Els bessons del cinema

La Neus ens fa arribar aquesta imatge que ha trobat i que ens ha agradat moltíssim!


Creieu que falta algún bessó famós? i no val a dir els dels "Gemelos golpean dos veces" :)

Enamoraments cinèfils: Michelle Pfeiffer

Va ser l'any 1988 quan la vaig descobrir. Va ser el seu any. Igual que l'any passat la Natalie Portman va assegurar-se ser en boca de tothom estrenant diverses pel·lícules quasi simultàniament, o com el Michael Fassbender ho ha fest aquest any, la Michelle Pfeiffer ho va fer l'any 1988. Va arribar a tenir en cartell alhora tres pel·lícules ben diferents i exitoses al mateix temps. Per una banda, les amistats perilloses -i el patiment derivat- que professava amb el John Malkovich i la Glenn Close (amb nominació a l'Òscar inclosa) a la esplèndida Dangerous Liaisons. Després l'aventura simpàtica que corria amb el Matthew Modine en intentar sortir-se'n d'una família mafiosa liderada pel Dean Stockwell a Married to the mob (al·lucinantment traduïda aquí com a "Casada con todos", com si d'una peli d'adulteri es tractés). I, finalment, l'interessant thriller que era Tequila Sunrise (aquí "Conexión Tequila"), al costat del Mel Gibson i del Kurt Russell.


La seva bella cara era portada de totes les revistes de cinema, des del Fotogramas fins a l'Interfilms, passant pel Dirigido por o el Cinemania. No hi havia cinèfil que no confessés obertament estar-ne enamorat. I això que ja l'havíem pogut veure en diverses pelis força exitoses: fent de núvia de l'Al Pacino a l'Scarface del DePalma ("El precio del poder), escapant amb el Jeff Goldblum a la comèdia del John Landis Into the night ("Cuando llega la noche"), patint el fatídic encanteri que la separava del Rutger Hauer a Ladyhawke ("Lady Halcón") o sent una de les tres bruixes d'Eastwick en competència amb el Jack Nicholson. Però el 1988 va ser quan va esclatar el fenomen Pfeiffer.

Les parets de la meva habitació adolescent van passar d'estar cobertes d'esportistes suats, a empaperar-se amb desenes de fotos de la Pfeiffer. Les revistes que per aquella època anava comprant eren desfullades a consciència, mes a mes, per renovar les parets. Amb el temps, és clar, altres actrius van acabar acaparant paret (Jennifer Beals, Elisabeth Shue, Daryl Hannah, Sean Young, etc.) però ella ho va iniciar tot.



La seva carrera va començar a declinar aviat, potser patint la sempiterna dificultat de trobar papers a Hollywood per a dones de més de trenta anys, potser perquè la productora que ella mateixa va muntar per controlar la seva carrera estava mancada de criteri a l'hora d'escollir les pel·lícules. Va seguir tenint tirada a les taquilles, per cada cop era menys capaç de vendre una peli per si sola, i els seus partenaires masculins semblaven tenir més pes promocional que ella.

La seva recuperació per a un gran blockbuster com serà la nova pel·lícula del Tim Burton, Dark Shadows, pot donar-li una segona joventut qua, a molts, ens faria feliços.

Ja és divendres! I li tenim ganes!

Doncs sí, ja torna a ser divendres. Per a molts fins i tot és un d'aquells divendres antesala d'un cap de setmana llarg, amb pont inclòs. Però, en qualsevol cas, hi ha temps més que suficient per dur a terme tots els plans festius que tingueu. El Tom Cruise, com sempre, ja té el cap de setmana ple. Intentarà anar a veure totes les estrenes d'avui: l'esperada The Avengers, la premiada a Sundance Martha, el thriller de terror La maldicion de Roockford, la crònica-ficció dels "assalta-casinos" que és The Pelayos i Les neiges du Kilimanjaro, la última del Robert Guédiguian.

I vosaltres? Quins plans teniu?

Trivial: Actrius irreconeixibles #4

Tres vegades, tres, hem intentat donar-vos gat per llebre. Tres cops, un, dos i tres, hem intentat que fracasséssiu estrepitosament intentant endevinar aquestes actrius amagades darrera de sessions fotogràfiques "artístiques". Però -ja ens ho havíem d'haver ensumat- els que vam acabar fracassant vam ser nosaltres. Tenim clar que no hi ha manera d'entabanar-vos, però com que som tossuts de mena, aquí us portem la quarta edició del Trivial de reconeixement d'actrius. A veure si aquest cop no esteu tan fins...

