El món de l'audiovisual recordarà durant molt de temps aquest nou capítol de la sèrie Black Mirror. La seva aparició s'estudiarà a les universitats pels acadèmics que tinguin intenció de resseguir el llegat narratiu de la humanitat. Bandersnatch no és un altre capítol de Black Mirror. Bandersnatch és, alhora, l'inici i el final de la narrativa interactiva a la televisió.

Aquesta darrera afirmació requereix d'una sòlida argumentació. Per què Bandersnatch no és, simplement, un episodi interactiu? Per què és el episodi interactiu? Doncs perquè no es tracta únicament d'una història interactiva, sinó d'un artefacte narratiu amb regles pròpies (la interactivitat) que s'utilitzen no amb intencions d'entreteniment sinó com a recurs narratiu propi, integrant aquesta interactivitat en el mateix sentit i significat de la història.

No és, per dir-ho així, una mena de videojoc com els que tots hem pogut jugar mil cops. No és, tampoc, un experiment pilot amb el que provar la tecnologia interactiva (com Mosaic del Soderbergh) i veure si se'n pot treure rendiment comercial. Es tracta —insisteixo— d'un artefacte narratiu complex que utilitza tota la potència del seu llenguatge (el que podríem anomenar audiovisual interactiu) per parlar, justament, d'allò que rau en el fons de la interactivitat: la dualitat entre el determinisme i el lliure albir.


No es tracta, per tant, d'una simple experiència interactiva en la que l'espectador té opció de dirigir la pel·lícula. Es tracta d'una reflexió profunda sobre la nostra relació amb allò que ens envolta, amb el caos rizomàtic en el que estem immersos i amb la capacitat que tenim d'acceptar-ne les regles, les condicions i, sobretot, les conseqüències.

La trama de Bandersnatch NO ÉS la d'un jove que vol programar un videojoc i bla, bla, bla. La trama de Bandersnatch és la d'uns espectadors de Netflix que es converteixen en semidéus d'un microunivers creat per a l'ocasió. Nosaltres, els espectadors SOM la trama. La gràcia de Bandersnatch no està en què li passa a l'Stefan sinó què ens passa a nosaltres.

Per què decidim una opció o una altra, cada cop que se'ns demana? Quins criteris apliquem? Aquí llisto algunes opcions que he pogut observar en altres espectadors i en mi mateix.

- Per donar continuïtat a la història i que s'allargui més.
- Seguir criteris morals (evitar matar, fer mal, destruir).
- Per complicar la trama (buscant que ens doni molts estímuls).
- Per donar-li sentit a la història que has estat confeccionant fins ara (intentant, per exemple, ajustar-se a un gènere, a un estil o, simplement, buscant arribar a un final coherent amb totes les decisions preses prèviament).


Aquests, però, són criteris que funcionen, per dir-ho així, en el primer visionat del capítol. És, d'alguna manera, la nostra història, la que confeccionem el primer cop que veiem Bandersnatch fins que s'acaba i surten els crèdits. Però allò realment interessant succeeix quan ja has acabat aquest primer visionat. És a partir del moment en que tornes a començar des del punt de partida inicial, que s'esdevé la veritable experiència Bandersnatch. Els criteris, llavors, són diferents.

- Per curiositat, per provar què passaria si prens una decisió amb la que inicialment no combregaves.
- Per esquivar subtrames o escenes que no t'han satisfet o que no t'han dut enlloc.
- Per comprovar, simplement, els efectes que puguis identificar més endavant, a partir d'una decisió inicial (ja heu provat de seleccionar l'altra caixa de cereals? Heu vist algun canvi?).
- Per explorar tots els racons narratius d'aquest microunivers.

Aquí, com es pot comprovar, tot ha canviat. L'espectador ha canviat. Ja no és un subjecte semi-actiu (o semi-passiu, que prendre 10 o 15 decisions en una trama tampoc no et converteix en el veritable déu d'aquest microunivers) sinó que, veritablement, esdevé actiu, conscient del seu visionat, de la seva manera de gaudir del llenguatge audiovisual que se li ha desplegat al davant. Els anglosaxons, quan un llibre provoca a l'espectador haver de fixar-se en el llenguatge, en el COM està escrit i no en el QUÈ està escrit, canvien la primera lletra de la paraula literature per escriure-la en majúscules: Literature. Perquè el lector necessita entrar en el joc del llenguatge per poder gaudir veritablement de l'artefacte narratiu (i no només de la seva trama). Doncs si apliquem això a Bandersnatch, diríem que no és un capítol d'una sèrie de TV sinó un capítol d'una Sèrie de televisió.


