Ei, espereu un moment! Si no heu vist aquesta pel·lícula, feu-nos un favor: gireu cua, no llegiu ni veieu res d'aquesta pel·lícula, i després, si de cas encara us recordeu de nosaltres, torneu aquí a llegir-nos (que ja sabeu que ens fa molta il·lusió).

Deixeu-nos simplement dir que l'experiència de veure Border és un d'aquelles que qualsevol cinèfil/a voldria tenir, diferent i sorprenent com és. I ja està. Fins aquí podem llegir. Ara, com si això fos Bandersnatch, escolliu:



[A PARTIR D'AQUÍ, SPOILERS A DOJO]
Si ja heu vist la pel·lícula entendreu els motius dels paràgrafs anteriors, oi? Perquè Border és una experiència que s'ha de viure el més verge possible, sense saber el que vas a veure, i així deixar-te colpejar, un cop i un altre, pel seu desvergonyiment.

No ens ha semblat pas, ni de lluny, una pel·lícula rodona (problemes amb el ritme, algunes imprecisions en l'execució), però, per contra, ens ha sobtat contínuament i sense descans al llarg del seu metratge. Coses interessants que ens deixa? Les que segueixen.


Mirar allò que no volem mirar
Abbasi ens obliga a mirar allò que la nostra cultura visual no ens ha acostumat a veure. El cànon visual que ens ha insuflat en els darrers 50 anys és un cànon de bellesa, d'estètica refinada i postmoderna, de cossos bells i esculpits a base de gimnàs i bisturí. La imagineria visual a la que ens ha obligat a adaptar-nos, el llenguatge que ens ha impel·lit a aprendre, és aquest. Però Abbasi vol obligar-nos a mirar allò que ens costa mirar. El primer pla que tenim de la protagonista ja és revelador: és un primeríssim primer pla que es manté fins que l'espectador ha entès que no pot defugir la mirada per sempre. No és una cara, la de la protagonista, a l'ús. Alguns en dirien "lletjor". Però fan falta uns segons de pla per començar entendre el que Abbasi ens vol explicar: la diferència i la definició d'aquesta diferència.

Però Abbasi continua, té més imatges esquerpes per empaperar-nos la vista en una sala, la del cinema, de les quals no poguem fugir. Quants cops al cinema has vist el que has vist a Border? Quants penis erectes? (Sense mencionar que surten d'un lloc inesperat!). Quants petons apassionats tan poc normatius com aquests? Quants cossos nus tan poc estilitzats? Quants fetus? Quants nadons amb cua?!?!

Abbasi ens obliga a mirar.


Escoltar històries que no volem escoltar
Ja no només es tracta de gent que no compleix els nostres cànons estètics. Es tracta, a més, d'una història que, quan es posa krimi, és desagradable amb ganes. Fixeu-vos, però, que això Abbasi no ho mostra, sinó que ho conta, simplement ho conta, sense ensenyar res. Que això sí que seria veritable lletjor.

Mixtura de gèneres
Encara més, Border ens explica una història que no trepitja prou el gènere fantàstic com per saber-se dins dels seus codis (i per tant acceptar-ho tot sense preguntar massa), però que tampoc trepitja del tot el del thriller ni el del drama amorós. Border no es queda enlloc i ho trepitja tot alhora, una mica, només posant-hi la peülla.

Per tot l'anterior —i per mil coses més, que la pel·lícula té moltes vores molt interessants— Border ens planteja, precisament, un viatge (hi ha qui parla d'una faula, crec que perdent completament el sentit de tot plegat) per damunt de les costures del nostre imaginari visual i, alhora, dels nostres ancoratges narratius. Com la protagonista, Border transita indrets aparentment indefinits que, en realitat no són altra cosa que espais de creació que xoquen voluntàriament amb totes les limitacions preestablertes per buscar-se el seu propi espai, el seu propi terreny, la seva pròpia identitat. Border és tant una olla en la que s'experimenta amb un nou brou com la història d'algú que no vol renegar completament del que és ni tampoc acceptar-ho cegament. És, per dir-ho així, un ritus de pas entre dos estadis purs i canònicament establerts (el blanc i el negre, el determinisme de naixença i l'existencialisme moral) en el qual, en teoria, hom romandria indefinit però que aquí, tant a nivell del personatge principal com del que significa la mateixa pel·lícula, ens trobem amb un moment, just al contrari, de definició i de confecció del ser.

