut a contar. Tal com ja va fer amb les seves esplèndides The station agent (amb un molt jove Peter Dinklage d'absolut protagonista) i The visitor (amb un enorme Richard Jenkins), la seva càmera no molesta, no intervé, no destorba. I caldria no confondre això amb mediocritat narrativa. Ans al contrari, Spotlight és una delícia narrativa, cinematogràficament parlant, amb una elegància més pròpia d'altres èpoques que de l'actual narrativa altisonant i petulant.


Se li afegeix, a més, una direcció d'actors refinada i igualment mesurada. Hagués estat molt fàcil regalar-li aquesta pel·lícula als seus protagonistes, tots ells reputats actors i actrius, i deixar que fessin d'ella un espectacle pirotècnic de ganyotes i escarafalls. Però no, McCarthy modula la intensitat i els converteix en valedors del periodisme de trinxera sense que hagin de convèncer algú amb altra cosa que no sigui els fets. Els Keaton, McAdams, Ruffalo, Tucci, Slatery, Schreiber, D'Arcy, Crudup, etc, estan fantàstics en la seva discreció, i et duen de la mà per les entranyes d'una història periodística que demanava rigor i no ostentació interpretativa.

I el millor de tot, potser, és el fet que McCarthy tingui l'obsessió de posar l'èmfasi de la pel·lícula no en la vanaglòria del periodisme o en l'exposició de la veritat, sinó en dos aspectes molt més interessants i menys retratats pel cinema. Per una banda la responsabilitat (o és culpa?) de cadascú al respecte de l'exposició de la veritat. I per una altra la por de la societat a exposar les impureses del nostre sistema de creences, no fos que trontollés la nostra fe, de tan dèbil com és (l'escena en que l'àvia demana un got d'aigua a la seva néta per poder "empassar-se" la notícia és deliciosa). Allò que importa és l'exposició dels fets, obligar-los a romandre sota el focus (l'spotlight del títol), això és el veritable periodisme, aquell que s'ha obliterat a cop de lobby.

Així, Spotlight és un encert absolut, un raig d'esperança cinematogràfica que ens recorda que el cinema no sempre és pirotècnia narrativa i que, de vegades, explicar una història gran amb la boca petita és més efectiu que no a l'inrevés.

Fuerza mayor (Turist, 2014) - Ruben Östlund

Com no se li havia acudit a ningú una idea tan aparentment senzilla però, alhora, tan poderosa i amb tantes possibilitats? Una família acomodada, pare, mare i dos fills, passen les vacances en una estació d'esquí, quan un allau els posa en perill. No els hi passa res, aparentment, però la reacció del pare, tot fugint i pensant en salvar-se ell abans que en protegir la seva família, esberla una relació que semblava perfecta.
I de l'anècdota, en Ruben Östlund en fa una muntanya al voltant del patriarcat, dels rols i de la renúncia a un mateix en una parella que sembla més estable del que realment és. La mare de família i els nens s'han sentit desprotegits; esperaven que el pare fes efectiva la funció per la qual el tenen allà: la guia, la força, la protecció. Ell insisteix, inicialment, en negar-ho; però sap el que ha passat, exactament igual de bé que els demés membres de la seva família.

Brillant, rica en detalls i en intencions, sorprenent (no és el que sembla, aquesta pel·lícula: els seus dos epílegs finals li donen la volta a una cinta que havia jugat les seves cartes en una sola direcció) i molt elegantment filmada, Fuerza mayor és un delit que es gaudeix primer en el seu visionat i després en les apassionades tertúlies que es poden bastir al seu voltant.


A partir d'aquí, llegeix només si has vist la pel·lícula. Es desvetllen punts importants de la trama i del sentit de la mateixa.

I és que Fuerza mayor no és una pel·lícula feminista. No és, ni tan sols, una crítica als homes (o a la generalització dels homes, dels marits, dels mascles). És una crítica incòlume i salvatge al patriarcat i a tots aquells i aquelles que hi juguen com si fossin animals ancorats en temps pretèrits i menys civilitzats. És cert que Östlund comença repartint canya contra el marit i la seva evident priorització per la auto-subsistència abans que la de la seva família. I també ho fa contra el seu infantilisme ("és l'última joguina que s'ha comprat", diu la seva muller parlant d'un dron que fa anar com si fos un nen) i la seva rebequeria. Però també l'aboca a una veritable crisi personal en descobrir que el rol que se li suposa, aquelles pautes de comportament de mascle Alfa, no les ha complert. S'ha anul·lat completament com a home (i com a ésser) essent incapaç d'estar a l'alçada del que, segons el seu codi patriarcal, se li suposa com a pare de família.


La inclusió de la parella d'amics en la conversa i en el debat és particularment enlluernadora i divertida, doncs ens permet assistir ja no a la destrucció de l'home patriarcal (això ja ho veurem amb el pare de família) sinó als primers dubtes del mascle, espantat de la responsabilitat que té al damunt.
El simulacre de patriarcat que el matrimoni escenifica per tranquil·litzar els fills i recordar-los que sí, que son pare és un mascle, un heroi protector capaç de tirar endavant la família, és tan lamentable d'observar com brillant en la seva execució fílmica.


