Atlanta (2016) - Donald Glover

Subtil i aparentment gens pretensiosa, Atlanta és la primera sèrie creada pel polifacètic Donald Glover (el Troy de la sèrie Community). Subtil perquè, lluny dels escarafalls de la comèdia moderna, entén que la vida de la comunitat afroamericana és, en si mateixa, una comèdia a la que no li calen gags ni acudits. El retrat dels esforços de l'Earn (el mateix Donald Glover) per recompondre la seva vida, per agafar-ne les regnes i poder ser l'home de profit que necessiten la seva filla i la seva ex-parella, es du a terme sense portar-ho a l'extrem, sense exageracions que distorsionin. La vida és prou poètica en la seva minuciosa confecció; només cal observar-la.

L'Earn —fantàstic joc de paraules entre "earn" (guanyar; diners, per exemple) i "earnest" (el seu nom sense abreujar, sinònim de seriós, posat que caracteritza al personatge)— aprofita que el nom del seu cosí —el Paper Boi— comença a sonar en els ambients del hip-hop underground per fer-li de mànager. Amb ell, s'embarca en una mena d'odissea pels racons del circuit de la fama del hip-hop (que si suborns radiofònics, que si baralles a trets que donen reputació de pinxo, que si aparicions promocionals als clubs nocturns, que si partits de basquetbol benèfics), sempre amb un mateix objectiu, aconseguir diners per recompondre la seva vida.


I és que, precisament, d'aconseguir és del que va la sèrie. De fet, d'aquesta mena de transacció constant a la que un s'ha de sotmetre per arribar allà a on vol. Atlanta va del bescanvi incessant. Jo vull alguna cosa i tu em pots ajudar a aconseguir-la, sempre i quan jo et doni alguna cosa a canvi (perquè tu, al teu torn, també vols alguna cosa, i em necessites per a aconseguir-la). (En un dels episodis, precisament, l'Earn necessita diners per menjar —així de pelat està—, i es deixa convèncer pel Darius, mà dreta del Paper Boi, per inicia una cadena de bescanvis que comença pel seu mòbil i que, en última instància, li ha de maximitzar els beneficis.) Però la sèrie n'està, en realitat, farcida, d'aquests intercanvis més o menys directes, convertint-la en una mena de cadena de favors del que és ben difícil sortir-se'n.

Subtil, dèiem, perquè el Glover no intenta convèncer-nos de res; no a la força, si més no, sinó que ens endinsa en aquest periple deixant que observem. Res no és obvi, res no és llampant i exagerat. Tan sols —això sí— el setè episodi, veritable rara avis dins dels deu de la primera temporada —i, a gust d'un servidor, un dels millors capítols que ha vist aquest any—, en la que es desenvolupa una sàtira d'una cadena de TV destinada al públic afroamericà, jugant amb tots els tòpics possibles i plantejant algunes de les preguntes més serioses que s'han posat mai en la TV dels darrers anys.


Subtil, insistim, i aparentment gens pretensiosa. "Aparentment", perquè només aparenta no voler res. Glover té clar el que busca i sembla haver-ho aconseguit raonablement en aquesta primera temporada d'Atlanta, que s'ha colat en diversos dels Top10 més reputats de l'any i que ja planeja una segona temporada que promet tant com a llaurat aquesta primera. Al nostre gust, la sèrie encara necessita madurar, afinar i que les seves vores siguin més esmolades, que de la subtilesa a l'avorriment hi va una línia perillosament fina, fins i tot en metratges curts. Però és indubtable que el que està intentant el Glover bé mereix atenció i un visionat predisposat.