L'estrena de Luther, en plena eclosió de la 3ª Edat d'Or de les sèries, va ser un petit gran esdeveniment. Era una sèrie molt britànica en el seu format però dura, fosca, un punt morbosa. Va tenir l'enorme encert, a més, de:

a) Dibuixar un personatge, el del Luther, tallat pels patrons clàssics (home rude, torturat per un passat que el turmenta, amb problemes per estimar i ser estimat) però encarnat per un actor amb una presència memorable (Idris Elba).
b) Dibuixar un altre personatge, el de l'Alice Morgan, que esparracava les costures dels patrons clàssics de femme fatale per confeccionar una Nèmesi potent, autoafirmada i ambigua encarnada per una actriu magnètica (Ruth Wilson).


La clau residia, justament, en l'efecte que l'Alice tenia en el Luther. Com a bona Nèmesi (en la mitologia grega també anomenada "la indefugible"), l'Alice (el nom de la qual, si ens fixem, sona molt a "malice", malícia) ha vingut per ser l'executora de la venjança contra un policia que —tots ho tenim molt clar— no té massa clares les fronteres morals (és d'aquells que posa la fi per damunt dels mitjans, d'aquells que no es preocupen pels efectes secundaris de les seves accions). L'Alice ha vingut a restablir l'ordre, a re-equilibrar la balança. Per fer-ho, per descomptat, és necessari que el seu personatge estigui a la mateixa alçada que el seu contrari. I ho està, en la primera temporada ho està.

[A PARTIR D'AQUÍ, SPOILERS DE LA 5ª TEMPORADA]

Però en aquesta cinquena, els guionistes, absolutament abandonats per les muses, la fan tornar convertida en una molèstia, un gra al cul del Luther que no ha vingut a altra cosa que a aixafar-li la guitarra ara que havia posat tots els seus afers en ordre. En un acte indigne d'escriptura mascle i caduca, els guionistes transformen l'Alice en una incomoditat que ja no ve a re-equilibrar cap balança sinó, justament, a desequilibrar-la. L'Alice que abans era més llesta que ningú, freda i calculadora, que romania en el control sota qualsevol circumstància, ara alterna gestos de gran intel·ligència amb actes maldestres i desafortunats, li tira més el cor que el cap i no sembla tenir mai la paella pel mànec.


Per acabar-ho d'adobar, a l'altra banda tenim un Luther que segueix la línia marcada pels guionistes en les anteriors temporades, una barreja de raydonovanisme malsà que s'obceca en inserir-lo sempre en els més complicats embolics possible i d'un jackshephardisme lostià que l'impel·leix a voler salvar a tothom, fins i tot a aquells que no volen ser salvats, mentre els arrossega cap al seu vòrtex destructiu (no és autodestructiu perquè el Luther sempre és molt curós de sortir-ne il·lès; els seus acompanyants, però...). Però és que, a més, el Luther d'aquesta 5ª temporada adopta un to condescendent i mascle amb l'Alice, menystenint el que ella vol (que el mafiós de torn li torni allò que es seu, els diners que li va robar) per entaforar-li una "solució" que, en realitat, només li va bé a ell. L'escena en la que el Luther parla amb el mafiós és de traca: "Ai, pobreta Alice; és que no sap el que es fa; tu i jo (homes) ens entenem, i arreglem les coses bé, com s'han d'arreglar". Això és, si fa o no fa, el que li ve a dir.

El final —abrupte i esvalotat—, pretesament tanca el cercle obert en la primera escena de la primera temporada. Però, en realitat, és un altre final cristià, d'aquells en els que el protagonista, de taaaaan bona persona que és, fins i tot vol salvar de la mort al seu enemic; l'enxampa per la mà just quan està a punt de caure pel precipici; no el vol deixar caure; però, ai las!, se li escapa de les mans! Ell no el mata, aquesta feina ja la fan els guionistes per ell i així el personatge queda exempt de cap culpa. Encara més, aquí tenim a la pròpia Alice que decideix immolar-se, de manera absolutament incomprensible després dels fets d'aquesta darrera temporada.

Tan de bo, com sembla, aquesta hagi estat la darrera temporada de Luther. Més que res perquè a l'espectador avesat aquesta traïció mesquina a un personatge fascinant li provoca arcades televisives.

Ara que Bandersnatch de Netflix ha detonat l'interès per la ficció interactiva pot ser un bon moment per descobrir un dels seus experiments més reeixits, com és el cas d'aquesta That Moment When, una comèdia interactiva amb episodis de 10 minuts que es pot veure gratuïtament en línia a la plataforma d'EKO, la seva productora.

La premissa és particularment encertada per a un producte interactiu doncs planteja diverses situacions de comèdia en la que una protagonista, la Jill, amb certa tendència a fer el ridícul en públic ha d'intentar no embarrar-se més i voler morir de vergonya. Els títols dels episodis ja revelen aquest encert i completen la frase que dóna títol a la sèrie, "aquell moment en el qual"...: recordes vagament algú que et coneix, la parella et deixa en públic, dius a la feina que estàs malalta però et trobes amb el teu cap, li has de demanar diners als teus pares, etc.