La peli de... Luis Menor

Després d'un any des que vam inaugurar la nova versió del blog, tot mirant enrere, un se n'adona de que les pelis que els nostres amics i lectors han anat escollint com les "seves" a la secció La peli de... són del tot variades. Hi tenim grans clàssics indiscutibles (com el Padrino II, 2001 o Fanny i Alexander), cinema "infantil" (com Mary Poppins o Cristal Oscuro), pelis "atrevides" (com l'Ardilla Roja del Médem) o de terror que va trasbalsar infàncies (com Poltergeist). Tot i així, ens agrada molt que també hi apareguin pelis menys "serioses" però amb igual valor cinematogràfic i sentimental. Ja vam encetar la secció amb les Blazing Saddles del Mel Brooks, però avui ens arriba el bon amic Luis Menor amb una de les comèdies esbojarrades per excel·lència de la història del cinema. Ens porta a un trio memorable que ha fet riure a generacions amb el seu humor, barreja d'absurd i iconoclasta. Donem la benvinguda als Germans Marx!

Volver a ver Una Noche en la Ópera (Sam Wood, 1935) es como volver a casa después de un largo viaje. Uno siente que vuelve a la infancia. Lo de volver a la infancia no es una manida metáfora, es casi una experiencia literal. Si hay un primer recuerdo que yo tenga viendo una película (eso sí en pantalla de televisión) ése se ubica delante de una película de los Hermanos Marx. Recuerdo como si fuera ayer las sesiones de cine de los sábados por la tarde de mediados de los 80 en “La Primera Cadena” (cuando todavía sólo existían esa y la Segunda Cadena) en donde ponían películas clásicas, entre ellas las de los Hermanos Marx. Podría tratarse de Una Tarde en el Circo, Los Hermanos Marx en el Oeste o Un día en las Carreras, da igual. La cuestión es que todas ellas me despertaban unas carcajadas desencajantes. Es difícil quedarse con una desechando las otras pero hay que reconocer que Una Noche en la Ópera es, tal vez, la más redonda de todas y la que más momentos memorables permanecen en el imaginario colectivo. Quién no recuerda escenas como las de “La parte contratatante de la primera parte” o el propio Camarote de Groucho, escena que ha dado pie, a su vez, al tan recurrente lugar común del “Camarote de los Hermanos Marx” cuando uno habla de lugares estrechos y abarrotados de gente.

Permitidme que me valga, sin que sirva de precedente, del típico tópico del rancio crítico de cine: ¡Esta es una película imprescindible, de esas que han de ser vistas al menos una vez en la vida! Si hay algún alma despistada (perdonad por la condescendencia pero es que, de verdad, que me he metido a fondo en el papel) que todavía no haya visto la película ya podéis poner a trabajar la Mula esta noche en cuanto lleguéis del curro. No os arrepentiréis, os lo aseguro. La trama es sencilla: chica quiere a chico, chico quiere a chica, pero ella es una primera figura de una compañía de ópera italiana y él, un simple corista de la misma compañía. Deberán luchar a brazo partido por su amor ya que el primer tenor de la compañía, un tirano y arrogante Rodolfo Lasparri, bebe los vientos por la chica. A todo esto, una acaudalada viuda, la Señora Claypool (magistralmente interpretada por Margarite Dumont, una habitual en las pelis de los Marx), está intentando estrechar sus lazos con la “alta sociedad” del momento a través del mecenazgo de la citada compañía de ópera para una gira por los EE.UU. Otis B. Driftwood (Groucho Marx), jefe de la Manhatan Opera Company, intenta meter las narices en la operación contratando a Lasparri y así llevarse una jugosa comisión en la famosa escena de las partes contratantes. Pero cuál es su sorpresa cuando descubre que Fiorello (Chico Marx), autoerigido como “representante del mejor tenor del mundo” le ha “endosado” al joven corista y no a Lasparri como pretendía Driftwood. Completa el trío Tomasso (Harpo Marx) quien es asistente del primer tenor y blanco de todas sus iras, desprecios y maltratos. A partir de ahí se inicia una hilarante trama donde la confusión y el malentendido (unas veces buscado por los protagonistas, otras, las más, no) son la tónica general de toda la película.

 Se inicia un viaje, el de la compañía de Milán a Nueva York, donde Fiorello, Tomasso y el joven corista se cuelan de polizones en el barco, donde se suceden todo tipo de escenas caóticas y desternillantes. La más célebre sin duda es la del famoso camarote. Todos esos gags, se han llegado a contabilizar 175 en toda la película, contaron con un sinfín de guionistas que destilaron cada pequeño detalle hasta el paroxismo. Uno de esos guionistas fue el mismísimo Buster Keaton que elaboró los gags de Harpo y colaboraría todavía en dos películas más de los Marx: Un día en las carreras y Los hermanos Marx en el Oeste.