Perquè veure Bandersnatch no és —desenganyem-nos— construir una primera combinació de la història i, en aparèixer els crèdits, abandonar-la. L'experiència Bandersnatch només es viu quan l'espectador visiona de manera conscient aquest univers hipertextual i, des d'una atalaia narrativa, contemplar l'obra, jugar amb ella, donar-li la volta, buscar-li les vores, gaudir amb el seu llenguatge més que amb el que aquest mateix t'explica.

Dotada de diversos finals (un d'ells és absolutament magistral, per bé que és el que està més amagat de tots), Bandersnatch té dreceres, escenes parèntesi, decisions que no produeixen cap efecte, decisions en les que, en realitat, no pots decidir res, interpel·lacions directes i, sobretot, la gosadia de donar-li a l'espectador la possibilitat de reflexionar sobre si mateix i sobre el mitjà, sobre la narrativa i sobre la veritable essència de la dualitat narrador/oient, escriptor/lector, guionista/espectador.

Doncs un any més ja som més a prop d'aquell futur inquietant que ens proposa en Charlie Brooker. La 4ª temporada de Black Mirror ha arribat, aquest cop gràcies a Netflix i ens ha deixat com sempre un desgavell de sensacions.

A hores d'ara molts dels que ens llegiu haureu vist la nova temporada de la que va arribar a ser una de les millors sèries de la televisió actual, així que hem fet la clàssica llista d'episodis ordenats segons la nostra preferència. Us convidem a opinar i compartir les vostres llistes als comentaris. No hi ha spoilers (estan senyalitzats) però si que recomanem la llista a aquells que ja hagueu vist la sèrie. I tot i que l'ordre de la llista coincideix amb la opinió dels dos membres de l'Ultima, les opinions són només meves :-) .

1. Hang the DJ 

Els va funcionar molt bé l'episodi San Junípero de la temporada anterior i per això ens han tornat a regalar un episodi sobre l'amor (➡️aquí hi ha un SPOILER amagat, per descobrir-ho selecciona l'espai en blanc a continuació)  amb final feliç.  
És un capítol tan rodó com els dispositius que fan servir els seus protagonistes, amb dosis d'humor, desengany i un cant a allò més humà dels humans :-) Pels fans de Peaky Blinders a més, fa gràcia veure un Joe Cole en plan romàntic.

2. Black Museum 

El gore, la mala llet i el premi al capítol desagradable de la temporada se l'emporta Black Museum, el seasons's finale de la 4ª temporada.

Tanca la sèrie un dels millors capítols i no dubtem que molts de vosaltres l'haureu triat com el vostre preferit. És un episodi brillant, tot i que ens deixa el cos amb una mala sensació (això, per descomptat, és una sensació habitual per als fans de Black Mirror).


Un guió pausat, millimètric, que va in crescendo, una gran actuació de Douglas Hodge i una estructura molt cuidada ens fa esgarrifar a la vegada que ens parla de racisme, manca d'ètica i de llibertat.

3. Crocodile 

És el clàssic episodi en el que el més sorprenent és la tecnologia i els aparells que hi surten. En aquest cas, es tracta (➡️aquí hi ha un SPOILER amagat, per descobrir-ho selecciona l'espai en blanc a continuació) d'un capturador de records   que ens recordarà una mica l'episodi "The entire history of you" de la primera temporada.

Tot i que el capítol avança a un bon ritme i el punt de partida és prou interessant, algunes reaccions de la protagonista resulten inversemblants i acaba sent tot una mica increïble. El millor és el paisatge islandès que ens deixa més freds que la protagonista.

4. USS Callister 

Estem segurs que aquest episodi serà el més votat a la llista dels frikis. Nosaltres l'hem posat una mica avall ja que més enllà de la seva estètica divertida resulta una mica buit.

Episodi coral, ple d'actors coneguts (Jesse Plemons, Cristin Milioti, Michaela Coel, Jimmi Simpson...) i una mica massa llarg pel nostre gust. El millor és la seva estètica a lo Star Trek que farà les delícies de qualsevol fan de l'Enterprise. El pitjor és que és tan buit com bonic, tot i així, és un episodi perfecte per començar la temporada.