Mitjançant un simplíssim però molt enginyós i variat sistema d'interacció, anem ajudant a la Jill a no caure en el pitjor dels ridículs. Lluny de la simplicitat de les eleccions A/B de Bandersnatch, That Moment When sovint et planteja eleccions més complexes o elaborades: des d'endevinar on us vareu conèixer amb algú que no recordes, fins a encertar una oliva dins d'un còctel quan ja portes unes copes de més. L'enginy és portat a l'extrem doncs cada episodi, en realitat, conté un joc que el travessa i que assoliràs victoriós o no en funció de les diferents decisions preses. Així, en l'episodi en què la parella de la Jill vol abandonar-la, el repte està en no prendre decisions que la facin explotar de ràbia i perdre el control; en l'episodi en què busca ser acceptada com a companya de pis ha d'acumular bones decisions per augmentar el grau de "compatibilitat" amb la seva roommate; en el que ha de dissimular quan no reconeix a algú amb qui es troba en una festa ha d'encadenar petits encerts per anar descobrint, lletra per lletra, com si juguéssim al "penjat", el seu nom.


Com sempre, la balança de la interactivitat i la narrativitat és complicada de balancejar, però l'encert de fer episodis curts (vora els 10 minuts) impedeix esperar una càrrega dramàtica excessiva, el to de comèdia alleugereix la necessitat de profunditat i el fet que part dels acudits estiguin, justament, en les decisions a prendre (gran encert!) fa que That Moment When sigui una sèrie molt satisfactòria en tots els sentits. Un cop més, tal com passava a Bandersnatch, allò que fa memorable una ficció interactiva és quan els processos de decisió s'acosten  a la mateixa essència de la narració, quan parlen, en si mateixos, del gènere, o quan aporten, per mèrits propis, a la història i al sentit de la mateixa.

No estem, per tant, davant d'un entreteniment interactiu mediocre sinó d'un enginyós experiment de comèdia interactiva que planteja l'humor no des de la pantalla sinó des del propi espectador que és el que, en última instància, decideix quin és l'acudit que rematarà l'escena.

Searching és una d'aquelles pel·lícules que juga amb el format per explicar una història que ens han explicat mil vegades, però aquesta petita modificació fa que sigui original als nostres ulls.

El film ens explica la desaparició d'una adolescent i la investigació del cas per part de la policia, una recerca en la que el pare de la noia s'implicarà molt activament gràcies a l'ús de la tecnologia i les xarxes socials. La pel·lícula està narrada únicament a través d'aparells: pantalles de mòbils, càmeres, GPS, xats, etc.  Entre els actors i nosaltres hi ha una doble pantalla (la d'ells i la nostra) separant-nos de la història un nivell més. El guió precís i ben construït fa que aquesta distància no es percebi i ens mantenim atents al desenvolupament de la història que avança molt ràpidament.

A banda de la trama de suspens, la pel·lícula aprofita per ensenyar-nos el punt de vista d'un pare desesperat que se'n adona que no coneix la seva filla en absolut i que la imatge que té d'ella està distorsionada per la manca de comunicació "real".

Aquesta és la crítica principal del film a la societat actual: la falta de comunicació en un món dominat per les tecnologies de la informació, però no es queda aquí. També critica les xarxes socials com l'aparador d'una vida irreal i aparentment perfecta i la credibilitat que donem a qualsevol cosa que veiem a través d'una pantalla.

I aquí rau el problema amb aquesta pel·lícula: en l'època post Black Mirror qualsevol crítica a la tecnologia i les xarxes socials ha de ser potent, implacable i original si no vol caure en tòpics antiquats.


La seva crítica resulta una mica infantil quan es dirigeix a un públic que veu capítols de Black Mirror per esmorzar; tot i així, el film funciona bé a nivell narratiu i controla la tensió amb gran precisió, només el desenllaç queda una mica irreal però és un bon exercici formal que val veritablement la pena de veure.

De manera natural i sense massa arguments lògics, s'ha acabat imposant la convenció que les comèdies en TV duren una mitja hora i els drames una hora sencera. L'origen d'aquesta convenció l'hem de trobar en les exigències de producció i la necessitat d'omplir determinats espais en les graelles televisives, però amb el pas dels anys aquest factor ha deixat pas a una mena d'entente gremial, sobretot recolzada en la sensació que l'espectador hi està acostumat i que, com es creu habitualment en el món de la TV, un canvi podria ser fatal.

