A touch of Cloth (2012) - Charlie Brooker
I, per tant, el saber que tenia una comèdia ens va fer venir ganes de descobrir el costat humorístic del creador de peces tan torbadores com les abans mencionades.
'A touch of cloth' és una comèdia absurda i paròdica sobre les sèries de criminòlegs policials. És, per dir-ho així, un 'Agárralo como puedas' (The naked gun, 1988, David Zucker) a la britànica. El protagonista és el Jack Cloth (John Hannah), esterotipat fins la medul·la (passat difícil, alcohòlic, amb atacs d'agressivitat, etc.) que ha d'investigar crims, aprofitant l'avinentesa per farcir els capítols de gags absurds, surrealistes i jocs de paraules a dojo.
Gens subtil, grollera a estones, simplona i pocs inspirada la major part dels cops, 'A touch of cloth' és una anada d'olla de baixa estofa signada per algú que ha escrit algunes de les més impressionants peces televisives del nou segle. Qui vulgui veure-la amb ganes es divertirà segur que, això no se li pot negar, conté més gags per segon que qualsevol altra comèdia televisiva actual. Però qui s'hi atansi esperant veure genialitat quedarà molt decebut, però molt.
How TV ruined your life (2012) - Charlie Brooker
En aquesta 'Com la televisió va arruïnar la teva vida', el Brooker escriu i presenta una sèrie de documentals temàtics sobre la TV i l'efecte que té en les nostres vides. Abarca des del tractament de la por fins a l'amor, passant pel coneixement, el progrés, el cicle vital i les aspiracions, i ho fa des d'un punt de vista molt sardònic, d'una certa superioritat i amb ganes de ser didàctic, tirant de molt de material de la televisió britànica.
És indubtable que les seves teories sobre la influència de la TV no són gens descabellades, però el to que empra, el fotre-se'n constantment amb un to paternalista acaba sent feixuc de digerir.
Conté, això sí, exemples francament hilarants i estranys de televisió que s'intueix poden haver fet molt de mal als cervells dels seus telespectadors, i alguns moments són realment divertits, no li ho podem pas negar. Però hi afegeix alguns sketches còmics de paròdia habitualment no massa encertats que desllueixen el resultat final.
Es deixa veure, satisfà la curiositat i regala moments memorables de la TV (de la britànica, molt local i, per tant, difícil de seguir per algú que no l'hagi viscuda de prop) però ens descobreix que el Brooker dramàtic no és el mateix que el Brooker comediant i que, sincerament, hi ha un abisme entre els dos.
Aquí us en deixem un tast, el primer capítol sencer.
Per què atacaven els ocells de 'Los pájaros'? La resposta del Zizek
1- Què és el monòlit de '2001, una odisea en el espacio'?
2- Per què a Titànic no es posaven tots dos damunt de la fusta?
3- Per què atacaven els ocells a 'Los pájaros' del Hitchock?
La primera ja l'ha contestat el Pumares massa cops. La segona li hauríem de preguntar al James Cameron (hem perdut el seu telèfon). I la tercera... bé, de la tercera sí que tenim resposta. Bé, de fet la té el filòsof de masses que és Slavoj Zizek.
En un dels documentals més fascinants que hem vist mai, 'The perverts guide to cinema' (on Zizek explica en clau psicoanalítica el rerefons psicològic de pel·lícules mítiques, des de Psicosis fins a Matrix) el filòsof es munta en una barca per rememorar 'Los pájaros' i proposar una teoria molt plausible sobre el significat de l'adveniment dels ocellots sobre Bodega Bay.
La resposta, ja us ho advertim, és d'allò més curiosa i suggerent.
Trivial: Demòcrates VS Republicans
De vegades ens pensem que els actors i les actrius, el món del cinema en general, són molt d'esquerres. Serà per tradició, potser. Però la realitat és una altra de ben diferent, sobretot a Hollywood.Així que us proposem descobrir el color del vot d'aquests actors i actrius que segueixen. Són Demòcrates o Republicans? Aquesta és la nostra "festa de la democràcia". :)
 Adam Sandler
|  Tom Selleck
|
 Olivia Wilde
|
 Joe Pesci
|
Leonardo DiCaprio
|
||||
 Bruce Willis
|
 Sarah M. Gellar
|
 Robert DeNiro
|
 Kevin Bacon
|
 Scarlet Johansson
|
Què? Moltes sorpreses? Alguna decepció? Quantes n'has encertat? Explica'ns-ho en els comentaris, just aquí a sota.