5. Arkangel 

Aquest és el decepsodi, és a dir, l'episodi que decepciona. El segón en ordre cronològic, dirigit per Jodie Foster i amb una premissa brutal, sembla no voler aprofitar cap de les seves bases. El punt de partida, ja ho hem dit, és brutal: un dispositiu que col·locat en un infant, (➡️ SPOILER, selecciona l'espai en blanc a continuació per a descobrir el text) permet localitzarlo amb GPS i pixelar el que veu quan el cortisol es dispara en la seva sang. .  

Decepciona perquè es queda en el tòpic: una mare soltera es mostra excessivament controladora tal i com hem vist en centenars d'ocasions, l'únic nou en aquest cas és la tecnologia.

Personalment em sap greu veure com una història que apunta coses tan interessants com el control dels continguts, i l'accés dels nens petits a imatges torbadores acaba amb la moralina de sempre i deixa escapar vàries oportunitats de parlar de temes poc tractats en televisió, només calia canviar el punt de vista.

6. Metalhead 

Avorriment total i un final digne del pitjor Paulo Coelho. La meva opinió (molt personal) és que no m'interessa gens el que li passa a la protagonista. El zel amb que el guió ens amaga l'origen de la situació post-apocalíptica m'allunya de la història, que em resulta freda, avorrida i insubstancial. El final és el pitjor de tot, mai els meus ulls han anat tan amunt... em vaig sentir com aquest GIF:



En fi, hem de dir que ens agradava més Black Mirror quan eren només 3 episodis absolutament xocants, que no semblaven sortits de la Dimensió Desconeguda i que posaven a debat la nostra especie (com a humans). No teníem finals feliços com a San Junípero, pero tampoc episodis fillers.

I la vostra llista és molt diferent?

Des que vam veure que Dead Set no era flor d'un dia i que el Charlie Brooker era capaç de guanyar-se l'apel·latiu de "nou geni" de la TV amb la seva aclamada Black Mirror, que vam decidir no perdre'ns res del que fes, fins i tot si era una sèrie documental sobre els efectes de la TV en les nostres vides.
I, per tant, el saber que tenia una comèdia ens va fer venir ganes de descobrir el costat humorístic del creador de peces tan torbadores com les abans mencionades.

'A touch of cloth' és una comèdia absurda i paròdica sobre les sèries de criminòlegs policials. És, per dir-ho així, un 'Agárralo como puedas' (The naked gun, 1988, David Zucker) a la britànica. El protagonista és el Jack Cloth (John Hannah), esterotipat fins la medul·la (passat difícil, alcohòlic, amb atacs d'agressivitat, etc.) que ha d'investigar crims, aprofitant l'avinentesa per farcir els capítols de gags absurds, surrealistes i jocs de paraules a dojo.

Gens subtil, grollera a estones, simplona i pocs inspirada la major part dels cops, 'A touch of cloth' és una anada d'olla de baixa estofa signada per algú que ha escrit algunes de les més impressionants peces televisives del nou segle. Qui vulgui veure-la amb ganes es divertirà segur que, això no se li pot negar, conté més gags per segon que qualsevol altra comèdia televisiva actual. Però qui s'hi atansi esperant veure genialitat quedarà molt decebut, però molt.

Alenats pel nom del Charlie Brooker (Dead Set, Black Mirror) hem volgut seguir tot el que fa, tot esperant que el nivell no decaigués. En el camí ens hem trobat amb una curiositat que satisfarà a molts les ganes de no perdre's detall del que toca el nou rei Midas de la televisió britànica.

En aquesta 'Com la televisió va arruïnar la teva vida', el Brooker escriu i presenta una sèrie de documentals temàtics sobre la TV i l'efecte que té en les nostres vides. Abarca des del tractament de la por fins a l'amor, passant pel coneixement, el progrés, el cicle vital i les aspiracions, i ho fa des d'un punt de vista molt sardònic, d'una certa superioritat i amb ganes de ser didàctic, tirant de molt de material de la televisió britànica.

És indubtable que les seves teories sobre la influència de la TV no són gens descabellades, però el to que empra, el fotre-se'n constantment amb un to paternalista acaba sent feixuc de digerir.
Conté, això sí, exemples francament hilarants i estranys de televisió que s'intueix poden haver fet molt de mal als cervells dels seus telespectadors, i alguns moments són realment divertits, no li ho podem pas negar. Però hi afegeix alguns sketches còmics de paròdia habitualment no massa encertats que desllueixen el resultat final.