Hi ha hagut, des de sempre, notables excepcions, sobretot recentment. És cert, però, que aquestes excepcions van més en una direcció que en l'altra. Fixem-nos, sinó, en que les comèdies que han intentat sobrepassar la mitja hora de durada sovint han hagut de barrejar-se amb altres gèneres, trepitjar el drama, per assegurar el tret: Chuck, Pushing daisies, Shameless, Misfits, Doctor en Alaska, etc. En canvi, en la direcció oposada (drames reduïts a mitja hora) els exemples, en aquesta 3ª edat d'or de les sèries, s'han incrementat de manera molt evident: Maniac, Sorry for your loss, Transparent, Atlanta, Better things, Barry...


Amazon, justament, és de les noves plataformes la que més radicalment ha apostat per aquest format de drames (o dramèdies) de trenta minuts o menys. La solució sembla guanyadora: si la sèrie no és molt bona, la seva estructura i durada la fa digerible (pensem en Alpha house, per exemple, o en Mozart in the jungle). Però si és bona... ah!, si és bona el gaudi és enorme!

I això últim és el que li succeeix a Homecoming, un projecte basat en un podcast que el Sam Esmail i la Julia Roberts s'han fet seu, un drama de mitja hora escassa rodada amb l'estil personal del creador de Mr. Robot i interpretada amb la intensitat i perfecció de la oscaritzada actriu. La trama gira al voltant de la Heidi Bergman, responsable d'un centre d'ajut a la reincorporació a la vida civil dels soldats que han entrat en combat. La seva atenció personal i dedicada, la seva passió per fer bé la seva feina entra en conflicte (cada cop més intens) amb la del seu cap directe, el Colin Belfast (impressionant, nascut-per-al-paper Bobby Cannavale), un mascle sense escrúpols, hàbil venedor de fum i gregari de qui li paga.

La història es complica a mesura que la Heidi va intuint que el que importa en la feina que li ha tocat fer no és recuperar als soldats i (re)convertir-los en persones sinó, just al contrari, "curar-los" dels seus traumes de guerra per poder desplegar-los de nou en combat. I és en aquest punt en el que la sèrie agafa volada dramàticament.


La Heidi (com molts altres personatges de la sèrie) es veu obligada a plantejar-se el seu codi moral en relació a la feina que fa i a les obligacions que té. I, en conseqüència, a gestionar els remordiments per accions que hagués preferit no haver de fer. Justament, la sèrie, al llarg dels seus 10 capítols, ens explica dues línies temporals diferents: per una banda la de la Heidi treballant al centre de reinserció, i per una altra la de la mateixa Heidi, que ha oblidat tot el que va succeir en aquella època (tot!) i que és abordada per un agent del Ministeri de Defensa que intenta esbrinar si allà hi va passar alguna cosa estranya.

Rodada amb un estil molt personal (amb el que l'Esmail ja va cridar l'atenció a Mr. Robot), concentrant-se en les actuacions de tots els actors però molt en particular de la de la immensa Julia Roberts, Homecoming ens explica una història de remordiments i d'oblit forçat, d'ètica professional i personal, d'integritat moral en definitiva. I ho fa en un format breu, de menys de mitja hora, que passa volant sense perdre part de la càrrega dramàtica que una història així sembla demanar, encadenant detalls narratius curosos i molt ben lligats (des dels noms dels protagonistes i dels negocis fins a les referències als peixos, per exemple) que demostren un esforç per entregar un producte cuidat. Un encert, en definitiva, aquesta Homecoming, una sèrie que demostra que els formats estan per destruir-los, reformular-los, adaptar-los i, sobretot, transgredir-los.

El món de l'audiovisual recordarà durant molt de temps aquest nou capítol de la sèrie Black Mirror. La seva aparició s'estudiarà a les universitats pels acadèmics que tinguin intenció de resseguir el llegat narratiu de la humanitat. Bandersnatch no és un altre capítol de Black Mirror. Bandersnatch és, alhora, l'inici i el final de la narrativa interactiva a la televisió.

Aquesta darrera afirmació requereix d'una sòlida argumentació. Per què Bandersnatch no és, simplement, un episodi interactiu? Per què és el episodi interactiu? Doncs perquè no es tracta únicament d'una història interactiva, sinó d'un artefacte narratiu amb regles pròpies (la interactivitat) que s'utilitzen no amb intencions d'entreteniment sinó com a recurs narratiu propi, integrant aquesta interactivitat en el mateix sentit i significat de la història.

No és, per dir-ho així, una mena de videojoc com els que tots hem pogut jugar mil cops. No és, tampoc, un experiment pilot amb el que provar la tecnologia interactiva (com Mosaic del Soderbergh) i veure si se'n pot treure rendiment comercial. Es tracta —insisteixo— d'un artefacte narratiu complex que utilitza tota la potència del seu llenguatge (el que podríem anomenar audiovisual interactiu) per parlar, justament, d'allò que rau en el fons de la interactivitat: la dualitat entre el determinisme i el lliure albir.


