Grandes esperanzas (Great expectations, 2013) - Mike Newell

Ja em perdonaran els fans de Cuatro bodas y un funeral, però el senyor Mike Newell porta 35 anys fent pel·lícules i encara és hora de que demostri que és capaç de fer alguna cosa més que mitjanies. I adaptar a un Dickens, què voleu que us digui, li ve gran. L'empresa s'intueix difícil -no li ho retraurem pas- però que tan sols el gran David Lean hagi estat capaç d'adaptar aquesta novel·la amb èxit li hauria d'haver fet repensar-s'ho.

I és que és absolutament incomprensible per a un servidor que hi hagi algú que pugui adaptar a Dickens sense trempera, sense passió, sense un punt de follia. El Newell descuida tot això en centrar-se en la parafernàlia dels decorats i l'ambientació dickensiana. Ho sento però no n'hi ha prou. Un no pot explicar una de les històries més profundes de la literatura britànica de manera superficial, sense garra, sense ganxo, sense empenta ni sang a les venes.
Ni posant-li al Ralph Fiennes ni la inevitable Helena Bonham-Carter la pel·lícula revifa, i la pel·lícula acaba sent nyonya i artificial.
En qualsevol cas, tots els arguments anteriors no tenen cap validesa en comparació amb aquest últim: Desapassionada, és una adaptació de Dickens desapassionada. I això, amic Newell, és un sense-sentit.