Des que vam veure que Dead Set no era flor d'un dia i que el Charlie Brooker era capaç de guanyar-se l'apel·latiu de "nou geni" de la TV amb la seva aclamada Black Mirror, que vam decidir no perdre'ns res del que fes, fins i tot si era una sèrie documental sobre els efectes de la TV en les nostres vides.
I, per tant, el saber que tenia una comèdia ens va fer venir ganes de descobrir el costat humorístic del creador de peces tan torbadores com les abans mencionades.

'A touch of cloth' és una comèdia absurda i paròdica sobre les sèries de criminòlegs policials. És, per dir-ho així, un 'Agárralo como puedas' (The naked gun, 1988, David Zucker) a la britànica. El protagonista és el Jack Cloth (John Hannah), esterotipat fins la medul·la (passat difícil, alcohòlic, amb atacs d'agressivitat, etc.) que ha d'investigar crims, aprofitant l'avinentesa per farcir els capítols de gags absurds, surrealistes i jocs de paraules a dojo.

Gens subtil, grollera a estones, simplona i pocs inspirada la major part dels cops, 'A touch of cloth' és una anada d'olla de baixa estofa signada per algú que ha escrit algunes de les més impressionants peces televisives del nou segle. Qui vulgui veure-la amb ganes es divertirà segur que, això no se li pot negar, conté més gags per segon que qualsevol altra comèdia televisiva actual. Però qui s'hi atansi esperant veure genialitat quedarà molt decebut, però molt.

Ja em perdonaran els fans de Cuatro bodas y un funeral, però el senyor Mike Newell porta 35 anys fent pel·lícules i encara és hora de que demostri que és capaç de fer alguna cosa més que mitjanies. I adaptar a un Dickens, què voleu que us digui, li ve gran. L'empresa s'intueix difícil -no li ho retraurem pas- però que tan sols el gran David Lean hagi estat capaç d'adaptar aquesta novel·la amb èxit li hauria d'haver fet repensar-s'ho.

I és que és absolutament incomprensible per a un servidor que hi hagi algú que pugui adaptar a Dickens sense trempera, sense passió, sense un punt de follia. El Newell descuida tot això en centrar-se en la parafernàlia dels decorats i l'ambientació dickensiana. Ho sento però no n'hi ha prou. Un no pot explicar una de les històries més profundes de la literatura britànica de manera superficial, sense garra, sense ganxo, sense empenta ni sang a les venes.
Ni posant-li al Ralph Fiennes ni la inevitable Helena Bonham-Carter la pel·lícula revifa, i la pel·lícula acaba sent nyonya i artificial.
En qualsevol cas, tots els arguments anteriors no tenen cap validesa en comparació amb aquest últim: Desapassionada, és una adaptació de Dickens desapassionada. I això, amic Newell, és un sense-sentit.

 

Vagi per endavant que som uns grans admiradors del Cronenberg. L'hem seguit des dels seus inicis (veieu la nostra filmografia comentada) i som tan fans de les seves pelis més relacionades amb la carn i les mutacions a l'estil de Videodrome, Existenz, Rabid, They came from within o The brood, com de les més recents i "polides" obres mestres com A history of violence o Eastern promises.
Però és que aquesta Cosmopolis és absolutament insuportable.

Anem a pams i posem les cartes al damunt de la taula. Cap peli, insisteixo, cap peli del Cronenberg és una mala pel·lícula. Poden agradar-nos més unes que altres, podem trobar fins i tot insuportable Crash, però és innegable que el Cronenberg es mereix un respecte per atrevir-se a tractar temes del tot inhabituals en el cinema i sempre des d'una perspectiva totalment personal.
Aquest és exactament el cas de Cosmopolis, una faula semi-futurista (sense efectes especials de cap tipus) que és molt més interessant de comentar a posteriori que no pas de veure. Veure-la, què voleu que us digui, és una autèntica tortura. Cronenberg no encerta amb el tempo i el seu guió és tan fred i llunyà, les interpretacions dels personatges tan distants, que fa molt difícil connectar-hi.
Però mentre la veus i, sobretot, un cap s'ha acabat i la tortura ha conclòs, saps perfectament -ho saps- que hi ha alguna cosa de molt interessant al darrera. La pista ja ens la donen els títols de crèdit inicials i finals, com marcant un recorregut, una transformació evident, que és per la que passa el protagonista de la història.

Es tracta d'un jove magnat (Robert Pattinson intentant fugir de cròniques vampíriques de pa sucat amb oli) que recorre la ciutat durant tot un dia per anar a tallar-se els cabells al seu perruquer de tota la vida, sortint de la seva bombolla de finances, negocis, compravendes i demés guirigalls empresarials. Pel camí (iniciàtic) es va trobant amb diferents personatges (empleats seus, assessors, guardaespatlles, etc.) amb els que manté unes converses que hom sap deuen ser molt transcendentals però que, mira per on, no transcendeixen en el moment de sentir-les.
I aquest és, justament, el problema de Cosmopolis. No dubto de que el Cronenberg té bones intencions. No dubto de que un segon visionat de la pel·lícula revelarà moltes incògnites i li atorgarà molt de sentit a tot allò que ens hem perdut en el primer visionat. Però l'experiència de veure una pel·lícula tan absolutament distant i freda que s'acaba convertint en els 15 minuts finals en una autèntica tortura (Paul Giamatti mediant) és tan traumàtica i difícil d'empassar que dubto mai que se m'acudeixi donar-li aquesta segona oportunitat.

