El puente de los espías (Bridge of spies, 2015) - Steven Spielberg

Pamfletada insultant la que s'ha tret de la màniga l'Spielberg, en la que és la seva personal seqüela espiritual de Salvar al Soldado Ryan. Tot el magisteri narratiu del que va ser un dels més eficaços directors del Hollywood dels 80 i primera meitat dels 90 malbaratat, un cop més, en una història insulsa a més de patriòticament forçada.

El pitjor del cas és que l'Spielberg sembla començar la pel·lícula en la direcció oposada: L'advocat James B. Donovan (Tom Hanks) s'oposa a la bel·ligerant i venjativa majoria dels seus conciutadans, convençut com està que fins i tot un espia com el Rudolf Abel, un enemic d'Amèrica, mereix un judici just, i no un d'exprés per fer veure que se l'ha jutjat justament. En Donovan (l'Spielberg, s'entén) defensa que els codis morals no han de ser un simple maquillatge, sinó que, justament, emprar-los, aplicar-los, és el que els fa diferents dels seus enemics. Contra la seva pròpia societat i els estaments que la ordenen (justícia, policia, política), el Donovan s'entesta en donar-li a l'espia Abel la millor defensa possible. I fins aquí la cinta deambula per terrenys coneguts però tolerables: al cap i a la fi, qualsevol nació pot voler creure's millor que les demés.

Però és llavors quan a l'Spielberg li entren les ganes d'èpica i introdueix el conflicte d'un parell de presoners nord-americans, un pilot i un estudiant, detinguts a dues bandes per la URSS i per la RDA. A en Donovan se li encarrega la tasca de fer un intercanvi de presoners entre l'espia i el pilot, però s'entesta en incloure a l'estudiant en el tracte, contradient les prioritats de la CIA i posant en risc l'operació sencera. I és en el seu viatge a Berlin per fer efectiva la negociació que a l'Spielberg se li en va de les mans la seva pròpia moral i passa de tractar als enemics com a persones a considerar-los uns dolents clàssics de Hollywood, malvats sense cor, aprofitats, busca-raons i assassins. Les ganes d'explicar una història d'espies el pot, i comença a jugar amb els tòpics oblidant tot allò que havia plantejat en la primera meitat de la cinta. El tracte humà que tant ell com a director com el seu protagonista li donaven a l'enemic ara es torna una caricatura i es traeix a si mateix.


Al final resulta que tot això era una trampa, i de les grosses, d'aquelles en les que hi caus de quatre grapes a poc que rellisquis i et deixis portar per la pastanaga. L'Spielberg no se'n pot estar de muntar-nos dues escenes emmirallades, una cap al principi en la que la societat americana mira malament i jutja amb la mirada al pobre advocat que lluita pels drets de tots els homes (inclosos els enemics), i una altra cap al final en la que la mateixa societat (els mateixos actors, fins i tot, en el mateix autobús) no només el perdonen sinó que l'admiren pel que ha fet. És a dir, que al final el que importa sí és el maquillatge. Els valors i els principis morals no existeixen si no són reconeguts, si no són onejats davant dels nassos dels demés, tal com fa aquesta pel·lícula, que oneja patriòticament en cinemes de tot el món intentant convèncer-nos, un cop més, que Amèrica és superior en tot.