Qui hagi gaudit mai dels fantàstics documentals del Werner Herzog tindrà gravada a foc la seva particular manera de narrar, en un anglès ric però amb molt d'accent, les petites grans històries que filmava.

Si al Herzog se li passés pel cap llegir en veu alta els llibres del sempre introbable Wally, segurament sonaria així:



No és, evidentment, ell, sinó la veu del Ryan Iverson, conegut còmic que actua, sobretot, a Internet. Però la seva pronúncia -aquestes esses llargues-, les pauses que fa i aquesta particular elecció de les paraules s'acosta molt a l'original.

M'encanten els pòsters originals de les pelis de ciència ficció i terror antigues. Fins i tot si són de pelis tan cutres com aquesta :-)

Se'n va una de les més grans del cinema de Hollywood de tots els temps, un mite, una enorme actriu.

Lang va escapar de l'alemanya nazi i desembarcà al Estats Units amb tota la seva sapiença cinematogràfica. La MGM el va rebre amb els braços oberts, intentant donar-li un gir a les seves produccions, fins a aquell moment molt orientades als musicals i a un gènere més lleuger.

En Fritz Lang els va presentar un guió en el que un home (Spencer Tracy), en ruta per casar-se amb la seva promesa (Silvia Sidney) és detingut i empresonat per un crim que no ha comès, el segrest d'una nena, en un petit poble de mala mort. Un cop a la presó, esperant ser jutjat, el poble sencer es revolta amb ganes de linxar-lo i acaba cremant la presó, amb el protagonista a dins.
La torba, liderada per alguns pinxos locals, se'ns presenta inculta, estúpida i àvida, exclusivament, de donar sortida als seus impulsos més baixos. Lang articula tota una crítica als valors més fonamentals dels Estats Units, al voltant del judici contra els implicats en el linxament.

Als directius de la MGM, però, el guió els va semblar una mica massa fort, massa agoserat, i demanaren a en Lang introduït alguns canvis. Ell va acceptar, però sabent que aquests en cap cas minvaven la força bruta d'aquesta crítica implacable ni entorpien el que ell, en realitat, volia explicar.

Amb una narrativa potentíssima, recolzada sobre uns enquadraments realment poderosos com el de la Silvia Sidney contemplant el linxament del seu promès (una de les escenes més colpidores de la història del cinema), Lang serveix una pel·lícula que ratlla la perfecció, amb un equilibri narratiu insuperable i amb un quart d'hora final que ja ha passat, per merits propis, a les estanteries del cinema en majúscules, de l'imaginari fílmic col·lectiu.

Acostumo a tancar totes les ressenyes de les pelis que veig amb el tràiler de la mateixa, esperant que qui no l'hagi vista, en veure el tràiler, s'animi i li doni una oportunitat. En aquest cas no ho faré així. És un d'aquells tràilers que explica massa coses que no cal que l'espectador sàpiga. A canvi, però, sí vull deixar-vos amb la escena més colpidora de la pel·lícula, unes imatges que no em puc treure del cap. L'arribada de la promesa al lloc del linxament, per descobrir que el seu promès és a punt de ser cremat viu. Cinema en estat pur.

Doncs no està malament la feina de ser les cames del Godzilla, no? No sé si deuen pagar massa bé, però et permet anar vestit a la feina com vulguis (fins i tot amb un mocador lligat al cap) que ningú et dirà res.
Això sí, cal màxima expressivitat en el caminar. En aquests plànols tan propers és on un actor demostra tot el que sap.

No vull donar massa pistes, però... és una peli que em va encantar quan la vaig veure i que, pel que sembla, se'n farà un remake.

Saps quina peli és?
Si més no... sabries dir-me el nom de l'actor?

Tothom va parlar molt dels dos actors principals de Brokeback mountain, però la gran revelació per a mi en aquella peli va ser la Michelle Williams. Va ser fins i tot nominada a diversos premis (entre ells l'Òscar i els BAFTA) per aquest paper de la dona que mira cap a una altra banda tot el que pot.
La carrera de la Williams va per molt bon camí. El seu paper a la sèrie Dawson Creek li augurava una carrera poc brillant, però la primera oportunitat que va tenir, la va agafar: en Wim Wenders la va escollir per donar contrapunt al feixista protagonista de Land of Plenty (Tierra de abundancia).
Des de llavors ha treballat en films arriscats (I'm not there de Todd Haynes), i amb els millors directors (a més de Wenders, també ha estat sota les ordres de Scorsese, Charlie Kaufmann, Lukas Moodyson i Ang Lee).

Per acabar-ho d'adobar, encarnarà a la mateixa Marylin Monroe a My week with Marylin, junt al gran Kenneth Branagh, que donarà vida a l'actor Lawrence Olivier, per explicar la tensa relació que els dos mítics actors mantingueren durant el rodatge de El príncep i la corista.

Se li augura un gran futur a aquesta jova actriu nord-americana.

Ara que la majoria de documentals que es produeixen i tenen sortida comercial estan rodats com si d'una peli de Hollywood es tractés -amb bons, dolents, girs inesperats, etc.- revisar un dels mites del cinema documental, aquest Sans Soleil d'en Chris Marker és una alenada d'aire fresc.

