Misterios de Lisboa (Mistérios de Lisboa, 2010) - Raúl Ruiz

L'eterna (i gastada) cantarella sobre si les sèries de TV són cinema, o si a la TV hi ha actualment el millor cinema, o si la ficció televisiva és un art diferenciat del cinematogràfic, s'esvaeix definitivament quan els més grans directors de cinema s'atansen a la petita pantalla. En ella hi aboquen la seva capacitat narrativa i ens regalen algunes de les millors sèries de la història de la televisió. Pensem en Bergman va fer amb Fanny i Alexander, en Lynch i Twin Peaks, en Reitz i Heimat. O en aquesta preciositat que és Misterios de Lisboa.

Totes elles tenen la particularitat de narrar amb una elegància molt mesurada, quasi literària, com entenent la capitulació televisiva de la mateixa manera que una novel·la ho faria. I Raúl Ruiz, el director xilè, aprofita, precisament, la font literària d'aquests misteris lisboetes dels segles XVIII i XIX (la novel·la homònima de Camilo Castelo Branco) per endur-nos en un viatge pel cor d'una Europa atrapada en les formes i les aparences però que amaga una realitat diferent: res no és el que sembla, ningú és qui diu ser.


Filmada alhora pensant en dos formats, cinematogràfic i televisiu, Ruiz s'esforça en adaptar-s'hi, i encaixa la seva miríada de personatges i d'històries en sis capítols perfectament lligats que juguen amb la tensió i el cliffhanger de manera divina, tot seguint la història del Joao, un fill bastard abandonat a la protecció del Pare Dinis, i que busca la seva pròpia identitat al llarg de la sèrie. La trama avança a cop de narració, a cop de relat, amb personatges que s'entaulen, es miren als ulls i es diuen: "vull explicar-te una història". I així es teixeix una estructura de flashbacks i d'històries paral·leles, de capses dins les capses dins d'altres capses, recordant-nos que, com deia Jean-Claude Carrière en el pròleg del seu llibre El círculo de los mentirosos, que no som ningú fins que no som capaços d'explicar la nostra vida com si fos una història, una ficció. O, si ho preferim, que el món és un teatre en el que intentem explicar-nos per entendre qui som.


Les trames es superposen, els personatges s'entrecreuen, les passions es confonen, es desborden. I tot amb la subtil elegància de qui sap que no totes les històries cal explicar-les amb escarafalls. Ruiz, això sí, s'atreveix a portar recursos narratius extrems a la ficció televisiva, i juga amb les lents bifocals, amb els enquadraments llunyans i enterbolits per objectes que ens converteixen en observadors privilegiats que s'han esmunyit entre les parets dels convents i palaus en què Misterios de Lisboa està rodada, en un estil que barreja l'atreviment formal del Coppola de Corazonada amb la posada en escena de Bergman.


Literària com poques, elegant i superba com cap altra, Misterios de Lisboa és una sèrie de televisió que ens recorda que estem fets d'històries i de fabulacions, i que qui més qui menys s'ha reconstruït i redissenyat algun cop a la vida per deixar enrere vides i identitats passades (i si no, que li diguin al Don Draper).