Pero si hay algo que, al margen de hacerme sentir como un crío de nuevo, hace que mi pasión y admiración siga intacta por los Hermanos Marx en general y por esta película en particular es la capacidad de desmitificar los grandes tótems de la sociedad contemporánea: ya sea el capitalista (en este caso la capitalista, representada por el personaje de la Señora Claypool), el empresario tirano (encarnado por el ridículamente estirado Gottlieb), la autoridad competente (el bobo comisario de policía) o el galán de turno (el arrogante Lasparri). Estereotipos que, lejos de pasar de moda, son inmortales. La subversión de todo orden establecido es lo que da sentido a toda la trama teniendo su punto culminante en el gran estreno neoyorkino de la ópera representada, Il Trovatore. Un sabotaje en toda regla que motiva que, al final, triunfen los de “abajo” y se terminen sometiendo a éstos los de “arriba”. No me negaréis que, en los tiempos que corren actualmente, no sería estupendo contar con una cuadrilla como la de los Hermanos Marx que pusiera en solfa todos los desmanes de los poderosos para restablecer la dignidad y justicia de la mayoría de nosotros a la que pisotean a diario a golpe de recortes, prohibiciones y políticas de austeridad.

Molt d'amor cinèfil per Sant Jordi

Avui, Sant jordi, a més del dia del llibre també és el dia de l'amor (d'aquí la rosa). I us hem volgut regalar a tots els lectors de l'Última Projecció un curt de 53 segons que, probablement reflecteix a la perfecció la visió de l'amor en el cinema.
El va dirigir el gran Claude Lelouch dins de la pel·lícula de segments anomenada Lumière et Co. Ens encanta mirar-lo un cop i un altre, fixar-nos en els detalls, en com passa el temps, com evoluciona la tècnica, però com perdura l'amor.
Feliç Sant Jordi a tothom!

Per Sant Jordi, les millors adaptacions literàries al cinema

Si avui és Sant Jordi, a l'Última Projecció parlarem d'adaptacions cinematogràfiques de llibres. Sempre hi ha hagut discussió sobre això. El Truffaut sostenia que la millor adaptació era aquella que preservava la intenció del llibre, encara que es saltés la trama. "És millor el llibre", hem dit tots alguna vegada, després de sortir lleugerament decepcionats del cinema en trobar a faltar massa coses d'una novel·la que ens ha encantat.

En qualsevol cas, per trencar una mica aquest tòpic, hem fet una recerca per algunes webs cinèfiles per descobrir quines eren les pel·lícules que, tot adaptant alguna novel·la, més havien agradat. I els resultats, per dispars, no deixen de ser curiosos.

Els de TotalFilm, per exemple, situen al capdamunt de la seva llista a The silence of the lambs, a la que segueix The 39 steps del Hitchcock, i després The Road, amb el Viggo Mortensen. Wuthering heights (versió 2011) i Il gatopardo del Visconti arrodoneixen les cinc primeres places en aquesta heterodoxa selecció.
Tampoc no ens ha acabat de convèncer la dels Squidoo que, tot i ser una mica més equilibrada que l'anterior, també ens sorprèn amb algunes rareses atrevides. Comença molt bé amb l'adaptació que el Kubrick va fer de Clockwork orange seguida de The name of the rose del Jean-Jacques Annaud i després sucumbeix a pelis més recents que disten molt de ser rodones, com Trainspotting, Fight club o Wonder boys.

La llista que més ens ha convençut, però, és la del diari Daily Telegraph, els redactors del qual semblen tenir una visió molt més amplia i extensa de la història del cinema i farceixen el seu Top 25 de pel·lícules absolutament mítiques i imprescindibles, molt pel damunt de les llampants modernors de les adaptacions més recents.
Els seus llocs destacats els ocupen Great expectations, la espectacular adaptació que el mestre David Lean va fer del clàssic de Dickens, Wuthering heights en la seva versió del William Wyler, To kill a mockingbird del Robert Mulligan, Doctor Zhivago, també del Lean, i Il gatopardo del Visconti.
La llista sencera ens sembla fantàstica doncs inclou, sense contemplacions, 25 enormes pel·lícules que adapten magníficament 25 enormes novel·les.

I ara us toca a vosaltres: quina és la vostra adaptació cinematogràfica favorita d'una novel·la? Deixau-la als comentaris i feliç Sant Jordi!

Els quadres de The Shinning

Ja sabem del perfeccionisme extrem del Kubrick. Tot, absolutament tot, en les seves pel·lícules estava mil·limetrat, rumiat a colzes, preparat amb cura extrema. És per això que ens agrada molt seguir el Tumblr Hoverlook Hotel, doncs són tan fans de The Shinning (El resplandor), l'han vist tantes vegades, han esborrat els dos palets verticals del botó del "pause" dels seus reproductors, que sempre tenen alguna curiositat per explicar-nos, algun d'aquells detalls aparentment insignificants de la pel·lícula del Kubrick que, de no ser per ells, se'ns hagués passat irremissiblement.

