BSO de "K2" de Hans Zimmer

Vaig començar a apreciar el Hans Zimmer a partir d'aquesta banda sonora per a la pel·lícula del Franc Roddam i no abans, fonamentalment perquè, fins a aquella data (1991), totes les seves bandes sonores eren iguals, extremadament reconeixibles, quan no incorria en un auto-plagi francament lamentable. Des de "Paseando a Miss Daisy" fins al seu score per a "Días de trueno", passant per "Rain man", un sabia que estava escoltant al Zimmer. I això, aquesta signatura musical indeleble, a altres autors se'ls hi pot permetre perquè les seves bandes sonores són fantàstiques i, si bé tenen moltes sonoritats en comú, el conjunt és magnífic cada cop. No passava el mateix amb el Hans Zimmer.

No passava fins que va arribar K2. I no és que sigui la banda sonora de la seva vida, el treball pel que se'l recordarà, però sí és el primer que, a gust de qui us escriu, va ser capaç de donar sortida a la seva creativitat musical. I ho va fer amb un poti-poti tremend i efectista, amb una mena de collage musical entaforat en tan sols dos temes (titulats molt enginyosament "Ascent" i "Descent") en els que hi tenen cabuda des de feixos de cordes intensos fins a solos de guitarra elèctrica distorsionada, trompes èpiques o xiuxiuejos que precedeixen el retruny més corprenedor (se'm posa la gallina de pell cada cop que escolto com entra per primer cop la guitarra a poc d'haver començat el disc, acompanyada per percussió ominosa i textures electròniques subtils per sota de la bufetada sonora). El que és estrany és que no s'atrevís a posar-hi cors o, fins i tot, algun tema pop cantat que es pogués encabir sobre els títols de crèdit i així, de pas, ajudar a vendre més i millor, la seva banda sonora.


Per tant, no és ni subtil, ni delicada, ni magistral. Però és una clatellada musical de primer ordre, una amalgama boja i estranyament connexa que et portarà en una muntanya russa sonora cap a la cerca dels límits físics i mentals de l'ésser humà davant dels seus reptes. Escoltar aquesta banda sonora amb auriculars o amb una bon equip de música marca la diferència entre un disc qualsevol i una experiència fascinant i deliciosa.