Los amantes pasajeros (2013) - Pedro Almodóvar

"Almodóvar vuelve a la comedia". Doncs mira, quasi que no hagués tornat, fos on fos. L'Almodóvar intenta recuperar l'esperit de Mujeres al borde de un ataque de nervios y li surt un episodi dolentot de La hora chanante o de Muchachada Nuí, farcit d'acudits dolents que es veuen venir a la llegua, molt de "polla", "mamada" i "lefa", com per ser modern i desinhibit i un número musical al mig digne del més barroer garito de comiat de solters.

Per acabar-ho d'adobar, l'Almodóvar sembla totalment desinteressat en la pel·lícula. La direcció és pèssima. I quan dic pèssima dic lamentable, descuidada i deixada. Són diverses les escenes en les que es fa molt evident que els actors s'han entortolligat, enrevessat o entrebancat amb les seves línies de text, però l'Almodóvar no hi fa res, prefereix deixar-les allà, tal com estan, trencant el ritme de l'escena (si és que l'escena tenia ritme, que no, que no en tenia ja de bell antuvi).

Però, és clar, és l'Almodóvar, i és un autor, i bla, i ble, i bli. Així que caldrà suposar que tenia alguna intenció. I a un no se li escapa que el vol de Peninsular Airlines que dibuixa la pel·lícula busca ser una mena de retrat de l'Espanya moderna, amb un banquer corrupte per allà al mig i tot. Però és que el símil és tan pobre i tan allunyat que no hi ha per on riure-se'n o per on acompanyar-lo en la suposada crítica.

En definitiva, que Los amantes pasajeros es una castanya absoluta, un desaprofitament constant d'uns actors en altres contexts apreciables (Javier Cámara, Cecilia Roth, Antonio de la Torre, Guillermo Toledo, Blanca Suárez, a banda de cameos de Banderas, Penélope, Paz Vega, Carmen Machi...) i un despropòsit de pel·lícula més a prop de Movie 43 que de Mujeres al borde de un ataque de nervios.