Ens mostren per exemple, el detall d'un quadre que apareix de manera discreta en segon terme al principi del film.


El quadre en qüestió es diu "Horse and train" i va ser pintat l'any 1954 pel pintor canadenc Alex Colville. Aquest és el quadre en detall.


Ells mateixos ens expliquen que "una interpretació comú del quadre és la de que està orientat a invocar sentiments d'indefensió i tensió, la ansietat està potenciada pel fet de que no ens revela el desenllaç" d'una escena com aquesta.


No deixeu de donar-vos un tomb per l'Overlook Hotel, llar d'uns fans molt dedicats, així com de secrets, detalls i futeses diverses sobre el gran clàssic modern que és The Shinning.

Take shelter (2011) - Jeff Nichols

Un home de la Nordamèrica rural viu una vida prou digna i decent, amb un treball fix, una dona molt dedicada i una filla sordmuda. Però tot comença a trontollar quan comença a tenir visions apocalíptiques en forma de tempestes amenaçadores, pluges olioses i vols d'estornells en bandada. Obsessionat, comença a construir un refugi per quan la tempesta de debò arribi, dil·lapidant, peça a peça, els pilars de la seva vida.

La història funciona perfectament a nivell metafòric, això no li pot negar ningú al director, en Jeff Nichols. Però la pel·lícula té, en tot moment, un pols dèbil, que confon el desencís de la mirada amb una certa laxitud a l'hora d'explicar la història. No hi ajuda gens un protagonista (Michael Shannon) que, tot i adequar-se perfectament al seu personatge, lluny dels histrionismes o dels exabruptes, no aporta matisos suficients com perquè el seu patiment arribi a l'espectador per via emocional. Ho fa, això sí, per la via intel·lectual, però forçant sempre a l'espectador a jugar la carta de l'empatia si no vol perdre la connexió amb el protagonista. Això és, precisament, el que li va passar a la meitat de la platea del cinema on la vam poder veure: van arribar fins i tot a riure-se'n dels problemes i patiment del protagonista, un cop arribat el tram final de la pel·lícula. Ni Shannon -massa estoic, mancat de matisos- ni el director -tou, tebi, sense força- són capaços de donar-li l'espurna que hagués portat el film a un altre nivell, molt superior.

Cas radicalment diferent és el de la Jessica Chaistain, que amb molt poc és capaç d'arribar a tocar l'espectador com poques actrius del moment són capaces. L'espectador la compren en tot moment i és ella qui salva la major part d'escenes d'una pel·lícula encomiable però incompleta, interessant però que no juga prou bé les seves bases.

Bon cap de setmana (us desitja el Lou Ferrigno)

Aquest home forma part del subconscient col·lectiu de tota una generació, que esperava expectant veure com el Dr. Bruce Banner petava camises i els pantalons se li quedaven arrapadets cada cop que s'emprenyava o es posava nerviós (que era força sovint, els temps moderns, ja se sap).
Avui s'acosta a l'Última Projecció per desitjar-vos a tots i totes un bon cap de setmana. Aparentment el seu no serà gran cosa. Tirarà de sofà, barnús, i segurament s'empassarà algunes pelis (probablement les infumables versions del seu personatge que Hollywood ha insistit en refer, un cop i un altre).
Això sí, ens queda el dubte de si la seva dieta capdesemanenca a base de cafè, amb el caràcter que té, li serà beneficiós. Jo, si fos veí seu, ja tremolaria.

Trivial - Sets de rodatge #2

Endevinar pel·lícules mitjançat un fotograma sembla que és massa fàcil per vosaltres :D Així que provarem de fer-ho un pèl més difícil. Seríeu capaços d'endevinar la pel·lícula veient tan sols una fotografia del set de rodatge? Segur que sí.

Ja és divendres! Ja és 13!

Vigileu, que aquesta setmana qui us desitja un bon cap de setmana no és el Tom Cruise, sinó el Jason, que avui està més feliç que un gínjol. I per què? Doncs perquè no només és divendres i 13, sinó perquè es presenta un cap de setmana probablement plujós en el que podrà caçar a molts incauts.
Teníeu pensat passar el cap de setmana en algun alberg de muntanya? Prop d'algun llac potser? Mira, millor que us quedeu aquí i aneu al cinema. Serà més segur.