La magnífica i magistral escena final, amb tota la manada caminant i reassignant/reafirmant els rols patriarcals mentre l'autobús marxa amb una única passatgera, l'únic personatge veritablement alliberat de tota la pel·lícula, és una cloenda sublim per a un dels millors films que han desfilat per les nostres retines.

El Renacido (The Revenant, 2015) - Alejandro G. Iñárritu

Spectre 007 - Sam Mendes (2015)

En general en Mendes m'agrada, i tot i que Skyfall ja em va deixar bastant freda, he de dir que tenia força ganes de veure l'últim Bond interpretat per Craig. I el que passa quan tens ganes de veure alguna pel·lícula de la que fa un any que se'n parla, sol ser una decepció, però he de dir que en aquest cas la decepció va ser majúscula. En aquesta entrega de Bond, tot i tenir una història amb cara i ulls es deixa de banda la trama interessant per convertir-la en anècdota conductora de tots els tòpics que es poden esperar d’una pel·lícula de Bond. 
Sé del cert que el fan de James Bond espera una pel·lícula amb:

• persecucions per terra mar i aire
• cotxes de luxe
• baralles amb dolents brutals
• històries de seducció amb dones espaterrants
• dolents perversos i retorçats
• escenes d’acció que passen a llocs exòtics i/o ciutats emblemàtiques
• explosions, de cotxes, avions, trens, motos, o instal·lacions secretes.  

Tot això passa en aquesta nova entrega, així que estic segura que el fan clàssic de Bond, es sentirà fins i tot emocionat al veure-la i reveure-la...

I aleshores perquè no funciona? 

La moralitat de Sicario (Denis Villeneuve - 2015) a través de l'ús del color i la llum

Making a murderer (2015) - Moira Demos, Laura Ricciardi

Portem una temporada en la que, francament, un ja té molt clar que intentarà allunyar-se dels jutjats dels EUA. Ni que sigui per casualitat, ni que sigui acusat per un crim que no has comès, més et val que no t'asseguin a la banqueta dels acusats, perquè el sistema, francament, grinyola sorollosament. Això és el que, si més no, ens ve explicant la narrativa documental seriada recent, un gènere poc explotat encara en televisió i que ara, amb l'empenta de The Jinx (i recolzant-se en experiments tan intensos com The staircase), ha portat a la palestra a un enginy com Making a murderer.
La història comença pel que sembla un final: un pres, l'Steven Avery, acusat de violació, és alliberat després de 18 anys en demostrar-se via proves d'ADN, que no n'era el culpable. Els primers compassos d'aquest esgarrifós documental ens duen a través de la injustícia comesa i ens presenta alguns dels personatges de l'entramat policial i judicial de Manitowoc County. Però la potència d'aquesta sèrie arrenca quan l'Steven Avery decideix demanar que es faci justícia i que es castigui a aquells que van empresonar-lo durant tants anys sense proves definitives. És llavors quan l'engranatge jurídicopolicial, quan la màfia i la corrupció, tot aprofitant una subtil i macabra coincidència del destí, es posa a funcionar per tapar les misèries d'una gent menyspreable així com per venjar-se d'aquell que, com el Josef K d'El procés de Kafka, gosa desafiar la justícia.


Sorgida d'un treball de final de grau d'un parell d'estudiants que buscaven una excusa per filmar un documental petit i manejable, Making a murderer mostra una de les cares més lamentables de l'ésser humà, aquella que dibuixa els contorns dels que han comès un error i el volen tapar amb d'altres més grossos. Contada amb una convicció poc habitual, essent capaç d'explicar convincentment una trama complexa i plena de personatges secundaris (aquí hi ha una feina absolutament fantàstica de disseny gràfic que va merèixer un Emmy), les dues directores mostren una capacitat narrativa enorme i diàfana que t'atrapa i t'arrossega cap a les misèries d'un sistema que permet, protegeix i fins i tot glorifica a aquells que són portadors de la responsabilitat de garantir i executar la justícia.


Si el contracte social és aquell que, en última instància, atorga el poder de la violència a uns estaments que han d'impartir la llei, el contracte s'ha trencat. El poble l'ha regalat a uns ens i a uns personatges que n'han fet el seu territori inexpugnable i que creuen que l'exercici de la violència (a través del poder policial i judicial) és el capdamunt de la piràmide moral quan, en realitat, és l'escalafó més baix de l'ésser humà modern, el soterrani on es cometen les més atroces barbaritats a l'empar d'un consentiment general que mira cap a una altra banda. Making a murderer, si més no, ens obliga a mirar a aquells que imparteixen la justícia a la cara.
I les directores, Demos i Ricciardi, són prou hàbils com per bastir una trama ben digna de la millor ficció televisiva contemporània, amb els seus herois (els advocats defensors que treballen plegats), els seus malvats (el fiscal, un dels personatges més aclaparadorament vils i mesquins que ha donat la televisió recent) i les seves víctimes (el propi Avery i els seus pares, però també el seu pobre nebot, implicat en la trama de manera matussera pels policies del comtat).
Més realista que The Jinx, menys manipulador i, per tant, també menys intens, Making a murderer aconsegueix, però, arrapar-te a la pantalla durant deu capítols magnífics que ens arrosseguen cap al costat fosc de la justícia i de la llei.

