La manca de risc (de Hollywood i de l'espectador)

Ja assumim, de totes maneres, des de fa força anys, que la indústria de l'entreteniment de Hollywood juga sobre segur. Ja no fa tant cinema com productes d'entreteniment cars però amb un retorn de la inversió assegurat. El gran Robert Altman ja ho retratava perfectament en la seva imprescindible The player ("El juego de Hollywood", 1992). Però per cada pas que Hollywood doni cap a l'entreteniment més bast sorgiran grapats de cineastes -artistes, autors- amb ganes d'anar a contrapèl, de ser independents, de dir el que ningú s'atreveix. El sistema s'equilibrarà automàticament, potser amb uns anys de decalatge tan sols. De la gràfica, en realitat, em preocupa més una altra cosa.

El que més em preocupa és que és el públic el que s'ha adotzenat. El públic majoritari, el que omple les sales, el que fa que el cinema sigui essent rendible per a molts, segueix els dictats de les campanyes publicitàries. No és Hollywood l'únic que no vol arriscar-se. I que Hollywood no vulgui arriscar-se pot no ser tan mala notícia com que sigui el públic el que prefereixi les apostes segures, els entreteniments fugaços, els focs d'artifici i les ulleres 3D.

L'espectador adotzenat que va a veure focs d'artifici i pirotècnia no demana, en segona instància, una rebaixa de l'espectacle, demana més del mateix... demana una seqüela, de fet. L'espectador que es cria entre la ferum insistent de les crispetes acaba creient que el cinema és només això. I, per tant, seguirà desestimant les estrenes més agosarades - i fugisseres- els documentals, les pel·lícules fetes arreu del món, provinents de cinemes llunyans, de racons geogràfics amb intencions diferents, amb llenguatges frescs, poc convencionals. Continuarà fent la vista grossa a tota pel·lícula que no tingui un heroi ben mascle, uns al·lienígenes plens de píxels, un arsenal d'armes amb munició il·limitada o una parella d'amics amb ganes de ficar-se al llit però que no volen, però que sí, però que no (però que sí). Acabarà renunciant al cinema que s'acosta més a l'art i menys a l'entreteniment de crispetes i llaminadures. I això sí, és greu, molt greu.

Cal, en definitiva, que es faci cinema diferent, atrevit, artístic, alguna cosa més enllà dels pirates caribenys, dels vampirs i dels robots que es transformen davant d'actrius suculentes. Però també cal que la gent sigui més exigent. Que sigui més crítica. Que s'atreveixi a veure alguna cosa més que això, doncs en una indústria multimil·lionària -com ho és el cinema contemporani- el que manen són les xifres i els estudis sempre faran cas de les taquilles per inspirar-se a crear nous productes. Que es faci millor cinema, sí, però que l'espectador també vulgui atrevir-se a veure'l.