És, per resumir-ho d'alguna manera incompleta, un vagareig per les fronteres de la memòria, de l'oblit i del que signifiquen els records, tot contrastant el Japó dels 80 amb els costums occidentals.

"El record no és el contrari de l'oblit, és solament el seu revers." Sobre aquest punt de partida, el film suggereix potents imatges visuals però també intel·lectuals i poètiques.

Regalant-se amb l'observació insistent de balls tradicionals, cerimònies ancestrals o comportaments inicialment aleatoris, Sans Soleil passa com una mena de somni, saltant de escena en escena sense aparent interconnexió. Aquesta apareixerà més endavant. La imatge que dibuixa el trencaclosques no s'intueix fins a col·locar la darrera peça.

Vaig descobrir en Chris Marker per primer cop amb el seu migmetratge La Jetée, una història de ciència ficció (en la que es va basar en Terry Gilliam per Twelve Monkeys) explicada exclusivament amb la utilització de fotos fixes i narració. Si algú encara no en coneix cap d'aquestes obres, no us ho rumieu més, el veritable cinema documental rau aquí.

Ja tenim la travessa completa! Han calgut una mena de treball en quip entre els "comentaristes, però ja tenim les solucions al concurs que vam muntar ahir al respecte dels pentinats del David Lynch.
Aquest era el repte:


I aquestes les solucions (i els encertants):

1. Nini's Painting de Cy Twombly (encertat per aude)
2. Tormenta de neu: Anibal i el seu exèrcit de Turner (encertat per Curs fotografia i Noemix)
3. La nit estelada de Van Gogh (encertada per .... i Noemix)
4. Pinzellada de Lichtenstein (encertada per ...., Curs fotografia i Noemix)
5. Nenúfars de Monet (encertada per ...., Curs fotografia i Noemix)
6. Estudi d'arbre de Cezanne (encertada per Noemix)
7. La gran onada de Hokusai (encertada per .... i Noemix)

Menció especial a la Berta Novella pel seu intent de colar la seva filla petita com a artista del primer quadre :-D La GemOnTheMoon s'hi va acostar més dient Tàpies, però era molt difícil, realment.

Ja sabeu que aquí som molt modestos en quant a pressupost, tot i així, qualsevol dels participants està més que convidat/da a un cafetó o una cerveseta, quan vulgui i on vulgui, cortesia de la casa :-)
Moltes gràcies per participar!

És una llàstima, però tenir llibertat creativa dins d'una producció independent (tan per escriure el guió com per dirigir-la), comptar amb dues actrius de prestigi (Annette Benning i Julianne Moore) i no aconseguir que la pel·lícula arribi, que colpegi, que sembli viva, és un petit crim.
És un petit crim que la Benning i la Moore no siguin capaces de dur aquesta peli a un nivell de dignitat suficient. És un petit crim que una història escrita per una dona i dirigida per ella mateixa (cas absolutament inhabitual en el cinema contemporani) no doni senyals de vida.

Explica la història d'una família composta per una parella de lesbianes i els seus fills. Aquests últims decideixen conèixer el seu pare biològic (Mark Ruffalo) i la seva aparició en la família desestabilitza la moral, les creences i les interaccions entre els seus membres.

La pel·lícula estigué nominada en quatre categories en els darrers Oscars: millor pel·lícula, millor guió original, millor actriu principal (Annette Benning) i millor actor secundari (Mark Ruffalo), no emportant-se'n cap finalment.

En definitiva, una peli (massa) discreta, que no molesta gens ni mica. I potser, justament, aquest és el seu major pecat.

No me'n puc estar de dir-hi la meva, ho sento. Dir que les pelis de la nissaga Torrente són una crítica a personatges com aquest tipus lamentable, és fals, absolutament fals. El personatge de Torrente és una excusa de Santiago Segura per poder explicar acudits masclistes, racistes i homòfobs. Res més que això.

No dic que sigui dolent, només dic que la intenció no és cap altra que aquesta.

A veure, no és que el Woody Allen estigui massa en forma últimament (per a un servidor, si exceptuem l'obra mestra que és Match Point, no ha fet res decent des de Deconstructing Harry, de l'any 1997!), però si més no, cal reconèixer-li a la seva propera peli, Midnight in Paris (que s'estrenarà, com sempre, al Festival de Cannes) que el seu pòster és realment bonic.

D'on li ve la inspiració a en David Lynch per les seves pel·lícules és difícil de dir (probablement sigui difícil de dir per a ell mateix). Però els seus talls de cabell sí que semblen tenir una font d'inspiració artística més clara. Així ens ho fa veure en Jimmy Chen a HTMLGiant.