El lado bueno de las cosas (Silver Linings Playbook, 2012) - David O. Russell
a) una peli independent.
b) una comèdia diferent.
D'independent no en té res. Punt. Passem a una altra cosa.
Diferent? Si, home, i tant! Diferent en el sentit de que aquesta comèdia romàntica (perquè és una comèdia romàntica, li pesi a qui li pesi), no la fa la Jennifer Aniston, la Drew Barrymore o l'Adam Sandler. La resta és exactament igual, tant a nivell d'estructura com de desenvolupament, a una comèdia romàntica a l'ús.
Però espereu, no em deixeu anar, que m'embalo. La gent pot creure el que vulgui, només faltaria. Així que parlem de la peli. La peli... bé... la peli està entretinguda, sí, passes l'estona. Apa, gràcies.
Grandes esperanzas (Great expectations, 2013) - Mike Newell
I és que és absolutament incomprensible per a un servidor que hi hagi algú que pugui adaptar a Dickens sense trempera, sense passió, sense un punt de follia. El Newell descuida tot això en centrar-se en la parafernàlia dels decorats i l'ambientació dickensiana. Ho sento però no n'hi ha prou. Un no pot explicar una de les històries més profundes de la literatura britànica de manera superficial, sense garra, sense ganxo, sense empenta ni sang a les venes.
Ni posant-li al Ralph Fiennes ni la inevitable Helena Bonham-Carter la pel·lícula revifa, i la pel·lícula acaba sent nyonya i artificial.
En qualsevol cas, tots els arguments anteriors no tenen cap validesa en comparació amb aquest últim: Desapassionada, és una adaptació de Dickens desapassionada. I això, amic Newell, és un sense-sentit.
The shadow line (2011) - Hugo Blick
L'assassinat d'un capo de la droga tot just sortit de presó per un indult desencadena un investigació a dues bandes de la línia d'ombra, la que separa el bé del mal, la que, suposadament, separa el món dels narcotraficants i el dels policies i forces de l'ordre públic. A cada banda, un protagonista.A la banda dels policies, el Jonah Gabriel (Chiwetel Ejiofor, d'Hijos de los hombres o American Gangster), amnèsic d'un tret, que lluita per no embolicar-se en l'espessa tela d'aranya de la lluita contra la droga, mentre intenta recordar si era un bon policia o no abans de que el disparessin.
A la banda dels traficants, el Joseph Bede (immens Christopher Eccleston, de Tumba abierta, GI Joe o la sèrie Doctor Who), gerent d'una empresa tapadora que es veu obligat, en absència dels caps, a prendre el control i a enfonsar-se a contracor en les tortuositats del crim organitzat.
Escrita amb rigor cinematogràfic, amb una obsessió malaltissa per l'emmirallament i la dualitat, per dibuixar clarament la línia que separa ambdós mons, The shadow line és una brillant sèrie policíaca on el més important són els personatges, esculpits amb precisió i cura i interpretats amb magisteri per un ventall amplíssim de grandíssims actors que van des dels esmentats protagonistes fins a l'Stephen Rea, passant pel Tobias Menzies (recentment vist a Black mirror) o el Rafe Spall (imprevisible personatge el seu, sempre extrem, molt diferent de les seves caracteritzacions a Prometheus o The life of Pi).
Amb una trama enrevessada a més no poder, finals d'episodi amb els més sorprenents cliffhangers vists últimament i una gestió de la tensió molt treballada, The shadow line és un delit de principi a final dels seus 7 capítols d'una hora de durada.
Sorprenent, potent, molt exigent amb la qualitat final, agradarà a tots els fans de la bona televisió que vulguin veure un producte de primera magnitud a punt de passar desapercebut.
