Star Wars + Karate Kid

Els millors psycho-killers #3

A diferència de amb el personatge de James Bond, on cadascú té el seu actor favorit per encarnar-lo, crec hi hauria poques dissensions sobre el personatge del Comte Dràcula. Christopher Lee fou, és i serà el més implacable psycho-killer de la història dels psycho-killers nocturns i amb alevosia. I ho serà per la llarga llista de víctimes i per la varietat de les mateixes. Però també ho serà per la presència magnètica d'un actor amb una veu portentosa i una mirada... com ho diríem?... penetrant?

És veritat que, de fet, el personatge de Dràcula no és, per se, un personatge inicialment cinematogràfic, però és indubtable que el setè art l'ha convertit en el mite que és actualment gràcies a les mil-i-una revisions del mite del vampir, amb gran quantitat de variacions, formes i encarnacions diverses.

La peli de... Ricardo Llorca

Ja en portem un bon tou, de pelis especials dels nostres lectors, la nostra secció favorita. De moment han compartit els seus sentiments cinèfils el David Soler, l'Oriol Llevat, la Noemí Roig, la Rosa Blanco, la Regina Cortés i la Laia Rúbies.
Se'ns hi afegeix avui el Ricardo Llorca, un ex-alumne meu, apassionat pel cinema i amb una cultura desbordant a les esquenes. Aquesta és, ladies and gentlemen, la peli del Ricardo Llorca.

Es difícil escoger la película favorita de uno. Hay tantas y de tantos tipos que excluir a muchas buenas obras para elegir a la favorita sería un crimen. Porque hay pelis para todo, para reír, para llorar, para recibir un chute de adrenalina,  para pensar y reflexionar. Pienso que según el contexto que nos rodee un día podemos elegir que la peli favorita es una u otra. Sin embargo hay películas que te cautivan y te mantienen enganchado a la pantalla. Son películas que te hipnotizan y te secuestran del mundo real durante unos instantes para formar parte de otro mundo. Es por eso que si tuviera que pensar en una película que me haya maravillado de esta manera no tendría muchas dudas, elegiría La Huella, una pieza maestra interpretada por dos pesos pesados, Laurence Olivier y Michael Caine, dirigida por el fantástico Joseph Mankiewicz, y basada en la obra de teatral de Anthony Schaffer.

La indignació des del cinema

El bon amic de la infància Raul Sánchez m'ha recordat una escena fantàstica de la peli Network del Sidney Lumet que sembla feta expressament per les circumstàncies que estem vivient aquests dies a tot arreu amb la indignació popular per un sistema que ens ha deixat de banda després d'alimentar-lo durant molt de temps.

Realment impressionant l'escena, realment visionari el Lumet.

Trivial - Els monstres del cinema #2

Ara fa uns dies vam encetar una secció de trivial dedicada a aquells monstres que ens han tret la son. A petició popular o, millor dit, perquè ens dona la gana, aquí va una segona entrega d'aquest monstres de l'avern, sorgits de les retorçades ments de creadors audiovisuals de primera.
A quina peli pertanyen?







 

Kaze no na wa amunejia (1993) - Kazuo Yamazaki

El plantejament de la trama és realment interessant. El món és assolat per un vent que esborra la memòria de la humanitat sencera, deixant-los a mercè dels seus instints. Els éssers humans tornen a comportar-se com a animals, han perdut la facultat de la parla, es comuniquen a crits, la llei del més fort impera, el caos s'ha apoderat de les civilitzacions.
El jove Wataru serà l'encarregat de viatjar al voltant del globus terraqui intentant ensenyar a la gent allò que han oblidat, fent-los recuperar el que els ha fet humans, la pietat, l'amor, però també l'ús de les eines i els estris. Acompanyat de la misteriosa Sofia, en Wataru es trobarà amb el pitjor de la raça humana, ara que els valors i la moral s'han esvaït. Ambdós observaran com la humanitat s'ha degradat i com li costa recuperar-se després de la pèrdua de memòria.