I ara, el trivial. Quins són cadascun dels artistes i quadres en que sembla inspirar-se en cada cas en Lynch? Facin les seves apostes (en els comentaris). D'aquí no se'n va ningú fins que no les encertem totes. En aquesta llista que segueix anirem publicant les respostes i els encertants:

1. ____________________________
2. ____________________________
3. ____________________________
4. ____________________________
5. ____________________________
6. ____________________________
7. ____________________________

 

Sempre he tingut debilitat per les comèdies que no fan servir els riures enllaunats com a ajut a l'espectador per riure davant dels gags. Sense el truc dels riures enllaunats els gags es presenten nus, tal com són, absolutament purs davant l'espectador. No hi ha trampa. Si també compartiu aquesta filia per la puresa de l'humor en les sèries, us recomano molt especialment dues grans sèries, The Office (la versió anglès, amb en Ricky Gervais, si us plau) i Arrested Development. No us en penedireu.


Però a aquesta llista ara n'hauré d'afegir una recentment descoberta (gràcies a l'Andreu Gual que me la va recomanar). Es tracta de Raising Hope.

On la divertidíssima Modern Family, revel·lació de la darrera temporada, afronta els problemes d'una família benestant, aquesta Raising Hope es centra en una família absolutament disfuncional, freak i una mica hick formada per uns pares de menys de 40 anys, el seu fill de 20 i la filla d'aquest (i néta dels primers), nascuda a partir d'una relació fugaç amb una serial killer (sí, de debò, ho heu llegit bé), però sense oblidar a la besàvia, un dona senil amb períodes massa curts de lucidesa.


Els guions estan molt ben trenats, l'humor és salvatge i sense contemplacions i alguns dels gags són absolutament brillants. Els creadors són els mateixos d'una altra mítica sèrie de comèdia, My name is Earl, on ja tocaven els mateixos ambients de la Amèrica menys brillant i exportable. D'altra banda, la sèrie suposa la recuperació de la Martha Plimpton, subtil icona dels 80 (Els Goonies, La costa dels mosquits o fins i tot Another Woman de Woody Allen) que aquí desvarieja a gust i s'emporta bona part del protagonisme. Com veieu, una bona barreja d'ingredients per a un còctel realment deliciós.

No vull explicar-vos massa coses més. És aquesta una recomanació a cegues que estic convençut de que us encantarà. Aquí en teniu el tràiler per si encara no esteu convençuts.

Hi ha pel·lícules de terror que han canviat els nostres comportaments. Ningú es fica al mar de la mateixa manera després de veure Jaws (Tiburón) de l'Spielberg. Doncs de la mateixa manera, qui veiés aquest episodi de la sèrie Twilight Zone (La dimensió desconeguda) probablement no torni a agafar un avió de la mateixa manera.

Tothom ha vist episodis de Twilight Zone, tothom recorda que li va agradar, però són pocs els episodis que, en realitat, la gent recorda. I, sens dubte, un dels més recordats és el que porta el títol: Malson a 20.000 peus.

Narra la odissea aèria d'un home que acaba de sortir d'un sanatori i que té els nervis a punt de trencar-se, especialment quant, mirant per la finestreta, li sembla veure un monstre pelut al damunt d'una de les ales de l'avió que vola sota una implacable tempesta.

L'home en qüestió és encarnat de manera esplèndida pel William Shatner, el capità Kirk de la sèrie Star Trek (el capità hauria d'estar ben acostumat a situacions així, no?). Però el que més m'ha sobtat en donar-li una revisió al capítol ha estat descobrir en els títols de crèdit el nom d'en Richard Matheson com a guionista.
En Richard Matheson és un dels puntals de la ciència ficció moderna, autor d'algunes peces clau d'aquest gènere, entre d'altres Sóc Llegenda, en la que narra la experiència de l'únic supervivent al món d'una catàstrofe nuclear (adaptada al cinema als anys 70 amb el Charlton Heston fent de protagonista i amb el títol The Omega man), L'home minvant (que el Jack Arnold adaptà també pel cinema) i un munt d'històries breus, incloent la que l'Steven Spielberg va agafar com a base de la seva opera prima, Duel (Diablo sobre ruedas).

Per acabar-ho d'adobar, l'episodi fou dirigit pel gran artesà que és Richard Donner (La profecia, Superman, Els Goonies, Arma Letal, etc.), que va aprendre l'ofici a base de dirigir sèries de televisió, sempre amb resultats molt dignes.

Als anys 80, una producció cinematogràfica de Hollywood agafà uns quants dels més mítics episodis de la sèrie per fer-ne un homenatge. Una de les històries escollides, per descomptat, va ser aquesta. Dirigida per George Miller, el director de Mad Max, en aquesta ocasió, l'actor que encarnà el sofert passatger amb por a volar era el grandíssim John Lithgow.


Tornant a la Dimensió desconeguda -la original, vull dir-, l'episodi en qüestió no té desperdici. Us en deixo aquí una versió reduïda de 6 minuts però us recomano fervorosament que busqueu l'original, tanqueu les llums i, ben sols, intenteu veure'l. I després, si teniu nassos, agafeu un avió

En aquesta foto hi sobren, al meu parer, dos directors i mig.

D'esquerra a dreta, Ron Howard, Steven Spielberg, Martin Scorsese, Brian dePalma, George Lucas, John Hughes i Francis Ford Coppola

Tu quins faries fora? :-)