La Tilda Swinton es converteix en una obra d'art al MOMA
Sabíem de les inquietuds artístiques de la Tilda Swinton (des de participar en un videoclip del retorn del David Bowie fins a organitzadora d'un festival de cinema itinerant), però ens ha agafat descol·locats el que s'hagi convertit en obra d'art, ella mateixa, i s'hagi exposat al MoMA de New York.Ha creat una performance anomenada 'The Maybe' que anirà apareixent, sense calendari previst, en diferents ubicacions del gran museu. I què hi fa? Doncs de moment no gran cosa.
Imaginem que tindrà a veure amb el nom de la peça, però de moment la Swinton no ha fet més que dormitar dins d'aquesta capsa de vidre.
Tot documentant-nos, interessats per aquesta atrevida vessant artística de la Swinton, hem descobert que és, per dir-ho així, un remake. L'any 1995 ja va exposar la peça a la galeria Serpentine de Londres i l'any següent se la va endur al Museo Barracco de Roma.
Això sí, la cosa va d'agafar amb el peu canviat a tothom, doncs tot i que el museu confirma que l'obra apareixerà diverses vegades al llarg d'aquesta temporada, també avisa que no hi ha un calendari previst i que l'artista apareixerà quan ho creui convenient.
Així que si us passeu per la big apple, doneu-vos un volt pel MoMA, que encara tindreu sort i us trobareu amb la Swinton en una urna.
La família Von Trapp reunida de nou
L'any 2010 es complien 45 anys del rodatge de Sonrisas y lágrimas (The sound of music, 1965, Robert Wise) i amb l'excusa de promocionar-ne una nova edició en DVD farcida d'extres sucosos, el repartiment sencer de la família Von Trapp es va retrobar i passejar per diversos platós de televisió.
Aquesta n'és una de les trobades (aquell dia sense el Plummer) en les que repassen algunes divertides anècdotes del rodatge a més de, per descomptat, arrencar-se a cantar algunes de les peces que van convertir en mítica la seva banda sonora.
Escales de cinema
Ens hem llevat aquest matí recordant que els divendres detalls tan insignificants però tan comuns com baixar unes escales s'afronten d'una altr amanera. De fet ens ho ha recordat el James Cagney a aquesta escena de Yanqui Dandy (Yankee Doodle dandy, 1942, Michael Curtiz):I ens ha fet pensar en que, si ens hi fixem, les escales han estat molt importants en la història del cinema. Fixeu-vos en aquest impressionant recull, a veure quantes en sou capaços de reconèixer.
La Tippi Hedren i la seva 'mascota'
"No fa res, només vol jugar!". Això és el que ens imaginem que devia dir la Tippi Hedren quan li arribaven convidats a casa. I això ho feia mentre el seu lleó Neil s'abraonava sobre els nouvinguts.Alguns us vau quedar molt estorats quan l'altre dia, presentant-vos les mascotes d'alguns actors i actrius de Hollywood us topàreu amb una foto molt especial de la Tippi Hedren i del Neil. "No pot ser veritat", pensaren alguns desconfiats. "És Photoshop", cridaren els més geeks. Doncs ni una cosa ni l'altre. Anem a pams.
L'any 1970, la Tippi Hedren va anar a l'Àfrica a rodar una pel·lícula. Durant el rodatge la van convidar a visitar una casa que estava presa per lleons i els seus cadells i va ser allà on va fer el primer contacte amb aquests animals. Tan impactada va quedar de l'experiència que, junt amb el seu marit, va decidir de rodar una pel·lícula per acostar tan bell animal al públic. La pel·lícula en qüestió fou un autèntic fracàs, però va canviar la vida de la Hedren.I la hi va canviar perquè en voler-la rodar va explicar a un expert en lleons de Hollywood que necessitaven per a la pel·lícula 50 lleons salvatges i l'home els va contestar que això era impossible, que no pots barrejar lleons i humans de sobte, que has de fer una integració gradual si no vols que allò acabi sent un festí.
La Hedren, a la que mai li han faltat agalles, va decidir posar-se mans a l'obra i va començar a demanar que li portessin cadells de lleó a la seva casa de Califòrnia, on vivia amb el seu marit Noel i els seus fills (entre ells la Melanie Griffith). Un dels que s'hi va quedar més temps for el Neil, primer cadell i després ja adult, que corria per casa com si d'una petita jungla es tractés, jugant amb els nens i intentant integrar-se en la vida dels humans.