Gran Prix a la muntanya dels invents, un record d'infància

Els meus cosins, que sempre m'han estimat molt i m'han tractat com si fos un germà més, em van portar, de molt petit, a veure una pel·lícula que no oblidaré mai. El títol original és Flåklypa Grand Prix, però aquí es va traduir, en la seva estrena en català, com a Gran Prix a la muntanya dels invents. És una pel·lícula d'animació noruega, feta amb la tècnica del stop-motion (animació fotograma a fotograma) fent servir marionetes i tones d'imaginació. Explica la història del Reodor Felgen, un iaio inventor que viu en una granja amb uns animals molt espavilats (un ànec, un porc-espí, una garsa). Un dels seus antics col·laboradors, el malvat Rudolf Blodstrupmoen, li ha robat els plànols per a un cotxe de carreres amb el que planeja guanyar una important cursa. En assabentar-se'n, el Reodor decideix, amb l'ajut dels seus amics, construir el millor cotxe de carreres de la història, el Tempo Giggante, amb el que participarà a la carrera per vèncer al seu enemic que, per descomptat, farà totes les trampes possibles per impedir-ho.

La pel·lícula és tan fresca, tan enginyosa, tan delicada i bonica alhora, que no conec ningú que no l'hagi vista i no l'hagi encisat. Els personatges són entranyables, la història, per sabuda i tòpica, està explicada amb molta gràcia. I tota la part de la cursa, filmada amb una cura espectacular, alternants punts de vista, filmant-la des de diferents angles en una feinada absolutament titànica, és molt emocionant i divertida. Hi ha qui diu, fins i tot, que el George Lucas s'hi va inspirar descaradament per dissenyar la seva cursa de beines del seu Episodi I d'Star Wars.


Al seu país natal, Noruega, la pel·lícula és la més vista al cinema de la història. Forma part del subconscient col·lectiu del noruecs doncs durant molts anys la televisió noruega la programava cada Nadal. Fora de les seves fronteres va ser també un absolut èxit, estrenant-se a centenars de països d'arreu del món. La pel·lícula va estar en cartell ininterrompudament cada dia de la setmana des de la seva data d'estrena al 1975 fins a ben entrat l'any 2003!

L'Ivo Caprino la va rodar durant dos anys, posant-hi molta cura en l'animació, en els detalls, en fer creïbles unes marionetes que tots estem acostumats a veure moure's a trompicons, estroboscòpicament. Fixeu-vos sinó en aquest tall de la peli i no us perdeu el detallisme en l'animació, la perfecció i fluïdesa d'un moviment d'unes marionetes que, al meu gust, mai no s'ha superat.

Recordo molt la pel·lícula —m'hi van dur diversos cops, de tant que em va agradar—, però encara recordo més la maqueta que el meu cosí László -manetes, hàbil, enginyós, creatiu- va fer, del no res, amb materials que ell mateix anava trobant, del cotxe de la pel·lícula, del Tempo Giggante. No devia fer més de 30 centímetres de llarg, però tots els detalls, absolutament tots els detalls del cotxe hi eren presents. Des de les decoracions externes fins als comandaments del taulell, sense oblidar tots i cadascun dels embelliments que el bòlid portava. No es podia tocar massa, que era fràgil, però només mirar-lo ja em feia feliç.
Probablement, aquest va ser el meu primer article de marxandatge d'una pel·lícula que vaig desitjar. Vaig entendre com un objecte pot fer-te reviure les sensacions que has tingut veient una pel·lícula. N'és una extensió, ja sigui un pòster, un ninot de plàstic o una maqueta feta pel teu cosí.

Si mai en teniu l'ocasió, veieu aquesta preciositat de pel·lícula, sols o acompanyats amb els vostres fills, néts o nebots i us asseguro que no us decebrà.

Ascenseur pour l'échafaud (1957) - Louis Malle

Estrenada a Espanya com a Ascensor para el cadalso, aquesta primera pel·lícula rodada íntegrament pel Louis Malle (abans havia co-dirigit Un condamné à mort s'est échappé junt amb el Bresson) és un trencaclosques al voltant d'un crim. Bé, en realitat, és un trencaclosques al voltant d'un amor, el que es professen la Florence (Jeanne Moreau) i el Julien (Maurice Ronet). "Je t'aime, je t'aime" és el primer que li sentim dir a la Florence, per telèfon, al seu amant, que espera el moment per assassinar al seu cap i marit d'ella, per poder estar junts, per sempre.
El crim es du a terme, pulcrament, sense despertar sospites. Però l'atzar és omnipresent, fins i tot per marcar el destí de dos amants, causant un lleuger oblit que obliga al Julien a tornar sobre els seus passos i, en una successió de casualitats encadenades, queda atrapat en l'ascensor del títol.
A partir d'aquí, l'atzarós destí comanda els personatges de manera implacable. La impossibilitat dels amants de reunir-se, de consumar el seu amor sembla prevaldre, per culpa, precisament, de dos altres amants -molt joves, inexperts, atabalats, inconscients- als que el demà no els importa i que manegen, sense saber-ho, el destí del Julien i la Florence.