Com és possible que una peli en la que passen tantes coses, en la que se succeeixen tants moments emocionants, sigui tan avorrida? Per què aquestes pelis sempre fan un cert tuf a engany continuat? Ni tenint un guionista de un cert prestigi com el David Koepp, en Ron Howard és capaç d'insuflar vida a una història aparentment trepidant? Ni tan sols un director amb gran experiència en cinema d'entreteniment pot donar-li emoció a unes pàgines d'un llibre que tothom qualifica d'entretingut i emocionant?

Deia Truffaut que la millor manera (la única, potser) d'adaptar un llibre al cinema és oblidant la trama i concentrant-se en el fons. Potser en Ron Howard no sap qui és el Truffaut.

Com sempre passa amb la indústria de Hollywood, quan algú es treu de la màniga un as amagat, els demés corren a fer trampes. Quan Tim Burton va demostrar que es podia filmar unes aventures de superherois amb dignitat i força art no va aconseguir crear escola. Però quan el jove Bryan Singer va escometre X-Men (segurament inferior a la primera) sí que va generar un allau d'adaptacions al cel·lulòide dels herois de paper. Difícil seria trobar-ne alguna que igualés la agilitat i l'entreteniment digne d'aquesta, i si ho fem segurament serà per mentar la seva sequel·la, obra del mateix Singer. Pel camí ens hi hem deixat uns desaprofitadissims Daredevil, Spiderman, Hulk, Blade, El Motorista Fantasma i un molt llarg etcètera. Algunes eren, com a molt, decents, salvables, entretingudes; la majoria eren pura escombraria fílmica i, el que és pitjor, una oportunitat perduda d'enaltir als herois de les vinyetes.

Una de les pertanyents a aquesta darrera classe és, sens cap mena de dubte, The Fantastic Four, una ridícula successió d'enganys i trucs de prestidigitació de baixa estofa que no aconsegueix massa més que distreure gràcies a la pirotècnia excessiva i colorista de les escenes d'acció.

Es trist, molt trist, que encara hi hagi avui en dia productes tan mal escrits com aquest, amb un guió que fa riure de la quantitat ingent de forats argumentals que cultiva i plagat d'acudits barats i masclisme desbocat. Però com que les xifres són les que manen, la mateixa productora engega, immediatament, una segona part i, endevines a qui li assignen?...Doncs sí, al mateix artífex del primer crim, no sigui cas que en arriscar-se a fer-ho millor (hi ha espai per a la millora, paraula) se'ls hi trenqués la joguina.

Que Hollywood està, sobretot, per confeccionar pel·lícules d'entreteniment sense res més que aportar és un fet indiscutible i no hi tinc res a objectar. Però que les faci malament ja és per llogar-hi cadires.

El problema de les pelis del Woody Allen en els darrers 10 anys és que ha perdut quasi per complert, aquella espurna espontània que el definia. A excepció feta de la magnífica Match Point, la resta no són més que un seguit de comedietes discretes, força avorrides la major part dels cops.
Aquells diàlegs desenfadats, solts, àgils dels inicis s'han convertit ara en unes frases que s'entaforen amb calçador per permetre el gag o l'acudit de torn, que es veu a venir a minuts de distància.

Cada cop les gràcies d'Allen són menys enginyoses, ménys innovadores, menys sorprenents i, essent com eren, la base de l'entreteniment i l'art que oferia, ara les seves pel·lícules esdevenen fràgils, orfes i desamparades.

Comparar la seva filmografia recent amb joies de la seva època daurada com Another Woman, Crimes and Misdemeanors, Hannah and her Sisters o The Purple Rose of Cairo és entrar en un espiral de melanconia irreparable.
Una llàstima, sobretot tenint en compte que parlem d'un dels més grans directors dels darrers 40 anys.

Mai no he entés l'obsessió per fer pel·lícules d'animació hiperrealista. I encara em sembla més obtús intentar fer una peli amb personatges humans hiperrealistes que s'assemblin a actors i actrius reals.
Podria entendre aquest intent si el contingut visual de la pel·lícula no es pogués aconseguir amb mitjans "reals", encara que fossin, fins i tot, complementats amb una mica de gràfics CGI, però és que aquesta aventureta pretenciosa i absurda alhora, no aprofita la potencia dels ordinadors que l'han confeccionada més que per articular impossibles -i innecessaris, i interminables, i antinaturals- moviments de càmera.
El primer que es perd en aquests tipus de film és, de bones a primeres, l'actuació del repartiment. Per molt que li posis a un personatge la cara de l'Anthony Hopkins, la seva actuació no te perquè assemblar-s'hi. De fet, la evident limitació de moviments que la careta digital pateix fan encara més increible (i això no deixa de ser irònic en una pel·lícula hiperrealista) "l'actuació" de Sir Anthony.