Friday night lights (2006) - Peter Berg (creador)

Hi ha una categoria de sèries de TV que inclou aquelles que, sense formar part de les llistes de títols cabdals de la història recent de la ficció televisiva (pensem en els Soprano, The Wire, Lost, Mad men, etc.) bé mereixen una menció doncs, per dir-ho així, són molt millors del que la seva fama suggereix. Friday night lights n'és un dels exemples més evidents.

Imagina't que has nascut en un poblet de mala mort de Texas, anomenat Dillon. És un poble petit, conservador, tradicional sureny, i està completament abocat a l'equip de futbol americà del seu institut. Tot és futbol, tot gira al voltant del futbol i dels seus jugadors. Els empresaris del poble esponsoritzen l'equip, les noietes de l'institut s'assignen els diferents jugadors per fer-los de serventes i, en general, tothom segueix l'equip, tothom n'és fan. No hi ha res més important. I no hi ha res més important perquè no hi ha cap esperança de ser res a la vida. Has nascut en un poble de mala mort i allà moriràs, fent de cambrera, de mecànic greixós, quedant embarassada als 18, tornant-te alcohòlic als 19 i ficant-te en baralles als bar més sòrdids de la zona i vivint en una caravana al mig del no res. El futbol és l'única alegria que els queda, l'única esperança de somiar en ser alguna cosa, en ser respectats (pels demés i per si mateixos), el bitllet d'anada a una universitat a través d'una beca esportiva.
En això que arriba un entrenador nou, amb la seva dona i la seva filla. I arriba amb un codi moral molt sòlid, rígid i exigent, que vol aplicar als jugadors, acostumats com estan a ser tractats com a estrelles. És el coach Taylor, un "molder of men" (forjador d'homes) que haurà de lluitar com mai per inculcar uns valors en una colla de rednecks sense cap propòsit a la vida més que la de sobreviure.

 Aquesta és la premissa de Friday night Lights, una sèrie creada pel Peter Berg arran de la pel·lícula del mateix títol (protagonitzada pel Billy Bob Thornton) que ell mateix va dirigir. Molt material se li va quedar a la cartera, i Berg va buscar la manera de convertir-ho en una sèrie que va acabar no només lluint durant cinc temporades a l'NBC sinó també assolint tones de premis de tots els colors per la seva brillant factura. Rodada càmera en mà i sense ni un sol plànol d'estudi (tot exteriors o interiors reals, rodats en múlti-càmera) Berg cercava el realisme més absolut i autèntic, confiant a un repartiment absolutament memorable i inspirat la creació i evolució dels molts personatges que vagaregen per aquest poble de mala mort.

Tècnicament impecable, les escenes dels partits estan rodades amb un vigor i una claredat que fa que aquells que no tinguin ni idea de futbol americà puguin seguir el desenvolupament del joc sense perdre's i vivint-ho amb tota la intensitat i l'emoció que Berg sap entaforar en cada ocasió. Però compte! No fugiu si no sou fans del futbol americà o de l'esport en general! Friday Night Lights no és una sèrie d'esport, és una sèrie dramàtica de primer ordre que conté algunes de les escenes familiars més meravelloses i creïbles de la història de la televisió. El futbol n'és una anècdota, tot i que el perfecte encaix amb les trames fa que fins i tot aquells menys avesats a l'esport de la pilota amb forma de meló s'emocionin amb les evolucions dels Panthers de Dillon.


Menció a banda mereixen els actors i actrius, tots ells absolutament esplèndids (i multipremiats, òbviament): des del sempre efectiu Kyle Chandler (Edición anterior, Bloodline, etc.) fins a la meravellosa Connie Britton (Spin city, American horror story I), passant pels joves talents Adrianne Palicky, Minka Kelly, Jesse Plemons (ara el tenim molt recent per Fargo 2) o el Michael B. Jordan (ara molt en boca de tothom per encarnar al fill de l'Apollo a Creed). La naturalitat de tots ells, la seva identificació amb els personatges, esdevenen factors clau per concebre una sèrie com aquesta, absolutament recolzada en un ventall humà esplèndid i molt poc habitual en televisió.

El Peter Berg, que no havia passat de dirigir algunes minúcies en cinema (la més decent potser seria Hanckock, amb Will Smith), va trobar en aquest projecte l'embolcall perfecte per a una història que, basada en un llibre de força èxit als EUA, necessitava espai i temps. Una primera temporada de 22 episodis, una segona de 15 interrompuda abruptament per la vaga de guionistes del 2008 i tres temporades més de tan sols 13 capítols conformen una de les millors sèries de la història de la televisió i una sèrie memorable i que es degusta a grapats perquè un és absolutament incapaç de veure un episodi i no voler saber què els hi passarà a aquests pobres i mísers habitants de Dillon. Podran escapar al seu destí?