No es tracta, per tant, d'una simple experiència interactiva en la que l'espectador té opció de dirigir la pel·lícula. Es tracta d'una reflexió profunda sobre la nostra relació amb allò que ens envolta, amb el caos rizomàtic en el que estem immersos i amb la capacitat que tenim d'acceptar-ne les regles, les condicions i, sobretot, les conseqüències.

La trama de Bandersnatch NO ÉS la d'un jove que vol programar un videojoc i bla, bla, bla. La trama de Bandersnatch és la d'uns espectadors de Netflix que es converteixen en semidéus d'un microunivers creat per a l'ocasió. Nosaltres, els espectadors SOM la trama. La gràcia de Bandersnatch no està en què li passa a l'Stefan sinó què ens passa a nosaltres.

Per què decidim una opció o una altra, cada cop que se'ns demana? Quins criteris apliquem? Aquí llisto algunes opcions que he pogut observar en altres espectadors i en mi mateix.

- Per donar continuïtat a la història i que s'allargui més.
- Seguir criteris morals (evitar matar, fer mal, destruir).
- Per complicar la trama (buscant que ens doni molts estímuls).
- Per donar-li sentit a la història que has estat confeccionant fins ara (intentant, per exemple, ajustar-se a un gènere, a un estil o, simplement, buscant arribar a un final coherent amb totes les decisions preses prèviament).


Aquests, però, són criteris que funcionen, per dir-ho així, en el primer visionat del capítol. És, d'alguna manera, la nostra història, la que confeccionem el primer cop que veiem Bandersnatch fins que s'acaba i surten els crèdits. Però allò realment interessant succeeix quan ja has acabat aquest primer visionat. És a partir del moment en que tornes a començar des del punt de partida inicial, que s'esdevé la veritable experiència Bandersnatch. Els criteris, llavors, són diferents.

- Per curiositat, per provar què passaria si prens una decisió amb la que inicialment no combregaves.
- Per esquivar subtrames o escenes que no t'han satisfet o que no t'han dut enlloc.
- Per comprovar, simplement, els efectes que puguis identificar més endavant, a partir d'una decisió inicial (ja heu provat de seleccionar l'altra caixa de cereals? Heu vist algun canvi?).
- Per explorar tots els racons narratius d'aquest microunivers.

Aquí, com es pot comprovar, tot ha canviat. L'espectador ha canviat. Ja no és un subjecte semi-actiu (o semi-passiu, que prendre 10 o 15 decisions en una trama tampoc no et converteix en el veritable déu d'aquest microunivers) sinó que, veritablement, esdevé actiu, conscient del seu visionat, de la seva manera de gaudir del llenguatge audiovisual que se li ha desplegat al davant. Els anglosaxons, quan un llibre provoca a l'espectador haver de fixar-se en el llenguatge, en el COM està escrit i no en el QUÈ està escrit, canvien la primera lletra de la paraula literature per escriure-la en majúscules: Literature. Perquè el lector necessita entrar en el joc del llenguatge per poder gaudir veritablement de l'artefacte narratiu (i no només de la seva trama). Doncs si apliquem això a Bandersnatch, diríem que no és un capítol d'una sèrie de TV sinó un capítol d'una Sèrie de televisió.


Perquè veure Bandersnatch no és —desenganyem-nos— construir una primera combinació de la història i, en aparèixer els crèdits, abandonar-la. L'experiència Bandersnatch només es viu quan l'espectador visiona de manera conscient aquest univers hipertextual i, des d'una atalaia narrativa, contemplar l'obra, jugar amb ella, donar-li la volta, buscar-li les vores, gaudir amb el seu llenguatge més que amb el que aquest mateix t'explica.

Dotada de diversos finals (un d'ells és absolutament magistral, per bé que és el que està més amagat de tots), Bandersnatch té dreceres, escenes parèntesi, decisions que no produeixen cap efecte, decisions en les que, en realitat, no pots decidir res, interpel·lacions directes i, sobretot, la gosadia de donar-li a l'espectador la possibilitat de reflexionar sobre si mateix i sobre el mitjà, sobre la narrativa i sobre la veritable essència de la dualitat narrador/oient, escriptor/lector, guionista/espectador.

Us donem per escollir, i n'hi ha de tota mena i estil. Vosaltres direu.

1- El Tinent Dan i el seu 'party mood'

El Tinent Dan s'ha convertit fins i tot en un mem de tan expressiva com és la seva actitud en aquesta festa de cap d'any. És clar, haver d'aguantar al Forrest massa estona seguida ja ho provoca, això. El confetti caient-li al damunt i pràcticament sepultant-lo és l'element definitiu.

2- I know it was you, Fredo. you broke my heart. You broke my heart.

