La clau per entendre (i gaudir) de High life (2019) - Claire Denis

En els títols de crèdit finals de High life trobem un cartell que diu:


I en aquest petit cartell rau la clau per comprendre de què ens està parlant High Life. Posem-nos en situació.

Eliasson, l'any 2003, va confeccionar una instal·lació per a la Sala de Turbines de la Tate Modern de Londres que va acabar resultant una de les obres d'art més importants del recent estrenat segle XXI. El seu títol era 'The weather project' i consistia en penjar al damunt de l'enorme sala un centenar llarg de bombetes molt potents en forma de sol, regular la temperatura de la sala per deixar-la al nivell d'un dia assolellat d'hivern, i completar-ho amb una boira que envoltava als espectadors que s'hi atansaven.


L'efecte que produïa era fascinant. La gent s'hi passava estones llargues passejant, asseient-se, estirant-se al bell mig de la sala per deixar-se engolir per la instal·lació. Eliasson estava jugant amb un concepte que en el món de l'Estètica artística sempre ha estat font de grans i interessantíssims debats: allò sublim.

I d'això mateix, d'allò sublim, és del que parla High life. Veiem-ne les relacions.

QUÈ ÉS SUBLIM?
Allò sublim és quelcom gran, inabastable, inaprehensible, que no es pot comprendre, que no es pot analitzar, però alhora simple en el seu concepte. Com un sol. O com el forat negre al que s'aboquen els ex-reclusos confinats a la nau de High Life.

Però és que el sol, de fet, és justament el contrari que un forat negre. El sol és font de vida, mentre que el forat negre ho és de mort. El sol representa la llum i el forat negre, evidentment, la foscor. El sol representa —tirant de Plató— el món de les Idees, el Bé absolut, mentre que el forat negre representaria el Mal. Els ex-reclusos de High life, naturalment, s'aboquen a la mort, al suïcidi, a l'influx del Mal.

En art, allò sublim sempre s'ha relacionat amb un concepte absolut, indivisible en parts (com un sol o un forat negre) i no com una suma d'elements o de detalls. Per posar dos exemples, una marina, amb les seves barquetes, les seves gavines, les onades perfectament definides acumulant-se contra el port, no pot ser, de cap manera, sublim doncs els seus elements individuals són perfectament reconeixibles. En canvi, un quadre "marí" de Turner sí podria ser-ho, amb la seva informalitat (és difícil distingir elements, només sembla haver-hi llums), amb la seva sensació d'eteri i de difuminat.

Marina - Raul Moreira

Posta de sol sobre un llac - J.M.W. Turner

Justament, el forat negre de High life és exactament això, un espai informe, sense elements discernibles, una massa ingent de no-res, de buidor. I els ex reclusos de la nau s'hi acosten talment com els visitants de la instal·lació d'Eliasson a la Tate Modern.

COPSAR I SENTIR ALLÒ SUBLIM
Però els teòrics de l'estètica de l'art han insistit sempre en que per copsar veritablement allò sublim cal que succeeixi alguna cosa molt particular. Per sentir allò sublim cal, primer de tot, endinsar-s'hi, tenir-hi accés, sentir-s'hi dins, formar-ne part. L'espectador d'allò sublim ha de deixar-se engolir per l'obra, per allò que és sublim, si vol percebre-ho. No ho podrà fer des de fora. De la mateixa manera que un és engolit pel forat negre de High life, és clar.

Però és que, a més de deixar-se engolir cal un altre element, encara més important, per poder copsar allò sublim. Cal superar les simples sensacions i accedir al gaudi intel·lectual. "Sentir" simplement una cosa sublim no significa accedir-hi. Allò sublim està més enllà de les pulsions i emocions bàsiques. El sentiment de sublimitat esdevé quan es traspassa el llindar de les emocions, del món sensible, i s'accedeix a un estadi intel·lectual en el que es contempla allò sublim des del món de les Idees, des d'una posició d'incomprensió absolutament conscient d'allò que s'està observant. Sé que estic dins d'alguna cosa extremadament bella i sublim, no sé per què ho és, no ho entenc, però en sóc totalment conscient.


Justament, al llarg de la pel·lícula veiem com els passatgers de la nau estan absolutament entregats, subjugats, per les seves pulsions, pels seus sentiments, majorment sexuals. L'obsessió per la satisfacció superficial, instantània i urgent se'ls menja, els consumeix per dins. Són éssers d'emocions bàsiques, gens treballades intel·lectualment, descontrolades, quasi pulsions irrefrenables. Per contra, el personatge del Monte (Robert Pattinson) renuncia a aquest joc d'emocions superficials; busca el celibat, l'abstinència, l'auto-control. És l'únic de la nau que mostra signes de veritable intel·ligència, d'estar a un nivell cognitiu superior als demés en el que és capaç de dominar les seves pulsions animals.


D'aquesta manera, quan qualsevol altre passatger intenta endinsar-se en el forat negre pereix irremissiblement, és literalment destrossat des de dins, absolutament incapaç d'accedir a l'estadi superior, aquell que el podria dur a abraçar (o ser abraçats per) allò sublim, el forat negre. Monte, per contra, quan hi accedeix s'hi emmotlla, s'hi endinsa, s'hi fusiona, com si fos un amb el forat negre. Hi accedeix des de l'intel·lecte, no des de les emocions.

High life, en última instància, ens parla justament d'aquesta capacitat de fer el traspàs del món sensible al món de les Idees, de l'efervescència matussera de les pulsions animals a la serena contemplació intel·lectual de tot allò que ens envolta, fins i tot d'allò que no comprenem, decidits a acceptar que som molt petits, una engruna insignificant en un univers insondable i absolutament incomprensible.