No sabem que n'opinava el Neil de tot això, si li agradava viure amb "els Hedren" o si hagués preferit tornar a la reserva de la que el van treure, però queden pel record unes imatges francament impressionants que aquí us hem volgut acostar.
El mite de la caverna de Plató explicada per l'Orson Welles
Però sovint, aquesta al·legoria s'explica malament, de manera reduïda o deformada. Està clar que la filosofia canvia molt en funció de qui te l'explica, així que, qui millor que el gran Orson Welles per fer-ho, narrant-ho al damunt d'una animació il·lustrativa?
Doncs aquí la teniu, per gentil·lesa de la Neus Carbonell, que ens va descobrir una pàgina absolutament fantàstica i plena de possibilitats com és Film and Philosophy.
Steve McQueen, com a casa
L'any 1963, la revista LIFE va aconseguir que l'Steve McQueen accedís a que un fotògraf, el John Dominis, visqués uns dies amb ell i la seva (primera) dona, la Neile Adams, a la seva casa de Palm Springs.
'Vaig passar els primers dies molt relaxat', explica Dominis, 'i no els molestava cada cop que entraven a l'habitació, així que es van començar a acostumar a mi'.
Va ser així com Dominis va aconseguir algunes fotos francament impressionants i que sorprenen pel seu frescor i la naturalitat amb la que el mite McQueen apareix abraçant-se a la seva dona, practicant la punteria al mig del desert o ballant a ritme de jazz.
Aquí us en hem recopilat les més espectaculars.
Escenes de pluja (II)
Ja sigui per fer-ho més èpic, més romàntic, més trist o més divertit, si en una escena hi ha pluja el dramatisme augmenta. Hi ha milers de moments en la història del cinema en que plou en una escena, però no n'hi ha tants en els que la pluja juga un paper important, on no és un simple acompanyament sinó que empeny l'escena cap a la categoria de mite.En aquesta nova secció ens hem proposa reunir-ne les totes. Si se us en acut alguna, dieu-nos-ho i li en farem un post. Aquí teniu totes les escenes de pluja publicades fins ara.
Aquesta que hem escollit, la que té a veure amb la pluja, és l'escena final, així que si no l'has vista, fes el favor de deixar de llegir i córrer a buscar-ne una còpia. I no tornis fins haver-la vista.
La Francesca (Meryl Streep) va amb el seu marit a comprar queviures al poble, sota una pluja densa i persistent. Mentre espera que el seu marit torni veu al Robert (Clint Eastwood), parat sota la pluja, al costat de la seva camioneta, mirant-la. Li està demanant, li està pregant que se'n vagi amb ell. I ella se'l mira. Vol, però no vol (o no pot).
Som tan fans d'aquesta primera part de l'escena (amb una Meryl Streep incommensurable, impossible rodar una escena així sense algú com ella), com de la segona, en la que el marit ja ha tornat, arrenca la camioneta i va a situar-se just al darrera de la del Robert, esperant a que el semàfor es posi verd. Són només uns segons d'escena, però tot passa molt ràpid, i l'espectador pot sentir els pensaments de la Francesca, alhora que els batecs del seu cor que s'accelera i ella estira de la maneta de la porta. És la darrera oportunitat, el destí pica a la porta, el semàfor no trigarà a canviar...
Dues coses ens encanten d'aquesta escena:
1- Al Hitchcock li hagués encantat aquesta escena. És una escena romàntica, però està rodada com si d'una escena de suspense es tractés.
2- Ens fa plorar cada cop que la veiem, fins i tot descontextualitzada, sense veure les dues hores prèvies de pel·lícula. Cada cop ens fem creus de que la Francesca no tingui el coratge de trencar amb les convencions, de pensar amb el cor, de canviar la seva vida.
I la pluja, aquesta pluja inacabable que ho xopa tot, sota la que ens ha agradat, algun cop en la vida, quedar-nos, com perfer el nostre dolor més gran, més intens, com per sentir-nos més vius.