Tot i que el guió no és ni de bon tros tan interessant com el plantejament, aquest serveix de suport al llarg de tot el metratge i aporta sempre els punts de claredat que l'acció requereix per aguantar l'embranzida inicial. Amb un calat filosòfic evident -que la co-protagonista es digui Sofia no és pas una casualitat- el film enganxa diferents micro-episodis en els que en Wataru va descobrint la dificultat de la seva empresa.

La tècnica d'animació, hores d'ara, vint anys després, s'intueix lleugerament obsoleta, molt mecànica, però no deixa de regalar l'espectador amb un parell de plànols realment espectaculars.

En definitiva, una pel·lícula ben recomanable per a aquells i aquelles que busquin un anime clàssic amb una història molt més profunda que el 90% de l'anime que es produeix en l'actualitat.

Una confusió com qualsevol altra (o no)

Ei, que una confusió la pot tenir tothom, no?


El que passa és que, tal com bé diu el comentari de Facebook al peu de la foto, en aquest cas s'han confós dues persones ben diferents :-)


 Gene Simmons, líder del grup de heavy metal Kiss, israelí de neixament, baixista i un dels frontmen més reputats de la història del rock, que assegura haver-se ficat al llit amb més de 4.600 dones.

Jon Hamm, l'home de moda

El seu paper de Don Draper a la extraordinària sèrie Mad Men l'ha catapultat a la fama. Ha passat del no res a convertir-se en un dels actors més desitjats, apareixent en el llocs més elevats de les llistes d'homes més sexys del moment.
Els rumors sobre la seva possible encarnació de Superman en la propera entrega de la nissaga superheròica cada cop són més insistents, la seva carrera sembla haver trobat el moment per prémer l'accelerador i convertir-lo en un dels noms més lluminosos del panorama de Hollywood.

Twin Peaks en versió Satuday Night Live

Twin Peaks parody by Saturday Night Live (1990) per Malmignatte
Trobat a través de All of Them Witches.

Pòster alternatiu de Blazing Saddles

Dedicada al bon amic Oriol Llevat i a la seva peli especial.

Espectacular tràiler de X-Men: First Class

Els orígens de l'Xavier, del Magneto i de la febre mutant són el centre argumental d'aquesta nova entrega de la franquícia dels X-Men, on descobrirem com va començar tot, com es van organitzar i, el que probablement sigui més interessant, quina era la relació entre els dos antagonistes, ambdós amb visions ben diferents de com encarar les diferències racials entre els humans i els mutants.


El tràiler és espectacular, i mostra a més alguns ganxos irresistibles com veure en acció als grans Kevin Bacon i Michael Ironside (en papers secundaris) o la bella January Jones (Mad Men) encarnant a la mítica Emma Frost.



La peli estarà dirigida pel Matthew Vaughn, que aquesta darrer any va sorprendre amb una divertida adaptació del còmic Kick Ass i que arrasà en les taquilles de mig món.

Aquí us deixem el tràiler en alta definició (gaudiu-lo a pantalla completa) per tal de que aneu fent boca de cara al 3 de Juny, data de la seva estrena simultània mundial.

El Titànic s'enfonsarà de nou, ara en 3D

"Oh, no!". Això és l'únic que se m'ha acudit dir en veure la notícia que posteja The Movie Doc. Hi ha director's cuts que em fan mandra, però aquest em fa posar la pell de gallina i em fa venir calfreds.
La pregunta que tothom es fa és: Amb el 3D es podrà assaborir la quantitat exagerada de sucre que té aquesta peli?

Jo, sincerament, crec que ni el propi James Cameron ho veu clar.

La Michelle Williams farà de bruixa bona

Informa el blog Total Film que la Michelle Williams (Brokeback mountain, Wendy and Lucy) ha acceptat el paper de Glinda, la bruixa bona en el remake que Sam Raimi està preparant de The Wizard of Oz i que portarà per títol Oz, the great and powerful. La Williams ha recollit el paper de les mans de la oscaritzada Hilary Swank, que el va rebutjar.

Una molt bona notícia pels fans de la Williams, que sembla voler encavalcar la seva carrera entre pel·lícules indies de baix pressupost i els grans hits del box office nordamericà.

La peli de... la Laia Rúbies

He tingut la gran sort en la meva vida, d'estar sempre rodejat de dones. I no, no ho dic amb segones o amb intenció de fer-me el xul·lo. He estat educat per dones, i sempre me n'he sentit extremadament orgullós. D'entre les persones de les que més coses he après en la meva vida hi ha la meva cosina Laia. Ella va néixer molts anys després de mi, però tot i ser jo el cosinet gran, ella sempre va ser la que em va donar lliçons valuoses; de fet, encar avui en dia me'n segueix donant.
Una de les lliçons que em va donar tenia a veure amb el cinema. A ella, de petita, quan anava al cinema, sempre li agradaven TOTES les pelis que veia... totes. Sempre he volgut ser com ella, sempre he volgut mirar les coses com ella les mira, amb dolçor i amb ganes de ser sorpresa i de gaudir del que mira.
És un autèntic plaer per a mi, presentar-vos-la i deixar que gaudiu de la seva visió.

Quan el meu “primito” Marc em va dir de participar en aquesta nova secció del seu bloc, no ho vaig dubtar ni un moment; clar que sí, que xulo!!! El que no em pensava és que em costaria tant escollir una pel·lícula que complís uns requisits una mica dignes per participar en un bloc de cinèfils! Des que vam anar junts amb el Marc a veure Peraustrínia 2004 (Ah, alerta! –Monegal dixit-), en una sessió doble de cinema a Blanes (i d’això ja deu fer-ne 20 anys) tinc penjada una etiqueta on diu que m’agraden totes les pel·lícules que veig. Fins fa uns anys, he de reconèixer que era veritat i també reconec que tendeixo al cinema comercial i que, ara per ara, no sé ni un borrall de cinema d’autor. Però tot això són altres històries.

Finalment, després de fer alguna llista i de repassar mentalment pel·lícules entre caravana i caravana cada matí durant més d’un mes, m’he decidit per Moulin Rouge.

És una pel·li-musical de Baz Luhrmann que es va estrenar el 2001, però que no vaig veure fins a finals del 2003. Els protagonistes són la Nicole Kidman i l’Ewan McGregor i l’argument no és més que la història d’un amor gairebé impossible ambientada al París de Toulouse-Lautrec, just encetat el segle XX. El fet que sigui un musical (m’agraden molt, des de Siete novias para siete hermanos, The sound of music o Gigi, a Grease, passant pels del Gene Kelly), se salva dins la meva categoria de pel·lícules, tot i ser un drama romàntic amb totes les lletres.

No sé encara si Moulin Rouge em va marcar per la situació que jo vivia en aquells moments, o per la música, o per un recarregament visual que normalment sempre m’havia tirat enrere, o per tot plegat, però la veritat és que em va marcar, i molt. I, principalment, la banda sonora em va quedar gravada a la ment i no deixo mai d’escoltar-la (i, per cert, en una gravació del Marc). De tota la BSO, em quedo amb “The Elephant Love Medley”, una barreja, per a mi ideal, de temes conegudíssims; sempre que l’escolto em genera, i per aquest ordre, un somriure, seguit de llàgrimes d’emoció als ulls i un calfred final! No està gens malament per una sola cançó, oi? I d’aquesta escena en concret, també m’encanta veure (i cantar) com els protagonistes masteguen les paraules amb una dicció perfecta i intel·ligible per a qualsevol que no sàpiga gaire anglès.



Dels protagonistes, només voldria dir que la fragilitat que transmet habitualment la Nicole Kidman encaixa a la perfecció amb aquest musical; i de l’Ewan, amb confiança, només cal que digui que em transmet una proximitat que em sembla que el tingui a sopar a casa de tant en tant...! Crec que tots dos fan un gran paper i que deixen molt alt el llistó si parlem de qualitat vocal.

No conec què en va dir la crítica al seu moment; tampoc m’hagués importat, la veritat, perquè quan una pel·li t’arriba a dins, t’és igual que sigui la més dolenta que mai s’hagi estrenat. I, tan endins em va tocar, que vaig passar tres dies amb llàgrimes als ulls cada vegada que recordava alguna escena.

I fent memòria de tot plegat, m’estan venint moltes ganes de tornar-la a veure. El proper cap de setmana hi posaré remei!

Compte! No confongueu aquestes dues pelis!

Das Kabinett des Dr Caligari amb música dels Hitabaldaäs

Dins del marc del Festival de música emergent Autòcton es programava un passi de la fundacional pel·lícula de Robert Wiene Das Kabinett des Dr Caligari amb la particularitat de comptar amb el grup de nu-jazz Hitabaldaäs a la sala per posar-li música.
Aquests tipus d'experiments sempre m'han agradat. Agafar un film de l'època muda i afegir-li música contemporània li dona un caire diferent (no diré ni millor ni pitjor) que en permet un visionat especial. Vaig tenir la sort en el seu moment de poder viure en directe la musicació que el mestre Jordi Sabatés dedicà a tot un seguit de curts d'en Georges Méliés, així com també vaig poder veure la versió que el Giorgio Moroder, aprofitant una troballa de nou material del Metropolis de Fritz Lang, s'empescà a ritme de techno-pop vuitantero (amb Bonnie Tyler, Pat Benatar o Freddy Mercury).
Entenc que molts puristes es resisteixin a aquest tipus d'experiments, però personalment em diverteixen. Veure els misteriosos personatges de Méliés intentant arribar a la lluna entre les melodies entremaliades de'n Sabatés, o la Maria i el Freder de Metropolis perdre's en el laberint futurista de la distòpia imaginada per Lang salpicada pels estirabots electrònics del Moroder és una experiència única que, crec, està més enllà de si és un sacrilegi o no afegir música a pel·lícules que, inicialment no en tenien (més enllà de la que els pianistes en nòmina oferien en la mateixa sala de projecció).

Aquí teniu, per exemple, els efectes del Moroder i els 80 (Freddy Mercury inclòs) en la cinta de Lang.



Els Hitabaldaäs, doncs, un grup de l'escena barcelonesa de solidesa indiscutible i amb una proposta musical tan original com inspiradora, es llençaren als expressionistes carrers de Holstenwall (amb les seves cantonades impossibles, les seves portes i finestres torçades) per embolcallar els seixanta minuts de metratge amb els seus paisatges sonors densos i detallistes. Qui conegués prèviament el grup sabia de bell antuvi que la seva música encaixaria perfectament amb les oníriques imatges de Wiene. El misteri estava potser més en veure quina reacció podia generar la seva música amb el celul·lòïde, si era capaç de transportar-nos més enllà de les imatges. I així va ser.
Adaptant temes preexistents, els Hitabaldaäs anaven teixint textures sobre les imatges de Caligari, deixant que tot fluís harmoniosament. No es tractava, en cap cas, d'una banda sonora incidental fet expressament, amb la qual cosa era impossible que tots els tons dramàtics de la peli estiguessin en perfecta sintonia amb les partitures, però el que realment importava era que la sensació fos de fluïdesa i d'enaltiment de les imatges.

Més enllà d'això, el film no deixa de ser una autèntica joia del cinema. La història dels crims del Dr Caligari a través de la seva atracció de fira, un somnàmbul que obeeix les sever ordres, i del Francis i la seva estimada sorprèn a tort i a dret als espectadors amb els seus girs inesperats i la seva imagineria visual que s'arrapa a uns decorats impossibles que turmenten l'espectador des del primer fotograma.

No us podem oferir la fantàstica fusió del clàssic de Wiener amb la música dels Hitabaldaäs, però si més no aquí en teniu la peli sencera.

Crítitag: Torrente 4

Tothom sap de què van les pelis de Torrente, per això la crítitag no enganya ningú, tot i que si mires atentament,  la distribució de les tags ha quedat curiosa.


Aquest cop he agafat les crítiques de la peli que fan els usuaris de Fillmaffinity, una web que m'encanta.

En Vincent Price fa dissabte

En català hi ha aquella expressió que parla de "fer Dissabte", significant que s'aprofita aquest primer dia de festa del cap de setmana per fer neteja i endreçar la casa.
Per descomptat, això és molt més fàcil si comptes amb els productes adequats, i en Vincent Price bé que ho sap.

En Jason, en un dia tan especial, us desitja...

