Ascenseur pour l'échafaud (1957) - Louis Malle

Estrenada a Espanya com a Ascensor para el cadalso, aquesta primera pel·lícula rodada íntegrament pel Louis Malle (abans havia co-dirigit Un condamné à mort s'est échappé junt amb el Bresson) és un trencaclosques al voltant d'un crim. Bé, en realitat, és un trencaclosques al voltant d'un amor, el que es professen la Florence (Jeanne Moreau) i el Julien (Maurice Ronet). "Je t'aime, je t'aime" és el primer que li sentim dir a la Florence, per telèfon, al seu amant, que espera el moment per assassinar al seu cap i marit d'ella, per poder estar junts, per sempre.
El crim es du a terme, pulcrament, sense despertar sospites. Però l'atzar és omnipresent, fins i tot per marcar el destí de dos amants, causant un lleuger oblit que obliga al Julien a tornar sobre els seus passos i, en una successió de casualitats encadenades, queda atrapat en l'ascensor del títol.
A partir d'aquí, l'atzarós destí comanda els personatges de manera implacable. La impossibilitat dels amants de reunir-se, de consumar el seu amor sembla prevaldre, per culpa, precisament, de dos altres amants -molt joves, inexperts, atabalats, inconscients- als que el demà no els importa i que manegen, sense saber-ho, el destí del Julien i la Florence.

Plena de detalls quasi imperceptibles, de dobles significats, la pel·lícula t'emporta, t'escombra, t'arrossega per uns camins dictats pel caos, pels detalls, per accions aparentment fútils i insignificants. Les imatges de la Moreau vagarejant pels carrers d'un inhòspit París, sota la partitura improvisada del Miles Davis és d'una modernor encara avui en dia fresca i noctàmbula.


Una gran història d'amor sense amor, una trama criminal com a excusa, un cinema precursor de la nouvelle vague i un director novell que iniciava així una filmografia desigual però esquitxada d'obres magnífiques com aquesta Ascenseur pour l'échafaud.