Ni una, ni dues, ni tres. Ens ha calgut (de moment) una quarta edició per anar completant la nostra llista de pel·lícules favorites. Eclèctica? Segur. Personal i intransferible? També. Coincidim? Vosaltres direu.

Los violentos años veinte (The roaring twenties, 1939) - Raoul Walsh

Perquè mai no s'ha explicat millor el retorn dels veterans de guerra i com s'adapten a un món que ja no és el seu. Perquè ens encanta veure al Bogart fent de dolent. Perquè el Cagney és tan impetuós i irrefrenable com sempre. I perquè la seva escena final, absolutament metafòrica a les escales, és un dels cims del cinema.

Mala sangre (Mauvais sang, 1986) - Leos Carax

Perquè quan vam veure l'escena de la cursa esbojarrada pel carrer vam haver de veure la pel·lícula. Perquè és una de les pel·lícules amb més metàfores visuals per metre de cel·luloide de la història. Perquè la Juliette Binoche és el tipus de persona de la que un/a es vol enamorar.

Manhattan (1979) - Woody Allen

Per Gershwin. Pel primer minut de la pel·lícula. Perquè un cop es veu aquesta peli, no pots evitar veure Nova York en blanc i negre. Perquè tot i que és impossible que el personatge de Woody Allen es lligui a la Mariel Hemingway, ell aconsegueix que ens ho creiem. Perquè no hi ha una millor història d'amor, que l'amor a una ciutat.

Paris, Texas (1984) - Wim Wenders

Perquè el tempo de la pel·lícula és perfecte. Perquè la confessió del Harry Dean Stanton a la Nastassja Kinski ens la sabem de memòria. Perquè el Ry Cooder li posa exactament la música que li feia falta. Perquè no hi ha res més bell que un home caminant sense rumb per una carretera polsosa.

Persona (1966) - Ingmar Bergman

Perquè, com sempre fa el Bergman, ens obliga a escoltar cada paraula, a observar cada gest i a fer-nos sentir part de la història. Per la Liv i la Bibi. Per la seva simbiosi. Per condensar tantes tècniques narratives i formals en una sola pel·lícula.

Ser o no ser (To be or not to be, 1942) - Ernst Lubitsch

Perquè ens encanta l'humor del Lubitsch, la seva mala llet, el seu sentit del ritme i el seu optimisme. Perquè ja no podem sentir el clàssic monòleg de Hamlet sense fer l'acudit de voler marxar. Pel Joseph Tura i tots els maldestres del món.

Summer Wars (2009) - Mamoru Hosoda

Perquè és un anime amb una càrrega dramàtica intensa a més no poder. Perquè barreja perfectament una trama d'acció cibernètica i hiperfuturista amb una de drama familiar. Perquè et farà convertir-te a l'anime si és que no ho estàs encara.

The pervert's guide to cinema (2006) - Sophie Fiennes

Perquè donar-li a un filòsof cinèfil com al Zizek l'oportunitat d'explicar-nos el significat psicoanalític de Psicosi, Matrix o Vértigo entre d'altres, i fer-ho recreant-ne les escenes amb ell al mig, és una genialitat insuperable. Perquè te n'adonaràs que les pel·lícules no són el que semblen. Perquè descobriràs per què la casa del Norman Bates té tres nivells. Perquè mai t'has imaginat que les pel·lícules que més cops has vist t'estan explicant una història que no sabies.

Un dels nostres (Goodfellas, 1990) - Martin Scorsese

Perquè és la millor peli imperfecta de l'Scorsese (Casino és massa perfecta, massa, de debò). Perquè qualsevol altra pel·lícula de gàngsters, al costat d'aquesta (a excepció d'El Padrí) semblen de broma, falses, impostades. Perquè l'histrionisme del Joe Pesci mai ens havia fet tanta por. Perquè no és perfecte.

Una història de violència (A history of violence, 2005) David Cronenberg

Perquè, fans com som del Cronenberg més malsà, aquí el David va venir a demostrar-nos que és capaç de fer cinema pur i magistral, amb un control del to i de la tensió absolutament brillants.

Vellut blau (Blue velvet, 1986) - David Lynch

Perquè és fascinant des del primer plànol fins al darrer. Perquè el Kyle MacLachlan fent d'ànec marejat ens fa riure sempre. Perquè l'Angelo Badalamenti mai no ha composat res de millor. Perquè el Frank Booth fa molta por, però molta. I per la orella, la manguera, el Dean Stockwell amb els llavis pintats, la Rosellini destrossant la cançó. Perquè Lynch i perquè sí.

Amb deu vam fer curt, amb deu més encara no va haver-n'hi prou, així que ens calia (com a mínim), una tercera entrega de les pel·lícules favorites d'aquells/es que fem l'Última Projecció. Aquí va la tercera entrega!

Els 400 cops (Les 400 coups, 1959) - François Truffaut

Locuras de verano (Summertime, 1955) - David Lean

Perquè tot el que li passa a la Hepburn és com si ens passés a nosaltres. Perquè mai s'ha retratat de manera tan precisa la soledat disfressada d'independència. Per Venècia. Per la Piazza de San Barnabá. I pel tren. I perquè cada cop que anem a Venècia pensem en ella.

Amb deu pel·lícules vam fer molt curt, però molt. Així que aquí ve una segona tanda de les nostres pel·lícules 10, les nostres favorites.

Carretera perduda (Lost highway, 1997) - David Lynch

Perquè és el seu trencaclosques més perfecte i ple de significat. Perquè no cal que l'entenguis per quedar impressionat per la seva brutal força narrativa. Perquè hi ha escenes que mai no ens han deixat dormir tranquils. Perquè un simple plànol d'uns fars il·luminant la línia discontínua d'una carretera a ritme de Bowie ens trasbalsa. Perquè "Dick Laurent està mort".

