Homecoming (2018) - Eli Horowitz i Micah Bloomberg (creadors)

De manera natural i sense massa arguments lògics, s'ha acabat imposant la convenció que les comèdies en TV duren una mitja hora i els drames una hora sencera. L'origen d'aquesta convenció l'hem de trobar en les exigències de producció i la necessitat d'omplir determinats espais en les graelles televisives, però amb el pas dels anys aquest factor ha deixat pas a una mena d'entente gremial, sobretot recolzada en la sensació que l'espectador hi està acostumat i que, com es creu habitualment en el món de la TV, un canvi podria ser fatal.

Hi ha hagut, des de sempre, notables excepcions, sobretot recentment. És cert, però, que aquestes excepcions van més en una direcció que en l'altra. Fixem-nos, sinó, en que les comèdies que han intentat sobrepassar la mitja hora de durada sovint han hagut de barrejar-se amb altres gèneres, trepitjar el drama, per assegurar el tret: Chuck, Pushing daisies, Shameless, Misfits, Doctor en Alaska, etc. En canvi, en la direcció oposada (drames reduïts a mitja hora) els exemples, en aquesta 3ª edat d'or de les sèries, s'han incrementat de manera molt evident: Maniac, Sorry for your loss, Transparent, Atlanta, Better things, Barry...


Amazon, justament, és de les noves plataformes la que més radicalment ha apostat per aquest format de drames (o dramèdies) de trenta minuts o menys. La solució sembla guanyadora: si la sèrie no és molt bona, la seva estructura i durada la fa digerible (pensem en Alpha house, per exemple, o en Mozart in the jungle). Però si és bona... ah!, si és bona el gaudi és enorme!

I això últim és el que li succeeix a Homecoming, un projecte basat en un podcast que el Sam Esmail i la Julia Roberts s'han fet seu, un drama de mitja hora escassa rodada amb l'estil personal del creador de Mr. Robot i interpretada amb la intensitat i perfecció de la oscaritzada actriu. La trama gira al voltant de la Heidi Bergman, responsable d'un centre d'ajut a la reincorporació a la vida civil dels soldats que han entrat en combat. La seva atenció personal i dedicada, la seva passió per fer bé la seva feina entra en conflicte (cada cop més intens) amb la del seu cap directe, el Colin Belfast (impressionant, nascut-per-al-paper Bobby Cannavale), un mascle sense escrúpols, hàbil venedor de fum i gregari de qui li paga.

La història es complica a mesura que la Heidi va intuint que el que importa en la feina que li ha tocat fer no és recuperar als soldats i (re)convertir-los en persones sinó, just al contrari, "curar-los" dels seus traumes de guerra per poder desplegar-los de nou en combat. I és en aquest punt en el que la sèrie agafa volada dramàticament.


La Heidi (com molts altres personatges de la sèrie) es veu obligada a plantejar-se el seu codi moral en relació a la feina que fa i a les obligacions que té. I, en conseqüència, a gestionar els remordiments per accions que hagués preferit no haver de fer. Justament, la sèrie, al llarg dels seus 10 capítols, ens explica dues línies temporals diferents: per una banda la de la Heidi treballant al centre de reinserció, i per una altra la de la mateixa Heidi, que ha oblidat tot el que va succeir en aquella època (tot!) i que és abordada per un agent del Ministeri de Defensa que intenta esbrinar si allà hi va passar alguna cosa estranya.

Rodada amb un estil molt personal (amb el que l'Esmail ja va cridar l'atenció a Mr. Robot), concentrant-se en les actuacions de tots els actors però molt en particular de la de la immensa Julia Roberts, Homecoming ens explica una història de remordiments i d'oblit forçat, d'ètica professional i personal, d'integritat moral en definitiva. I ho fa en un format breu, de menys de mitja hora, que passa volant sense perdre part de la càrrega dramàtica que una història així sembla demanar, encadenant detalls narratius curosos i molt ben lligats (des dels noms dels protagonistes i dels negocis fins a les referències als peixos, per exemple) que demostren un esforç per entregar un producte cuidat. Un encert, en definitiva, aquesta Homecoming, una sèrie que demostra que els formats estan per destruir-los, reformular-los, adaptar-los i, sobretot, transgredir-los.