Spotlight (2015) - Thomas McCarthy

Corren uns temps en els que la ficció, tant cinematogràfica com televisiva, ha vingut derrocant el periodisme com a gran valedor de la veritat, lloc honorífic que els 70 (i la primera meitat dels 80) li van atorgar. Lluny queden els Woodward i Bernstein de Todos los hombres del presidente, el Lou Grant o tot el reguitzell de periodistes de guerra que infligien batzegades de llum a barbàries a l'altra banda del món. És precisament per això que sorprèn molt gratament l'aparició d'un film que, justament, busca parcialment enaltir la figura del reporter d'investigació que destapa les misèries d'una societat a la que les tones de maquillatge no deixen ja entreveure els rastres de bruta i miserable veritat que rauen sota la superfície.
I no deixa de ser una certa ironia que el seu director, el Thomas McCarthy, interpretés en la cinquena temporada de la mítica sèrie de TV The Wire a un periodista trepa que assegura que un assassí en sèrie s'ha posat en contacte amb ell per fer-lo servir com a altaveu exclusiu quan, en realitat, és mentida i ni tan sols hi ha cap assassí en sèrie.

I un podria esperar —molts, a jutjar per les seves crítiques així semblen haver-ho fet— que una pel·lícula d'heroisme periodístic en pla 2015 fos una mena de sorkinada o, en el seu defecte, una fincherada. I no. El gran —enorme— encert de Spotlight és, justament, el ser capaç d'explicar una història periodística escabrosa amb un rigor cinematogràfic tan excels com elegant, sense deixar que la narrativa audiovisual suplanti en cap moment la veritat que vol exposar. Per dir-ho d'alguna manera, Spotlight és l'antitesi de The revenant. Una posa l'èmfasi en la veritat (la trama, la història, el tema) i l'altra en la mentida (la tècnica, la fotografia, l'enquadrament).


No hi ha, doncs, estirabots exagerats, plànols estrafolaris, llargues diatribes sobre el periodisme entaforades a les boques dels protagonistes, actuacions desesperades rematades amb cops de punys sobre la taula o cops de porta. El McCarthy no ens vol distreure d'allò que li importa, d'allò que ha vingut a contar. Tal com ja va fer amb les seves esplèndides The station agent (amb un molt jove Peter Dinklage d'absolut protagonista) i The visitor (amb un enorme Richard Jenkins), la seva càmera no molesta, no intervé, no destorba. I caldria no confondre això amb mediocritat narrativa. Ans al contrari, Spotlight és una delícia narrativa, cinematogràficament parlant, amb una elegància més pròpia d'altres èpoques que de l'actual narrativa altisonant i petulant.


Se li afegeix, a més, una direcció d'actors refinada i igualment mesurada. Hagués estat molt fàcil regalar-li aquesta pel·lícula als seus protagonistes, tots ells reputats actors i actrius, i deixar que fessin d'ella un espectacle pirotècnic de ganyotes i escarafalls. Però no, McCarthy modula la intensitat i els converteix en valedors del periodisme de trinxera sense que hagin de convèncer algú amb altra cosa que no sigui els fets. Els Keaton, McAdams, Ruffalo, Tucci, Slatery, Schreiber, D'Arcy, Crudup, etc, estan fantàstics en la seva discreció, i et duen de la mà per les entranyes d'una història periodística que demanava rigor i no ostentació interpretativa.

I el millor de tot, potser, és el fet que McCarthy tingui l'obsessió de posar l'èmfasi de la pel·lícula no en la vanaglòria del periodisme o en l'exposició de la veritat, sinó en dos aspectes molt més interessants i menys retratats pel cinema. Per una banda la responsabilitat (o és culpa?) de cadascú al respecte de l'exposició de la veritat. I per una altra la por de la societat a exposar les impureses del nostre sistema de creences, no fos que trontollés la nostra fe, de tan dèbil com és (l'escena en que l'àvia demana un got d'aigua a la seva néta per poder "empassar-se" la notícia és deliciosa). Allò que importa és l'exposició dels fets, obligar-los a romandre sota el focus (l'spotlight del títol), això és el veritable periodisme, aquell que s'ha obliterat a cop de lobby.

Així, Spotlight és un encert absolut, un raig d'esperança cinematogràfica que ens recorda que el cinema no sempre és pirotècnia narrativa i que, de vegades, explicar una història gran amb la boca petita és més efectiu que no a l'inrevés.