Es deixa veure, satisfà la curiositat i regala moments memorables de la TV (de la britànica, molt local i, per tant, difícil de seguir per algú que no l'hagi viscuda de prop) però ens descobreix que el Brooker dramàtic no és el mateix que el Brooker comediant i que, sincerament, hi ha un abisme entre els dos.

Aquí us en deixem un tast, el primer capítol sencer.

No us exagerem ni un pèl si us diem que la primera temporada de Black Mirror és el millor que hem vist en televisió en mooooolts anys. Els seus només tres capítols deixaren retratada una societat marcada per la pèrdua d'alguns dels valors importants que l'han dut fins al segle XXI. El primer dels tres capítols emesos estava molt per damunt de la immensa majoria de pel·lícules que es van estrenar a les nostres sales durant l'any passat.
És per tot això que les expectatives amb la segona temporada eren igualment altes, molt altes. El perill de que ens decebés -ho sabíem- era present. Però quan un tipus amb el talent del Charlie Brooker es posa a escriure (i no es veu forçat a escriure vint-i-quatre capítols amb perspectives de 5 temporades més si les audiències responen) és capaç d'enllaunar un delit audiovisual de primera magnitud.

La història del primer capítol de la segona temporada és, un cop més, una meravella. Una meravella -això sí- colpidora i que reparteix desànim i desesperança sense miraments. No us en volem explicar ni la trama, ja ens perdonareu, doncs el Brooker ens ha demostrat en diverses ocasions (ja en la primera temporada, però també en la igualment sensacional Dead Set) que tot el que porti el seu segell mereix ser visionat i, si pot ser, sense saber-ne res, molt millor.

Veieu aquest primer episodi de la segona temporada de Black Mirror si no l'heu vist, no us en penedireu. O seguiu llegint la ressenya, a partir d'ara plena d'spoilers, si ja l'heu vist.



El que més sobtat va deixar a qui aquestes ratlles us escriu foren els primers 10 minuts, amb la presentació dels dos personatges, la Martha i l'Ash. L'Ash està enganxat -com molts de nosaltres- a les xarxes socials, al seu mòbil i obsessionat, en qualsevol cas, per "pujar" al núvol i compartir tot el que fa i li sembla interessant. La conversa que ambdós tenen al sofà de la seva casa d'infantesa és miraculosament descriptiva i conté una metàfora que ens deixa retratats. L'Ash ha trobat una foto seva de quan era petit i la comparteix a les xarxes socials, la "puja" al núvol, mentre li explica a la Martha que sa mare, en quan moria algú de la família retirava totes les fotos que tenia damunt la llar de foc i les "pujava" a les golfes.
Brooker traça així un paral·lelisme "geogràfic" entre la mort i la nostra vida online, aquella que compartim i que molts creuen/creiem que és tan certa, veritable i autèntica com la que vivim offline. Aquesta metàfora s'acaba reforçant amb l'escena final del capítol, en el que el doble de l'Ash se'ns mostra vivint a les golfes, a on pugen la Martha i sa filla.

Però és que el Brooker, al llarg del capítol, estira la corda d'aquesta dualitat online/offline fins a les seves últimes conseqüències, donant sempre un pas més, quan semblava que no es podia anar més lluny. La relació de la Martha amb el doble d'audio de l'Ash per telèfon és intensa, extrema, un percep amb claredat el bé directe que li està fent a la Martha (però ja sospita que l'aigua no baixa del tot clara). La recepció de la caixa amb el doble de cos de l'Ash, encara per formar-se, converteix el capítol durant 10 minuts en una cinta de terror malsà que posa els pèls de punta. I la relació entre la Martha i el doble final de l'Ash toca les tecles del drama personal en el que, a gust d'un servidor, és la part menys aconseguida del capítol.

El més sorprenent, en tot cas, és que hi hagi algú com el Charlie Brooker que sigui capaç, en cada ocasió, de tocar un tema dens, important, contemporani, en boca de tothom, i anar sempre un pas per endavant sense caure en els tòpics o en les obvietats. No necessita mastegar-nos-ho tot per fer-nos entendre que estem encarant temps difícils a nivell moral i que no semblem saber com gestionar-ho correctament. Estem comdemnats, i el Brooker ens ho recorda a cada capítol de Black Mirror.