Esperem que a la vostra festa de cap d'any no us toqui ser ni el Michael ni (encara menys) el Fredo, però ens podem imaginar perfectament alguna situació similar amb grans revelacions familiars d'aquelles que no s'obliden, confessions o acusacions trencadores, retrets guardats durant molts anys que surten a la llum després d'unes quantes copes de cava. Ai... esperem que no, de debò.

3- Festassa de la Ginger Rogers i el David Niven

Aquesta ja és de traca. Tant se valen els motius (el títol en espanyol ja us pot donar pistes: "Mamá a la fuerza"), però tothom algun cop ha estat en una festa i s'ha sentit com aquest parell. Que no sigui una de les sensacions socialment més horroroses que hi ha, aquesta d'estar en una festa de cap d'any, saber que t'ho has de passar bé i... que no estigui passant. Cada minut que passa és pitjor. I aquests gorrets ridículs al cap amb les gomes que se't enganxen als cabells no ajuden.

4- Cap d'any cap per avall

Ja no es tracta de passar un cap d'any en un creuer que es capgira com a l'aventura del Posidó, però segur que tots hem estat en alguna festa en la que la disbauxa es desferma fins al límit de no saber ben bé on és el dalt i on és el baix, amb gent marejada i trontollant amunt i avall de la sala.

5- Yippy-ki-yay!

No entrarem en el debat sobre si 'La jungla de cristall' és una pel·lícula nadalenca o no, però a algunes festes de cap d'any s'hi ha d'anar així, com el McClane, sabent que la sort no està del teu costat i que t'hauràs d'enfrontar als més terribles adversaris possibles.

6- Treeeeees... Dooooos... Uuuuuuuun... 

És clar que també pot passar que a una festa com aquesta, d'aquelles que tanquen un any i n'obren un altre, trobis l'amor de la teva vida. O, encara més, que te n'adonis que l'amor de la teva vida, en realitat, ja fa temps que està al teu costat esperant que facis el compta enrere i l'amor triomfi.

7- Balleu, maleïts, balleu!

I si no, l'alternativa és fer com el Bing Crosby, el Fred Astaire,  la Marjorie Reynolds i la Virginia Dale (de Holiday inn, Quince dias de placer) i posar-se a cantar i ballar com a bojos. Igual el repertori no és White Christmas sino el Hacia Belén va una burra, i el ball no és claqué sinó reaggeton, però l'esperit de festa és el mateix, no us sembla?

8- El desengany de la Fran Kubelik

I a qui no li ha passat de sentir-se com la Fran de L'apartament del Wilder, oblidada, rebutjada, decebuda amb el paper que t'ha tocat fer i amb unes expectatives que no t'hauries d'haver fet.

9- Qué-bello-es-vivir style

Doncs, per què no?, ens imaginem que també hi deu haver festes de cap d'any així de joioses i ensucrades, no? Amb famílies que t'envolten, t'adoren i et recorden quan important ets per a ells. Tant de bo aquesta sigui la vostra. Molt bon any nou, que aquest 2019 us porti un any de pel·lícula.

Ens trobem davant d'un magnífic exemple de com, a partir d'una mateixa història, dos autors diferents poden inocular-li una dosi ideològica tan inversa i antitètica. La trama de Suspiria, tant se val quina de les dues, gira al voltant de les dones, però mentre que la versió d'Argento esdevé un pamflet misogin, la de Guadagnino proposa una reivindicació feminista atrevida i gens complaent.

Argento, tal com ha vingut demostrant al llarg de la seva filmografia, gaudeix mostrant dones patir. Troba gaudi en les seves morts, amb escenes que allarga per damunt del tolerable, amb assassins que insisteixen en envestir-les a ganivetades repetides, seccionar-les arreu i, en definitiva —i per no contribuir al grafisme amb aquest mateix text— en destruir-les completa i absolutament. (Cal recordar que les mans dels assassins en les escenes dels crims són les del mateix Argento.) Per això no ens ha de sorprendre la seva visió absolutament mascle del concepte de bruixeria. Quan la protagonista, conscient que alguna cosa no rutlla a l'acadèmia de ball, decideix buscar ajut extern ho fa, per descomptat, en els homes: doctors, psiquiatres, científics que, a més, s'estan a la ciutat per impartir unes conferències. És a dir, que són la veu (masculina) de la veritat absoluta.


I el que el psiquiatra i l'expert en bruixeria li diuen és inequívoc:
a) La bruixeria no existeix. Però qui hi creu és signe d'histèria (i aquí Argento sembla viure encara en el segle XIX, quan la histèria era una malaltia (que afectava només a les dones) perfectament diagnosticada pels prestigiosos metges (homes) del moment.
b) Les bruixes són malvades, gaudeixen fent el mal, només busquen enriquir-se.