Plena de detalls quasi imperceptibles, de dobles significats, la pel·lícula t'emporta, t'escombra, t'arrossega per uns camins dictats pel caos, pels detalls, per accions aparentment fútils i insignificants. Les imatges de la Moreau vagarejant pels carrers d'un inhòspit París, sota la partitura improvisada del Miles Davis és d'una modernor encara avui en dia fresca i noctàmbula.


Una gran història d'amor sense amor, una trama criminal com a excusa, un cinema precursor de la nouvelle vague i un director novell que iniciava així una filmografia desigual però esquitxada d'obres magnífiques com aquesta Ascenseur pour l'échafaud.

Monsters (2008) - Gareth Edwards

Hi ha una franja que separa Mèxic dels Estats Units que està en quarantena. La causa, una sonda espacial que portava mostres de vida extraterrestre va estimbar-s'hi. Però com passava amb els dinosaures de l'Spielberg, "la vida s'obre pas", així que la zona segellada pels exèrcits d'ambdós països cada cop sembla menys segellada i estanca. Estats Units ha construït una barrera, un mur enorme, col·losal, que sembla assegurar la seva frontera, però cap al Sud, la manca de mitjans fa que la inseguretat augmenti i que els pobles propers a la zona infectada pateixin cada cop més atacs.
En tot aquest sidral, a l'Andrew, un reporter gràfic d'una agència de notícies molt important, li encarreguen la feina de d'escoltar a la Sam -filla del multimilionari amo de l'agència- fins als Estats Units, sana i estalvia.
Les seves vides als Estats Units estan absolutament buides, per diverses raons, així que l'aventura que estan a punt de córrer els donarà una alenada fresca que farà trontollar molts dels seus principis.

És aquesta Monsters una pel·lícula atípica. Sobre un llenç de ciència ficció extraterrestre, s'hi dibuixa una història personal, la dels dos protagonistes, que acaba tenint molta més importància que els mateixos al·lienígenes. I aquesta és la gran basa d'aquesta peli més o menys modesta que entretindrà de ben segur a qui es deixi sorprendre.

Molts la comparen amb la infumable District 9, per allò de que l'accent està menys sobre la ciència ficció que no pas sobre els personatges. Però la diferència és que en aquesta Monsters hi ha cinema i ganes de fer-ho bé. No acaba, val a dir-ho, de funcionar a la perfecció la part dramàtica -li falta empenta, li falten matisos-, però és ben cert que es deixa veure i que ambdós personatges són més que creïbles en un escenari com aquest.
Els protagonistes són encarnats per dos semi-desconeguts com són el Scott McNairy (que nosaltres vam descobrir per primer cop a la interessant In search of a midnight kiss) i la Whitney Able, habitual de força sèries, però tot i no ser actors de primera línia, resolen molt bé el seu protagonisme -que és molt en aquesta peli.


Qui esperi veure monstres a dojo, matances i degoteig d'efectes visuals, que vagi amb compte, no ho trobarà pas aquí. Qui, per contra, busqui un entreteniment seriós i adult amb rerefons de ciència ficció, incloent-hi fins i tot una crítica a la visió egocèntrica que del món té Estats Units, probablement descobrirà una bona pel·lícula que conté més matisos dels que aparentment podria semblar.

Los idus de marzo (The Ides of march, George Clooney, 2011)

George Clooney dirigeix la seva quarta peli, prenent un text teatral de’n Beau Willimon i portant-lo a la pantalla amb una gran destresa.

En Clooney, el mateix Willimon i en Grant Heslov (co-guionista de Buenas noches y buena suerte) van adaptar el text original a la pantalla i per aquesta gran feina es van guanyar l’Oscar al millor guió adaptat.

Sempre es diu que un bon guió no garanteix una bona pel•lícula, però us poso un enllaç al text original de la peli, perquè li doneu un cop d’ull i si ho feu estareu d’acord amb mi que poques coses malament es poden fer amb aquest material.
Això si, llegiu-lo només si heu vist la peli... no us espatlleu les sorpreses.

Com que no m’agraden els spoilers, he escrit 2 textos: el primer dedicat als qui no hagin vist la peli i, més avall hi ha la part dedicada als que ja hagin vist “Els idus...”, amb spoilers!

Pels que no l’hagin vist:

Els idus de març és un thriller polític amb els elements típics (política, estratègies, favors electorals...) barrejats d’una manera interessant amb molt bon ritme i uns diàlegs hereus del millor Ala Oeste de la Casa Blanca.
La peli ens parla de la campanya de dos candidats demòcrates a les eleccions primàries, sobre tot les estratègies i els conflictes en els que es troba l’equip del candidat Mike Morris (George Clooney) i el seu jove cap de comunicació: Stephen Myers (Ryan Gosling).

La pel•lícula és fa curta per què ens explica una història de manera molt àgil, és capaç de fer que ens identifiquem amb els personatges i amb la trama plena de girs interessants. I és que el guió és la clau, una estructura sòlida i precisa a la que el film deu bona part de la seva grandesa.

Els actors són la segona clau. Els personatges principals són terriblement interessants i els actors fan una gran feina. Els fans de Ryan Gosling poden estar contents, ja que l’actor ho fa genial (tot i que el personatge tampoc requereix massa subtileses, però...).
En Philip Seymour Hoffman és el millor, de llarg. Com sempre està impressionant, acurat, sense exagerar, subtil... capaç de convèncer qualsevol auditori.

Inclús l’Evan Rachel Word, l’ajudant de campanya, està molt mesurada i gens tòpica en unes escenes en les que era fàcil caure en estridències.
L’única llàstima és que en George Clooney fa de George Clooney un altre cop, però com que la direcció és excel•lent, li perdonem de tot cor.
I l’últim és Paul Giamatti, un actor que resineja i sempre fa el mateix paper. Tot i així, no desentona massa i aconsegueix transmetre la ràbia que sempre ens donen els seus personatges.

La direcció és la tercera clau: molt acurada i precisa. Clooney dirigeix els actors de manera que facin una feina impresionant sense caure en el melodrama.
El film a més té un pols ferm que aguanta durant tota la peli i particularment em va agradar com Clooney ressalta les escenes importants amb moviments de càmera o bé utilitzant metàfores potser una mica tòpiques, però molt efectives.

El resultat és una boníssima peli per molts motius que dóna per a moltes i moltes converses després de ser vista.


El que més m’interessa és la reflexió al voltant del títol. Els idus de març fa referència a l’assassinat de Juli Cèsar traït i apunyalat el 15 de març (idus). El van assassinar per evitar un govern dictatorial i tornar a la república, però, justificada o no, va ser una traïció en tota regla.

A la peli, les eleccions es fan el mateix dia 15 i quan comencem a pensar on està la traïció, la peli guanya interès: Es traeix al candidat o es traeixen els principis?

La pel•lícula acaba d’una manera semblant a com ha començat, un pla circular que acaba amb un primer pla de’n Gosling. Però el Gosling del principi no és el mateix que el del final, o potser si?

És Gosling un idealista que creu en els principis i les bones accions (com ens recorda la veu en off de George Clooney, en ple discurs sobre moral i integritat) i que és capaç de trair el candidat en favor d’un sistema polític més honest?

O bé és un ambiciós i (ja) experimentat jugador capaç de salvar situacions i fer que el seu candidat guanyi La Gran Lliga, traint els seus principis però sent fidel a la seva supèrbia?

No ho sabrem mai. El Clooney no ens ho diu i per tant haurem d’apostar per les nostres preferències personals.
En tot cas el que guanya aquí és en Clooney gràcies a la seva pròpia win-win situation: aconsegueix tenir contents a quasi tots els espectadors, idealistes i cínics, justiciers i pragmàtics, fans i antifans del Gosling...

Vosaltres com creieu que acaba la peli? Què respon en Gosling al final?

La manca de risc (de Hollywood i de l'espectador)

Fixeu-vos en aquest diagrama que ens fa arribar l'amic Oriol Llevat. Compara les 10 pel·lícules més taquilleres dels últims 30 anys. En blau clar, els guions originals; en gris les adaptacions d'algun llibre, obra de teatre o còmic; i en vermell les seqüeles.


Esparverant manca d'idees la que ja porta temps imperant a Hollywood, que no aposta fort per una pel·lícula si no és amb la seguretat de que el producte ja està venut, de que la gent ja sap el que anirà a veure.

L'ABC dels monstres del cinema

Volem acomiadar aquesta setmana zombie de la que tant hem gaudit amb un regal molt especial. Un abecedari preciós que revisa molts dels monstres més mítics del cinema, acabant, com no podia ser d'una altra manera, de la millor manera possible.


ABC monsters from La Pompadour on Vimeo.

Return of the living dead (1985) - Dan O'Bannon

Aprofitant el final de la nostra setmana zombie ens hem regalat la revisió d'una de les nostres pelis de morts vivents favorites.
Aquest retorn dels morts vivents és, en realitat, una seqüela de la original nit dels morts vivents del Romero. El que passa és que hi ha una història de drets al darrera que explica moltes coses.

