Take shelter (2011) - Jeff Nichols

Un home de la Nordamèrica rural viu una vida prou digna i decent, amb un treball fix, una dona molt dedicada i una filla sordmuda. Però tot comença a trontollar quan comença a tenir visions apocalíptiques en forma de tempestes amenaçadores, pluges olioses i vols d'estornells en bandada. Obsessionat, comença a construir un refugi per quan la tempesta de debò arribi, dil·lapidant, peça a peça, els pilars de la seva vida.

La història funciona perfectament a nivell metafòric, això no li pot negar ningú al director, en Jeff Nichols. Però la pel·lícula té, en tot moment, un pols dèbil, que confon el desencís de la mirada amb una certa laxitud a l'hora d'explicar la història. No hi ajuda gens un protagonista (Michael Shannon) que, tot i adequar-se perfectament al seu personatge, lluny dels histrionismes o dels exabruptes, no aporta matisos suficients com perquè el seu patiment arribi a l'espectador per via emocional. Ho fa, això sí, per la via intel·lectual, però forçant sempre a l'espectador a jugar la carta de l'empatia si no vol perdre la connexió amb el protagonista. Això és, precisament, el que li va passar a la meitat de la platea del cinema on la vam poder veure: van arribar fins i tot a riure-se'n dels problemes i patiment del protagonista, un cop arribat el tram final de la pel·lícula. Ni Shannon -massa estoic, mancat de matisos- ni el director -tou, tebi, sense força- són capaços de donar-li l'espurna que hagués portat el film a un altre nivell, molt superior.

Cas radicalment diferent és el de la Jessica Chaistain, que amb molt poc és capaç d'arribar a tocar l'espectador com poques actrius del moment són capaces. L'espectador la compren en tot moment i és ella qui salva la major part d'escenes d'una pel·lícula encomiable però incompleta, interessant però que no juga prou bé les seves bases.