A la pàgina de Cinema 3 del Facebook es va encetar una conversa sobre els primers enamoraments de cine i uns quants van començar a fer una mini llista, el Marc ja ha fet l'especial Mònica Vitti i ara jo m'agafo la segona proposta que va sortir en la conversa, per motius personals:

La Cinta Plans va dir que el seu primer enamorament de cine va ser River Phoenix a "Running on empty" (Un lugar en ninguna parte) i he de dir que comparteixo totalment el seu punt de vista.
River Phoenix va ser un dels guapos oficials de tota una generació y també el protagonista d'una de les històries més tristes de Hollywood.

River va tenir una vida curta, molt intensa i plena d'anècdotes que va va fer que entrés a la historia dels mites del cinema. La seva cara de bon nen combinada amb el seu posat de James Dean el van convertir en portada de totes les revistes del moment, però com sabeu, a Hollywood no hi ha mite sense tragèdia... Amb només 23 anys moria de sobredosi a la porta d'un local d'en Johnny Depp, provocant un enorme terratrèmol a Hollywood.

Però si per alguna cosa se'l recorda, és per la seva bellesa. Les fotos ho demostren: va ser un dels actors més guapos de Hollywood, ídol absolut de totes les adolescents dels anys 80-90.

Va ser el bon amic Sergi Calle el que, en el post inaugural d'aquesta secció, sorprenia a molts amb la seva elecció. Es quedava amb la Alicia Silverstone, actriu de carrera erràtica i de baix perfil però que va comptar amb uns poc anys de rellevància. De sobte, a la rabassuda de la Silverstone la vèiem protagonitzant comèdies fetes a la seva mida, essent-ne l'únic ganxo comercial, i emportant-se unes recaptacions força dignes.
Va començar a escriure el seu epitafi cinematogràfic en anar a parar en una de les absurdes seqüel·les de la franquícia del Batman, just quan el Joel Schumacher va decidir reinventar-la (i destrossar-la, de pas). A partir d'allà va pràcticament desaparèixer del mapa.






 

De totes maneres, molts no oblidarem la trilogia de vídeos musicals que va interpretar pels Aerosmith.



Si voleu consultar els altres primers enamoraments cinematogràfics dels nostres lectors només cal que us passeu per aquí. Per cert... quin va ser el vostre?

Jo faig el mateix...

És un dels "guapos" oficials, i s'ho ha guanyat a pols. Des que el Bryan Singer li va donar l'oportunitat de dur a la pantalla el mític personatge de còmics Wolverine, la seva estrella ha brillat cada cop amb més força. Ha tingut temps, en aquests darrers deu anys, de convertir-se en un dels actors més demandats, tant per a papers d'acció (en els que s'ha convertit probablement en el més rendible) com en els drames amb ínfules de premis i reconeixements (The fountain of life o Australia).

Ara, per si fos poc, sona com a possible recanvi per la franquícia James Bond i, la veritat és que el personatge li encaixaria a la perfecció.
Com que a l'Última Projecció sabem que hi ha molts fans del Sr. Jackman, aquí us en deixem una bona selecció de algunes de les seves fotos més memorables.













I com a bonus track, com a regal últim per a tothom que hagi arribat fins aquí a baix, és a dir, per a tots els fans del Sr. Jackman, aquí us portem un dels moments més estel·lars de la seva carrera: el número musical d'apertura dels Oscars que va descobrir a molts (jo inclòs) que el senyor Jackman era ben capaç no només de cantar sinó també de ballar amb força gràcia, en el que és un dels millors números musicals de la historia de tan cèlebres premis, encara que sigui per la originalitat.
Som-hi doncs, dosi extra del Hugh Jackman (clica sobre la imatge).

Molta gent comença avui les vacances. Per a tots ells i elles va dedicada aquesta foto. Passeu un gran estiu, estigueu a prop de la gent que us estima i veieu molt de cinema!

Potser ara no ho sembli, però en el seu moment, just quan feia la sèrie Moonlightning (Luz de luna) a la tele i estrenava Blind Date (Cita a ciegas) al cinema, el Bruce Willis era un dels homes més desitjats, amb aquest posat trepa, canalla i gamberro, però amb un toc adorable i la permanent sensació de que necessitaria algú que el consolés.
Just després, la seva carrera cinematogràfica esclatà amb la nissaga de les Die Hard (Jungla de cristal) i potser va envellir un pèl massa ràpid, però ningú no oblidarà l'entranyable David Addison, portant-li sempre la contrària a la Cybill Shepherd i intentant que el Mark Harmon no se l'endugués.

Conec a molts i moltes que estan encantats amb el moment de glòria que està vivint (i que continuarà durant una bona temporada, probablement) el Michael Fassbender. Aquí va un regalet per a ells/es.

De petita ja prometia. El que passa és que potser va prometre durant massa temps. Des que la vam veure a Mermaids (Sirenas) traient-li protagonisme a la gran Cher fins avui, ha passat per un munt de títols més o menys interessants, sempre deixant empremta. Des de la seva caracterització perfecta de "Wednesdey" al sí de la família Addams, passant per Casper, Sleepy Hollow, 200 cigarretes i moltes altres mitjanies, però també en grans pel·lícules com The Ice Storm de l'Ang Lee o Buffalo 66 del Vincent Gallo ha anat forjant la seva carrera sense aconseguir donar el salt a papers realment madurs i afronta als seus pocs més de 30 anys, aquella fase de la seva carrera en que ha d'abandonar els papers de joveneta per intentar, tot i la seva estatura, encarnar personatges més madurs.
Tan de bo tingui la sort de poder interpretar paper realment interessants en pel·lícules decents per tal de que podem seguir gaudint d'una de les més personals i magnètiques actrius dels darrers anys.

Les fotos no enganyen, la Christina Ricci se'ns ha fet gran.






P.D. Per cert, la peli Black Snake Moan a la que es refereix el Sergi Calle als comentaris d'aquest mateix post -"allà treu fum", diu el Sergi- és aquesta.

El seu paper de Don Draper a la extraordinària sèrie Mad Men l'ha catapultat a la fama. Ha passat del no res a convertir-se en un dels actors més desitjats, apareixent en el llocs més elevats de les llistes d'homes més sexys del moment.
Els rumors sobre la seva possible encarnació de Superman en la propera entrega de la nissaga superheròica cada cop són més insistents, la seva carrera sembla haver trobat el moment per prémer l'accelerador i convertir-lo en un dels noms més lluminosos del panorama de Hollywood.

El prestigiós fotògraf Howard Schatz decidí encetar un petit projecte que ha acabat convertint-se en una secció fixa de la revista Vanity Fair. Es tracta, únicament, de fotografiar a actors i actrius en tres actituds ben diferents i posar-ne el resultat en la mateixa imatge. Així d'espectacular li ha quedat l'experiment.

No ho sé, però em recorda una mica a allò del: "Tu... tothom...TU... TOTHOM!" :-)

Sempre m'ha encisat la bellesa de la Natalie Wood. Té justament aquella presència discreta, propera i divertida que no tenen les grans belleses del cinema. Em va, d'altra banda, agradar molt que un dels vots del post dels vostres primers enamoraments cinematogràfics, concretament el del bon amic Carles Roca, anés a una actriu que a) pertany a una època certament llunyana de Hollywood, i b) que algú tan jove com ell s'hagués enamorat per primer cop al cinema d'una actriu d'un temps anterior al seu.

Dedicat doncs a ell i a tots els amants del cinema clàssic, aquí us deixo amb la Natalie, la gran Natalie Wood de Splendor on the grass o West Side Story.