El projecte es va gestar després de que el guionista John Russo, i el George A. Romero, que havien co-escrit Night of the living dead partissin peres pels drets de la franquícia. Es dugué a judici i la sentència dictaminà que el terme "living dead" només podia ser utilitzat pel Russo, mentre que al Romero se li cedien els drets del concepte "zombie". Amb això, el Russo va poder escriure una novel·la que n'era una seqüela, tot aprofitant el terme "morts vivents". Tot seguit va contactar amb un productor per dur-la a la pantalla. La idea original, no t'ho perdis, era filmar-la en 3D i que la dirigís el talentós Tobe Hooper (Texas chainsaw massacre, Poltergeist, etc.). Però el Hooper va deixar el projectes a mitges quan li va sortir l'oportunitat de rodar el seu projecte personal -i fantàstica pel·lícula- Lifeforce. Així que van anar a buscar al reputat Dan O'Bannon (guionista d'Alien) i li van donar l'opció d'adaptar la novel·la. O'Bannon va acceptar amb una sola condició: poder adaptar la novel·la per tal de que no s'assemblés gens a l'enfocament que el Romero havia estat donant a les seves pròpies seqüeles, Day of the dead i Dawn of the dead. Així, O'Bannon va decidir donar-li un toc canalla mai vist, introduint molts elements de comèdia en la trama i deixant que la barreja fes efecte.


El resultat va ser aquesta fantàstica Return of the living dead, que explica la història d'un contagi provinent d'uns contenidors de l'exèrcit que, en propagar-se per les immediacions d'un cementiri, sembra el caos a la ciutat de Louisville, Kentucky. En el sidral s'hi veuen involucrats uns operaris d'un magatzem de productes mèdics que treballen sovint per a veterinaris i escoles de medecina, amb la qual cosa estan acostumats a tenir-hi cadàvers humans però també de diversos animals. S'hi afegeixen una banda de punks "vuitanteros" i l'operari de la funerària del cementiri, en un seguit d'aconteixements delirant i molt imaginatiu.

Entre moltes altres coses, la peli passarà a la història per ser la primera que dona veu als zombies. Això aporta dues coses: a) O'Bannon va encunyar, per sempre més, l'expressió "braaaaains" en el subconscient col·lectius (com si tots els zombies de la història ho haguessin dit). I b) li permeté convertir als zombies de la peli en, de llarg, els més intel·ligents de tota la història zombie cinematogràfica, tal com demostra aquesta gràfica que classifica els zombies en els termes de velocitat i intel·ligència.

Amb una banda sonora plena de punk però també de música instrumental de Casiotone, rodada com si fos la ficcionalització d'un fet real -el primer rètol que apareix avisant de que tots els fets i personatges són reals és una de les bromes més intel·ligents del cinema modern (el cinema és fals, tot ell, de principi a fi)- i amb guió molt més sòlid del que és habitual en aquest tipus de pel·lícules, Return of the living dead és un clàssic modern, una de les més enginyoses propostes de zombies a més de ser, simplement, una de les millors pelis del gènere.

Rec 3 (Génesis) (2012) - Paco Plaza

REC 3 és, de llarg, la millor peli fins ara de la nissaga de terror catalana. I per què? Doncs perquè és la primera de les tres que fa riure volent i no involuntàriament a causa de quan dolentes i estrepitoses eren les dues primeres.
On les dues primeres entregues hi havia la pretensió de fer una pel·lícula digna, tensa, emocionant, ben feta -i acabava havent-hi només una idea interessant i moltes mancances cinematogràfiques a més de la ja clàssica manca d'autoexigència de bona part del cinema espanyol- en aquesta tercera part hi ha sentit de l'humor i poques pretensions. Un objectiu, finalment, molt més a l'abast del tàndem Plaza/Balagueró.

REC 3 està molt més a prop de Braindead que de qualsevol altra peli del gènere. La premissa de desmuntar un casament, amb totes les seves rareses, amb tots els seus excessos, els compromisos, els tiets borratxos i les iaies amb mala llet, funciona tan bé que aguanta tota la pel·lícula sense problemes. El guió està farcit de gags molt espanyols, molt locals (que no desvetllarem per permetre-us gaudir-ne al 100%) i que desenfaden la pel·lícula i, el més important, li fan saber a l'espectador que està davant d'una broma. Això sí, d'una broma molt divertida.

Tan sols la presència del sempre desangelat Diego Martín -que necessita d'una direcció molt més fèrria i exigent per no semblar que està encara assajant- i algunes idees aparentment poc aprofitades no li permeten a REC 3 accedir al podi de les pel·lícules realment memorables. Però tant els fans de la nissaga gaudiran molt d'aquesta mena d'interludi desintoxicant com els neòfits podran passar una molt bona estona amb una broma salvatge que els sorprendrà.