Amistats de cinema (VI)
Ja és cap de setmana. I el cap de setmana toca retrobar-se amb els amics, que són un dels pilars de la nostra existència. Els actors i les actrius, no us penseu, també tenen amics. I se'ls estimen tant com nosaltres estimem als nostres. Ara, això sí, algunes de les seves amistats són una mica WTF (que diria el bon amic Sergi Calle). |
| Justin Timberlake i Ryan Gosling |
 |
| Jeanne Moreau i Miles Davis |
 |
| Eddie Murphy, Sidney Poitier, Bill Cosby i Richard Pryor |
 |
| Peter Sellers i Ravi Shankar |
 |
| Jane Fonda i Alain Delon (som nosaltres o estan flirtejant?) |
 |
| Rowan Atkinson i Christian Bale |
Los amantes pasajeros (2013) - Pedro Almodóvar
Per acabar-ho d'adobar, l'Almodóvar sembla totalment desinteressat en la pel·lícula. La direcció és pèssima. I quan dic pèssima dic lamentable, descuidada i deixada. Són diverses les escenes en les que es fa molt evident que els actors s'han entortolligat, enrevessat o entrebancat amb les seves línies de text, però l'Almodóvar no hi fa res, prefereix deixar-les allà, tal com estan, trencant el ritme de l'escena (si és que l'escena tenia ritme, que no, que no en tenia ja de bell antuvi).
Però, és clar, és l'Almodóvar, i és un autor, i bla, i ble, i bli. Així que caldrà suposar que tenia alguna intenció. I a un no se li escapa que el vol de Peninsular Airlines que dibuixa la pel·lícula busca ser una mena de retrat de l'Espanya moderna, amb un banquer corrupte per allà al mig i tot. Però és que el símil és tan pobre i tan allunyat que no hi ha per on riure-se'n o per on acompanyar-lo en la suposada crítica.
En definitiva, que Los amantes pasajeros es una castanya absoluta, un desaprofitament constant d'uns actors en altres contexts apreciables (Javier Cámara, Cecilia Roth, Antonio de la Torre, Guillermo Toledo, Blanca Suárez, a banda de cameos de Banderas, Penélope, Paz Vega, Carmen Machi...) i un despropòsit de pel·lícula més a prop de Movie 43 que de Mujeres al borde de un ataque de nervios.
Actors i actrius amb les seves mascotes
Són humans. Són estrelles de Hollywood, però són humans, tenen vides privades. I tenen mascotes. No sabem si serà veritat allò que diuen de que els "amos" s'assemblen a les seves mascotes (i viceversa), però sí hi ha part de veritat en això, aquestes fotos diuen molt d'ells i d'elles. |
| Leonardo DiCaprio i el seu gos Django |
 |
| Tippi Hedren i el seu lleó Neil |
 |
| Mickey Rourke i el seu gos Loki |
 |
| Audrey Hepburn i el seu cérvol Pippin (al gos no el coneixem) |
 |
| Steve McQueen i el seu gat, de nom desconegut |
I ara, deixeu-nos preguntar-vos. Li heu posat mai a alguna de les vostres mascotes un nom relacionat amb el cinema? ;-) Au, va, confesseu.
Totes les cançons guanyadores d'un Oscar
I des de llavors, 76 cançons més (comptant l'Skyfall de l'Adele d'enguany) han aconseguit aquest premi.
Avui us acostem una llista de reproducció de Spotify amb totes les guardonades per tal de que podeu revisar la història del cinema des del punt de vista musical.
A més, com que la ordenació és cronològicament inversa, podreu fer el curiós exercici del viatge en el temps musical, tornant enrere i descobrint com canvien les modes musicals i el cinema a mesura que tirem enrere i ens endinsem en el segle XX.
Només li falta, val a dir-ho, la darrera guanyadora, l'Skyfall de l'Adele (que encara no ha cedit els drets per posar el tema a Spotify), però imaginem que com que està tant sentida tampoc no es trobarà a faltar.
Gaudiu doncs d'aquest repàs musical de la història del cinema. I, ja de pas, podeu triar la vostra favorita.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada