La peli de... la Laia Rúbies

1 comentari
He tingut la gran sort en la meva vida, d'estar sempre rodejat de dones. I no, no ho dic amb segones o amb intenció de fer-me el xul·lo. He estat educat per dones, i sempre me n'he sentit extremadament orgullós. D'entre les persones de les que més coses he après en la meva vida hi ha la meva cosina Laia. Ella va néixer molts anys després de mi, però tot i ser jo el cosinet gran, ella sempre va ser la que em va donar lliçons valuoses; de fet, encar avui en dia me'n segueix donant.
Una de les lliçons que em va donar tenia a veure amb el cinema. A ella, de petita, quan anava al cinema, sempre li agradaven TOTES les pelis que veia... totes. Sempre he volgut ser com ella, sempre he volgut mirar les coses com ella les mira, amb dolçor i amb ganes de ser sorpresa i de gaudir del que mira.
És un autèntic plaer per a mi, presentar-vos-la i deixar que gaudiu de la seva visió.


Quan el meu “primito” Marc em va dir de participar en aquesta nova secció del seu bloc, no ho vaig dubtar ni un moment; clar que sí, que xulo!!! El que no em pensava és que em costaria tant escollir una pel·lícula que complís uns requisits una mica dignes per participar en un bloc de cinèfils! Des que vam anar junts amb el Marc a veure Peraustrínia 2004 (Ah, alerta! –Monegal dixit-), en una sessió doble de cinema a Blanes (i d’això ja deu fer-ne 20 anys) tinc penjada una etiqueta on diu que m’agraden totes les pel·lícules que veig. Fins fa uns anys, he de reconèixer que era veritat i també reconec que tendeixo al cinema comercial i que, ara per ara, no sé ni un borrall de cinema d’autor. Però tot això són altres històries.

Finalment, després de fer alguna llista i de repassar mentalment pel·lícules entre caravana i caravana cada matí durant més d’un mes, m’he decidit per Moulin Rouge.

És una pel·li-musical de Baz Luhrmann que es va estrenar el 2001, però que no vaig veure fins a finals del 2003. Els protagonistes són la Nicole Kidman i l’Ewan McGregor i l’argument no és més que la història d’un amor gairebé impossible ambientada al París de Toulouse-Lautrec, just encetat el segle XX. El fet que sigui un musical (m’agraden molt, des de Siete novias para siete hermanos, The sound of music o Gigi, a Grease, passant pels del Gene Kelly), se salva dins la meva categoria de pel·lícules, tot i ser un drama romàntic amb totes les lletres.

No sé encara si Moulin Rouge em va marcar per la situació que jo vivia en aquells moments, o per la música, o per un recarregament visual que normalment sempre m’havia tirat enrere, o per tot plegat, però la veritat és que em va marcar, i molt. I, principalment, la banda sonora em va quedar gravada a la ment i no deixo mai d’escoltar-la (i, per cert, en una gravació del Marc). De tota la BSO, em quedo amb “The Elephant Love Medley”, una barreja, per a mi ideal, de temes conegudíssims; sempre que l’escolto em genera, i per aquest ordre, un somriure, seguit de llàgrimes d’emoció als ulls i un calfred final! No està gens malament per una sola cançó, oi? I d’aquesta escena en concret, també m’encanta veure (i cantar) com els protagonistes masteguen les paraules amb una dicció perfecta i intel·ligible per a qualsevol que no sàpiga gaire anglès.



Dels protagonistes, només voldria dir que la fragilitat que transmet habitualment la Nicole Kidman encaixa a la perfecció amb aquest musical; i de l’Ewan, amb confiança, només cal que digui que em transmet una proximitat que em sembla que el tingui a sopar a casa de tant en tant...! Crec que tots dos fan un gran paper i que deixen molt alt el llistó si parlem de qualitat vocal.

No conec què en va dir la crítica al seu moment; tampoc m’hagués importat, la veritat, perquè quan una pel·li t’arriba a dins, t’és igual que sigui la més dolenta que mai s’hagi estrenat. I, tan endins em va tocar, que vaig passar tres dies amb llàgrimes als ulls cada vegada que recordava alguna escena.

I fent memòria de tot plegat, m’estan venint moltes ganes de tornar-la a veure. El proper cap de setmana hi posaré remei!

1 comentari :

noemix ha dit...

Aiiis, m'han entrat ganes de tornar-la a veure a mi també!