Personatges embotats en una gallardia persistent, atrapats dins cossos artificials que es mouen com si fossin titelles, escenes d'acció embafoses i estirades fins a perdre tot sentit i, en definitiva, aquella sensació de pèrdua de temps que acompanya bona part de la producció de Hollywood dels darrers anys tot i la gran inversió i esforç dedicat a pel·lícules com aquestes.
De vegades sembla com si a Hollywood dediquessin els calers invertits en una pel·lícula a comprar auto indulgència a cabassos.

Los Crímenes de Oxford, escrita i dirigida per Alex de la Iglesia és la demostració palpable d'una tesi que vinc defensant amb escàs èxit des de fa ja massa temps: El problema del cinema espanyol, de la seva pobríssima mitjana de qualitat, no és pas, com diuen alguns/es, la manca d'indústria; el problema és l'alarmant manca de talent i habilitats artístiques.
La demostració irrefutable?: Los Crímenes de Oxford. Agafes uns "creatius" espanyols, s'inspiren en un llibre, n'escriuen un guió pretesament comercial, a l'estil de, que sé jo, un "Codigo DaVinci", se'n van cap a les amèriques per fer una pel·lícula amb tota la grandesa de les produccions taquilleres. I què en surt? Un pel·lícula avorridíssima, amb unes interpretaciones pèssimes (de bons actors, que ja té mèrit), amb un llarg reguitzell de forats en la trama (plot holes en diuen allà, sembla mentida que produint la peli als EE.UU. ningú no els hi ho digués) i el pitjor de tot, unes relacions absolutament inverossímils entre els personatges.

No, encara hi ha una cosa pitjor, aquella sensació d'impotència, d'incapacitat que ja ha vingut demostrant, des de sempre, el cinema espanyol (salvant grans excepcions) en intentar fer cinema de gènere o comercial. Tothom sap qui són els grans autors i autores cinematogràfics espanyols; la resta cauen contínuament en una baixesa i una inhabilitat desmesurades.

La franquí­cia Resident Evil sembla tocar a la seva fi. Després d'una estimulant primera part, la seva sequel·la ja no hi havia per on agafar-la. Doncs aquesta tercera, per no decebre, tampoc no du enlloc.
Es curiós, però en aquesta tercera entr..(read more)ega, la franquí­cia canvia clarament de rumb. De les instal·lacions futuristes i high-tech passem a un desert a lo Mad Max, de lluitar contra incansables zombies passem a pràcticament ni veure'ls més que en un parell d'ocasions, de un ritme frenètic i rimbombant passem a una tènue aventureta de supervivència molt dil·luida i que mai no troba un fil argumental prou seriós per avançar.
Aquest darrer punt és particularment flagrant. Les lí­nies argumentals s'apunten però mai es continuen i menys es resolen. S'explica que la Jovovich ara té poder telequinètics però no s'explota amb claredat, que l'estan clonant, però mai en treuen prou suc (tal com es va fer magní­ficament a Alien Ressurrection amb la Ripley), que la Jovovich troba a un antic company però que mai t'expliquen d'on ve ni què van fer junts, etc...

L'explicació d'aquest desgavell arriba en els crèdits finals, on descobrim que el director d'aquest esperpent és en Russel Mulcahy, nominat per un servidor a pitjor director de l'història del cinema (amb dura pugna amb Adrian Lyne). L'ínclit Mulcahy té en el seu haver artefactes fílmicament tan patètics com Los Inmortales, El Rey Escorpión 2, La Sombra del Faraón, Resurrección, La Sombra, Extremadamente Peligrosa o Ricochet. Com es pot comprovar, el seu historial delictiu és llarg i demostra reincidència.
El pitjor del cas és que l'home, en un principi, es devia creure un geni, perquè tenia fins i tot el costum i l'atreviment d'afegir el seu nom al tí­tol de les seves pel·lícules, com si fos en Hitchcock o vés a saber qui. Però el temps ha posat les coses al seu lloc i a forçat a Mulcahy a refugiar-se en la seva pràctica totalitat en l'univers de les TV movies on competeix amb directors/es de la seva alçada.

Amb tot això, com es pot un imaginar, la tercera part de Resident Evil és molt més avorrida que jugar a qualsevol dels seus videojocs en els quals s'inspira.

Ni amb un repartiment tan ben treballat (Kinnear, Caviezel, Stormare, Pantoliano, Moynahan) en Simon Brand és capaç de muntar una intriga creïble i tensa. Com els hi passa a moltes pelis amb el mateix plantejament (uns desconeguts es desperten en ...(read more) un lloc tancat sense saber com hi han arribat), confonen el que hauria de ser una pel·lí­cula de personatges per una de suspens. I no es pot fer un film d'intriga i suspens si els personatges no estan prou treballats com per generar interés per ells a l'espectador/a.

En definitiva, una autèntica pèrdua de temps.