Dead Set passa per ser una de les millors sèries dels darrers anys i, per descomptat, la millor sèrie de terror i/o zombies que mai s'hagi filmat per a la petita pantalla (si t'agrada The Walking dead i encara creus que es una bona sèrie, dona-li un cop d'ull a Dead Set). Del seu creador, el guionista Charlie Brooker, ens arriba ara un tríptic televisiu aclaparador i fascinant. La millor sèrie que hem vist a l'Última Projecció en aquest 2011 que ja toca a la seva fi.


És una producció en tres capítols totalment independents -diferent trama, diferents personatges, diferents actors- que pretén dibuixar l'actualitat mundial des de tres perspectives diferents.  De moment, només dos dels tres capítols han estat emesos. A l'Última Projecció hem quedat tan xocats després de veure el primer que ho hem volgut compartir amb vosaltres.

Com sempre, no volem explicar massa, no volem esguerrar-vos el plaer de veure aquesta meravella de 43 minuts. El primer ministre britànic és despertat en plena nit per una trucada que l'informa de que la princesa d'Anglaterra ha estat segrestada i que es demana una sola condició per al seu alliberament, una condició... poc habitual i força grollera.
La trama, per descomptat, gira al voltant de la caça dels segrestadors però, en realitat, aquest primer episodi parla d'alguna cosa molt més gran, molt més important, que ens afecta a tots. El propi Charlie Brooker ha definit la seva sèrie com "la realitat que podem estar vivint d'aquí a 10 minuts si actuem de manera maldestra".
Impactant, impecable tècnicament, amb una atmosfera opressiva que t'embolcalla en una espiral imparable.
En definitiva, com dèiem, la millor sèrie que hem vist aquest any.

Si us plau, feu-vos un favor, no us la perdeu. No us en penedireu.

Totes -absolutament totes- les pel·lícules de zombies (o infectats com se'ls hi diu darrerament) pretenen ser una metàfora d'algun fet fortament relacionat amb algun aspecte del moment en que van ser rodades. En alguns casos, com és el cas de la fundacional "Night Of The Living Dead" de'n Romero, tot i que la pel·lícula en realitat no en pretenia cap de metàfora, va ser la pròpia crítica i el públic qui la hi va donar. El comunisme, el capitalisme, l'exèrcit, l'imperialisme econòmic i fins i tot la massificació i atomització de la informació a Internet han estat metàfores aplicades a la fórmula bàsica del contagi d'uns quants humans per mostrar una dicotomia apocalíptica entre vius i morts.
Però tot això ha estat en la foscor d'un cinema, amb una pantalla enorme i una audiència predisposada a patir tant colpidores imatges. Ara però, una ambiciosa -i costosa- producció anglesa assalta les llars de passius televidents que, entaforats en els seus sofàs, entre programes del cor, noticiaris impactants i realitys cada cop més rocambolescs, per amorrar-lo a un espectacle veritablement dantesc, gore, sàdic i, val a dir-ho, extremadament intel·ligent.

La premissa és tan bàsica com -a priori- hilarant. Una epidèmia zombie s'extén per Gran Bretanya, escampant-se inexpugnablement per arreu. Els únics que n'estan salvaguardats són...els concursants del Big Brother, el reality fundacional i punt d'inflexió de la televisió moderna. Emprant decorats idèntics als del programa real, introduint-hi fins i tot la seva presentadora habitual, la Davina McCall (la Mercedes Milà anglesa), aquesta sèrie de cinc capítols arrenca en menys de deu minuts els possibles somriures per la curiositat de la proposta i la reemplaça per descarnades ganyotes de l'horror i el fàstic més repugnant que mai s'ha vist a la televisió.

Narrada amb contundència i pols narratiu invariable, bevent de totes -i de les millors- fonts del gènere (de Dawn of the Dead, versió 2004, agafa els zombies que corren, de 28 Days Later la càmera digital tremolosa i saltimbanqui, de Romero el plaer d'observar amb deteniment l'horror), els cinc capítols col·leccionen imatges inesborrables, esglais a dojo, personatges despreciables (destacant n'Andy Nyman com el implacable i sense escrúpols productor del programa) i un estrany regust a dinar mal paït que perdura fins a la finalització de la sèrie.

Poc més s'ha de desvetllar d'aquest magnífic joc de miralls, d'imatges metafòriques i de veritats catedralícies amagades entre vísceres i budells. La "tele" mira a la "tele", i no s'agrada...

I si no em creieu...veieu-ne el tràiler.