D'aquesta manera, la protagonista, una nord-americana de bona família, destrueix aquesta conxorxa de bruixes (o d'histèriques) per ratificar un món mascle, un patriarcat que no tolera dones poderoses ni amb èxit, perquè són dolentes (i Argento no en deixa cap dubte en escollir com a nom per a la bruixa mare —d'ascendència grega— el d'Helena, personatge mitològic repetidament i equivocadament convertida en culpable de la guerra de Troia).


A l'altra banda del mirall (segurament trencat, el mirall) Guadagnino proposa una versió de les bruixes veritablement poderosa, físicament connectada amb el món real (l'escena de la primera dansa de la protagonista, tel·lúricament connectada al cos d'una altra ballarina, és particularment il·lustrativa), lluny de la maldat-perquè-sí (no assassinen sense motiu, sinó com a sacrificis per mantenir a la seva bruixa mare viva), i amb presència històrica (les tres mares que es mencionen són aquí des d'abans del judaisme i del cristianisme, diu el psicòleg). La nova Suspiria parla de renovació de corrents feministes, de lluita i d'implicació, de canviar les armes per canviar la guerra, una guerra que les dones sempre han perdut.


La Suspiria del Guadagnino és una presa de poder d'un nou corrent feminista més empoderat i bel·licós, obert al món i, alhora, comprensible i tolerant, disposat a perdonar aquest món mascle (i els seus mascles: no és casualitat que el personatge de l'home de ciència, el psicòleg, sigui interpretat per una dona —la mateixa Tilda Swinton que fa també el paper de cap del corrent renovador en el si de l'escola— però disfressada d'home).


Encara més, l'elecció estètica d'ambdós directors, és clar, també reforça la seva ideologia, amb un Argento que escull el Modernisme —amb les seves formes romes, estilitzades, passionals, "femenines"— i un Guadagnino que prefereix el racionalisme alemany, l'estil Bauhaus —amb les seves formes útils, granítiques, compartimentades, buscant imposar la raó sobre la passió—.

En definitiva, dues aproximacions ideològiques contraposades per a dues pel·lícules en les antípodes una de l'altra, per molt que ambdues parteixen d'una mateixa trama. Misogínia contra feminisme combatiu.

Ni una, ni dues, ni tres. Ens ha calgut (de moment) una quarta edició per anar completant la nostra llista de pel·lícules favorites. Eclèctica? Segur. Personal i intransferible? També. Coincidim? Vosaltres direu.

Los violentos años veinte (The roaring twenties, 1939) - Raoul Walsh

Perquè mai no s'ha explicat millor el retorn dels veterans de guerra i com s'adapten a un món que ja no és el seu. Perquè ens encanta veure al Bogart fent de dolent. Perquè el Cagney és tan impetuós i irrefrenable com sempre. I perquè la seva escena final, absolutament metafòrica a les escales, és un dels cims del cinema.

Mala sangre (Mauvais sang, 1986) - Leos Carax

Perquè quan vam veure l'escena de la cursa esbojarrada pel carrer vam haver de veure la pel·lícula. Perquè és una de les pel·lícules amb més metàfores visuals per metre de cel·luloide de la història. Perquè la Juliette Binoche és el tipus de persona de la que un/a es vol enamorar.

Manhattan (1979) - Woody Allen

Per Gershwin. Pel primer minut de la pel·lícula. Perquè un cop es veu aquesta peli, no pots evitar veure Nova York en blanc i negre. Perquè tot i que és impossible que el personatge de Woody Allen es lligui a la Mariel Hemingway, ell aconsegueix que ens ho creiem. Perquè no hi ha una millor història d'amor, que l'amor a una ciutat.

Paris, Texas (1984) - Wim Wenders

Perquè el tempo de la pel·lícula és perfecte. Perquè la confessió del Harry Dean Stanton a la Nastassja Kinski ens la sabem de memòria. Perquè el Ry Cooder li posa exactament la música que li feia falta. Perquè no hi ha res més bell que un home caminant sense rumb per una carretera polsosa.

Persona (1966) - Ingmar Bergman

Perquè, com sempre fa el Bergman, ens obliga a escoltar cada paraula, a observar cada gest i a fer-nos sentir part de la història. Per la Liv i la Bibi. Per la seva simbiosi. Per condensar tantes tècniques narratives i formals en una sola pel·lícula.

Ser o no ser (To be or not to be, 1942) - Ernst Lubitsch

Perquè ens encanta l'humor del Lubitsch, la seva mala llet, el seu sentit del ritme i el seu optimisme. Perquè ja no podem sentir el clàssic monòleg de Hamlet sense fer l'acudit de voler marxar. Pel Joseph Tura i tots els maldestres del món.