Cielo sobre Berlín (Der Himmel über Berlin, 1987) - Wim Wenders

Perquè la història d'un àngel que s'enamora d'una mortal ens sembla deliciosa. Perquè fins i tot una "sosa" com la Solveig Domartin és capaç de seduir-nos quan es balanceja sota la carpa del circ. Perquè Berlin. Perquè Wenders.

Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941) Orson Welles

Pels canvis d'eix, pels plans contrapicats, cenitals, picats i per les perspectives alterades. Per que en Welles sempre ha sabut on posar la càmera. Perquè amb 25 anys en Welles no es va retirar després d'haver fet una peli perfecte... i sobre tot, per la sensació de soledat que transmet aquell "Rosebud" sospirat, al final de la pel·lícula.

El padrí (Godfather, 1972) - Francis Ford Coppola

Perquè totes les seves escenes són belles i importants. Perquè la força que té el seu guió és tan imparable com la interpretació de tots els seus actors i actrius. Per que mai fins llavors havíem vist un casament a la italiana com cal. I pel Brando, és clar.

El padrí II (Godfather part II, 1974) - Francis Ford Coppola

El setè segell (Det sjunde inseglet, 1957) - Ingmar Bergman

Encetem l'any confessant-vos quines són les nostres pel·lícules favorites. Això sí, sense cap ordre particular entre elles; ens agraden totes, molt. 

2001: Una odissea a l'espai (2001: A space odyssey, 1968) - Stanley Kubrick

Perquè es pregunta (i respon) coses importants. Perquè ningú ha pogut mai més fer dansar a naus espacials al ritme de' Strauss. Pel Hal. Pel jogging circular. Per cada segon de silenci. Pel Pumares cridant: "El monolitooooo!" 

A la recerca de l'arca perduda (Raiders of the lost ark, 1981) - Steven Spielberg

Perquè va venir a demostrar que es podia fer una pel·lícula "de crispetes" i  que fos una obra mestra absoluta. Perquè el Harrison Ford és l'Indiana Jones. Per la Marion. Per l'obertura de l'arca. Per l'escena del raig de sol que il·lumina el lloc on han de buscar l'arca. Per l'escena de la persecució de la caravana nazi. Per l'escena del bar de la Marion. Per l'escena inicial. Per... tot.

Allò que el vent s'endugué (Gone with the wind, 1939) - Victor Fleming

Perquè cada cop que la passen per TV no podem evitar "perdre" la tarda sencera veient-la (tot empassant-nos més estona d'anuncis que de pel·lícula). Perquè tot en aquesta pel·lícula és dramàtic. Perquè els diàlegs, per impossibles, són tot allò que els diàlegs actuals ja no són. I perquè, en realitat, Rhett, sí que ens importa.

Apocalypse now (1979) - Francis Ford Coppola

Perquè mai ningú ha explicat millor la bogeria de la guerra (ni Kubrick, encara que ell no ho admetria). Perquè mai ningú no ha pogut adaptar una novel·la tan inadaptable com 'El cor de les tenebres'. Perquè és una pel·lícula que es pot veure només escoltant la banda sonora i els efectes de so. Per la mirada d'en Marlon Brando i per l'horror... l'horror.

Avarícia (Greed, 1924) - Erich von Stroheim

Per la gosadia de rodar a l'any 23 a la Vall de la Mort a més de 60 graus centígrads. Perquè si parlem de directors exigents, Stroheim estaria al top 5. Perquè continua impactant tot hi havent-li retallat 7 hores! (l'original durava 10 h.). Perquè no hi ha res com fer passar un enterrament durant l'escena del casament com a metàfora del mal fario. Per l'humor negre i les metàfores blanques.

Blade Runner (1982) - Ridley Scott

Perquè mai hem tingut clar quina versió és quina, però ens agraden totes. Per la Rachel. Per la primera escena. Per la última. Pels raigs que brillen en la foscor a prop de la porta de Tannhäuser.

Brazil (1985) - Terry Gilliam

Perquè la metàfora dels temps moderns és perfecta. I perquè una errata tipogràfica d'un funcionari desencadena una revolució. Perquè és un Gilliam amb sentit i cordura.

Cabeza borradora (Eraserhead, 1977) - David Lynch

Perquè un malson té aquest aspecte. Perquè no cal entendre-la per gaudir-ne. Perquè tot és horrorós. Perquè no sabem encara què carall va fer servir el Lynch per representar aquell nadó, ni perquè hi ha una dona dins d'un radiador.

Caché (2005) - Michael Haneke

Perquè el Haneke ens porta, un cop més, a enfrontar-nos amb les nostres pors i inseguretats. Perquè li fa un homenatge (confés) al Lynch de Carretera perduda. Perquè el darrer plànol... ah... el darrer plànol...

Cantant sota la pluja (Singin' in the rain, 1952) - Stanley Donen

Perquè és perfecta, de principi a final. Perquè tots els números musicals són immillorables. Perquè la història que explica és molt més important del que ho acostumen a ser les històries dels musicals. Pel Good morning, Pel Moses suposes his toses are roses, pel Make 'em laugh, pel Gotta dance i, per descomptat per l'escena, la més gran escena musical de la història del cinema, aquella on s'ha pogut condensar en uns pocs minuts la sensació d'estar enamorat.

N'hi ha, per descomptat, moltes més. De moment aquestes han estat les deu primeres. Ja en vindran més.