Kevin Spacey imitant a altres actors l'Actor's Studio

No sorprendré a ningú si dic que em sembla que el Kevin Spacey és un dels millors actors contemporanis. Però potser sí que algú es sorprèn en sentir-lo en una faceta ben diferent: les imitacions.

L'Spacey és convidat a un esdeveniment habitual a l'Actor's Studio, on un dels professors entrevista a algun actor o actriu famós. Coneixedor d'aquesta faceta de l'Spacey, l'entrevistador li demana una ronda d'imitacions d'alguns dels més grans actors de la història que han passat per l'Actor's Studio. Aquesta és la llista dels imitats:




Els primers m'han fet gràcia, però quan ha arribat a l'Al Pacino, no he pogut evitar esclatar de riure. Spacey demostra no només una gran habilitat per imitar veus, sinó també -i això ja ens és més familiar- per dominar a la perfecció el llenguatge corporal, amb el que, encara que sigui només amb la cara, aconsegueix retratar l'imitat.
Un crack, aquest Spacey.

La cueva de los sueños olvidados (Cave of Forgotten Dreams - 2010) - Werner Herzog

Werner Herzog és un director molt particular. He de dir que no està entre els meus 5 directors favorits, però sens dubte és un dels autors que més respecte i admiració em mereixen, i més encara després de veure el seu últim documental: Cave of Forgotten Dreams.

La peli es va programar com a cloenda del I Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona  i va aixecar força expectació: més de 100 metres de cua per veure un documental rodat en 3D per un director tan personal com en Herzog, sobre una de les troballes més impactants de la humanitat.

I l’expectació està més que justificada, ja que al cap de 5 minuts de començar la peli es fa evident que s’està davant d’una cosa bastant excepcional. La història és la següent: l’any 1994 un grup d’espeleòlegs van descobrir al Sud de França una cova amagada i tancada durant més de 25.000 anys!
Quan van explorar-la van descobrir centenars d’animals dibuixats: cavalls, mamuts, lleons, espècies ja extingides... tots ells representats amb molta cura, aprofitant les cavitats i conformant tot un escenari amb imatges impactants i d’una bellesa molt especial.

Herzog va obtenir un permís extraordinari per rodar dins de la cova gràcies a que el Ministre de cultura francès era admirador seu. A més, per ajudar a que el triessin només va cobrar 1 € pel projecte, i així es va acabar decidint que fos l’alemany l’intermediari per a mostrar a la resta del món la mostra d’art més antic de la humanitat, amb pintures que tenen més de 30.000 anys.

La cova està precintada per a conservar les delicades condicions ambientals, ningú hi pot entrar excepte els investigadors i el mini equip de Herzog que va haver de rodar en unes condicions molt restrictives. Tot i aquestes enormes limitacions, el film flueix durant 95 minuts gràcies a la força de les imatges i al particular estil del director que és capaç de formular un discurs sobre l’art i el temps molt captivador.


Captiven també els “personatges”, els investigadors que tria Herzog són sempre persones especials, capaces de vestir-se amb pells i donar el toc personal a un documental que ens parla, precisament d’allò que ens fa humans.

I cal destacar l’ús espectacular del 3D, que ens permet entrar en la cova, veure les pintures i les formacions calcàries en  un espectacle realment impressionant. Es diu que Herzog era absolutament reticent a rodar en 3D, però veient el resultat, no m’és possible imaginar el documental sense aquesta tecnologia.

El millor de tot és que Herzog ens ensenya un escenari que (probablement) cap de nosaltres podrà veure mai en persona i, posats a triar, no se m’acut una manera millor de veure aquest espectacle ni una persona més adequada per explicar-nos-el.

Michael Bolton és tot un cinèfil

Un dels vídeos més divertits que he vist a la xarxa últimament (i que em descobreix la bona amiga Montserrat Gasset). Aquesta col·laboració musical del grup The Lonely Island amb el Michael Bolton és brutal. Sembla ser que el Bolton és tot un cinèfil, no?
Si voleu seguir la lletra, ho podeu fer aquí.

Trivial - Els monstres del cinema

S'han ficat en els nostres pitjors malsons, ens han fet tenir por de la nit, de la foscor o dels armaris. Mereixen un respecte per tot això, mereixen un reconeixement. Els reconeixes? (respostes als comentaris).