Summer Wars (2009) - Mamoru Hosoda

Perquè és un anime amb una càrrega dramàtica intensa a més no poder. Perquè barreja perfectament una trama d'acció cibernètica i hiperfuturista amb una de drama familiar. Perquè et farà convertir-te a l'anime si és que no ho estàs encara.

The pervert's guide to cinema (2006) - Sophie Fiennes

Perquè donar-li a un filòsof cinèfil com al Zizek l'oportunitat d'explicar-nos el significat psicoanalític de Psicosi, Matrix o Vértigo entre d'altres, i fer-ho recreant-ne les escenes amb ell al mig, és una genialitat insuperable. Perquè te n'adonaràs que les pel·lícules no són el que semblen. Perquè descobriràs per què la casa del Norman Bates té tres nivells. Perquè mai t'has imaginat que les pel·lícules que més cops has vist t'estan explicant una història que no sabies.

Un dels nostres (Goodfellas, 1990) - Martin Scorsese

Perquè és la millor peli imperfecta de l'Scorsese (Casino és massa perfecta, massa, de debò). Perquè qualsevol altra pel·lícula de gàngsters, al costat d'aquesta (a excepció d'El Padrí) semblen de broma, falses, impostades. Perquè l'histrionisme del Joe Pesci mai ens havia fet tanta por. Perquè no és perfecte.

Una història de violència (A history of violence, 2005) David Cronenberg

Perquè, fans com som del Cronenberg més malsà, aquí el David va venir a demostrar-nos que és capaç de fer cinema pur i magistral, amb un control del to i de la tensió absolutament brillants.

Vellut blau (Blue velvet, 1986) - David Lynch

Perquè és fascinant des del primer plànol fins al darrer. Perquè el Kyle MacLachlan fent d'ànec marejat ens fa riure sempre. Perquè l'Angelo Badalamenti mai no ha composat res de millor. Perquè el Frank Booth fa molta por, però molta. I per la orella, la manguera, el Dean Stockwell amb els llavis pintats, la Rosellini destrossant la cançó. Perquè Lynch i perquè sí.

Al final serà veritat allò que diuen que hem de posar en seriós entredit que les sèries de TV de qualitat tenen autor/a, sobretot si tenim en compte els casos de suposats autors que, després de canviar el món de la narrativa seriada televisiva són incapaços d'aixecar un altre projecte que estigui, ja no a l'alçada de la seva primera obra sinó, simplement, a l'alçada de qualsevol de les seves contemporànies de graella.

És el cas del Matthew Weiner, creador de la que és —molt probablement— una de les millors 10 sèries de la història, Mad Men, i veritable responsable (a gust de qui us escriu) que The Sopranos sigui una magnífica sèrie (a partir de la seva incorporació en la 5ª temporada) i no una mitjania entretinguda qualsevol. El seu esperat retorn a la creació autoral televisiva s'ha saldat amb una decebedora The Romanoffs, desencaixada i tremendament mal executada història de suposats descendents de la dinastia russa.


Amb un pressupost folgat, podent comptar amb actors de primera i segona línia (Diane Lane, Aaron Eckhart, Kerry Bishé, Corey Stoll, Griffin Dune i un llarg etcètera de cares reconeixibles), amb localitzacions ben disperses, i exagerant tots els elements de direcció artística perquè es noti que la casa és gran, Weiner cau en els errors habituals dels one-hit-wonder quan se'ls dóna temps i diners: ofuscar-se intentant retratar la seva pròpia opulència, refregar per la cara dels espectadors el que ha aconseguit (el favor momentani i fugisser de la indústria), sota l'excusa de demostrar que és capaç de fer una sèrie (o una pel·lícula, tant se val) a partir d'unes històries mínimes i uns personatges sots-desenvolupats.


Les vuit històries, sovint lleugerament connectades, no aconsegueixen despertar l'interès en massa moments. La pretesa subtilesa (que a Mad Men era, probablement, la clau de l'èxit) esdevé aquí vacuïtat inútil i exasperant. Les trames presenten, sovint, errors dramàtics importants, quan no incongruències inversemblants, i els temes quasi mai són res veritablement transcendent.

Cadascú tindrà els seus favorits, aquells episodis que salvaria de la pira, però és un esforç que probablement es vulgui fer perquè és el Matthew Weiner, algú a qui li devem alguns dels moments més memorables de la història de la televisió. Més enllà d'això, un desconcert molt evident en la posada en escena (aquí Weiner insisteix en dirigir tots els episodis, a diferència del que havia fet amb Mad Men), una manca de fluidesa en la mateixa i en l'horripilant muntatge, i la sensació final de mite caigut o, potser —molt habitual en els nostres temps— d'encimbellament massa prematur d'algú que encara ha de refermar la seva condició de veritable autor.