Les sèries que van canviar la TV

Marc Ambit 10.1.18 Sèries Cap comentari

La mitjana de qualitat dramàtica en les sèries de TV d'avui en dia és molts més alta que la de fa tot just uns 20 o 25 anys. Les trames s'han complicat (l'espectador és més intel·ligent), la producció ha millorat (es consumeixen més sèries i, per tant, hi ha més diners per produir-les), i una sèrie mediocre d'avui en dia probablement hagués estat un gran èxit de crítica ara fa un parell de dècades. Però aquest increment de la qualitat té una explicació. De fet, té unes culpables: un reguitzell de sèries que, poc a poc, van anar introduint novetats dramàtiques, canvis de tendència, elements innovadors, i que tothom va acabar copiant, més tard o més d'hora. Gràcies a elles tenim les sèries que tenim, ni més ni menys.

Ens hem proposat, doncs, de recollir-les per fer-les-hi un homenatge i, de resquitlló, acostar-les a aquells espectadors de sèries actuals que busquen saber una mica més del món de les sèries alhora que elements que els permetin entendre-les millor i contextualitzar-les adequadament.

Heus aquí, doncs, les sèries que van canviar la ficció televisiva moderna, just abans del canvi de segle i de l'adveniment de la tercera edat d'or de les sèries.

Canción triste de Hill Street (Hill Street Blues) (1981): L’Steven Bochco va revolucionar el món de les sèries de TV agafant un gènere que als 70 havia estat el més exitós, el de policies, donant-li una vessant dramàtica. Els arcs argumentals dels casos policials deixaven molt d’espai pel desenvolupament dels arcs dels personatges, conferint-li a la sèrie un to dramàtic i proper que va enganxar a milions d’espectadors i que va recollir nombrosos premis. A partir d’aquell moment, cap sèrie “d’oficis” (metges, policies, advocats) ja no podria tornar a ser el mateix, ja no podria repetir els esquemes d’episodis auto-conclusius.

A cor obert (St. Elsewhere) (1982): Produïda per la mateixa productora de Canción triste de Hill Street, segueix els passos d’aquella en oferir un drama de personatges al voltant d’un ofici, fent que aquests siguin molt més importants que els casos clínics que tenen entre mans. Els seus dos creadors, John Falsey i Joshua Brand, s’empesaquerien després la meravellosa Doctor en Alaska.

Fanny y Alexander (Fanny och Aleksander) (1982): Tot i que es va fer famosa internacionalment al cinema, aquesta obra mestra de l’Ingmar Bergman va ser concebuda com a sèrie televisiva. La nissaga dels Eckdahl és deliciosa, detallista i molt humana. Obra mestra.

Decálogo (Dekalog) (1989): El gran Kieslowski (Trois couleurs, La doble vida de Verónica) s’empesca els 10 manaments com a fil argumental de 10 episodis en els que dibuixa l’ànima humana de manera esfereïdora. Alguns dels moments més grans de la història de la TV estan en aquests episodis.

Los Simpson (The Simpsons) (1989): Una de les millors sèries de la història, amb un univers molt particular i ric i un inacabable enginy creatiu dels seus guionistes. Animació en prime time.

Doctor en Alaska (Northern Esposure) (1990): Una de les més màgiques i entranyables sèries de la història de la televisió. La, aparentment petita, història d'un metge de Nova York que es veu obligat a exercir de metge d'un petit poble d'Alaska, la sèrie integra de manera fantàstica les vides d'una bona colla de personatges inoblidables en un to de drama suau en el que es barallen temes filosòfics i humans sobre la vida i la mort, els sentiments i la vida en societat. Esplèndida, magistral, deliciosa. Dels creadors de A cor obert, Joshua Brand i John Falsey. Una sèrie del segle XXI quan el XX encara sembla tenir coses a dir.

Twin Peaks (1990): La ficció televisiva és la que és en gran part gràcies al cineasta David Lynch i a aquesta sèrie. En el seu moment no va canviar gran cosa, però anys més tard, una fornada de fills de la generació que havia vist com un poblet de mala mort es debatia entre el bé i el mal van acabar conformant les sèries complexes i “amb intencions” de les que gaudim avui en dia. Quan es parla de que si les sèries són el nou cinema, caldria recordar que el cinema sempre ha estat a la TV, i en poques ocasions ho ha fet de manera tan palesa com a aquí.

Expediente X (X-Files) (1993): El Chris Carter s’inspira en els clàssics de la ciència ficció i els seus mites per entregar una sèrie que va comptar amb milions d’adeptes a tot al món. Combinava les trames auto-conclusives al voltant d’un misteri junt amb un arc mitològic enorme, profund i, sovint, desbocat, que va provocar conjectures diverses al llarg de la seva emissió. La tensió sexual no resolta entre el Mulder i la Scully és una de les més celebrades de la història de la TV.

Oz (1997): Aquesta és, probablement, la sèrie més important de la televisió recent. No perquè sigui molt coneguda pel públic sinó perquè va ser molt influent entre els creadors i guionistes de sèries que van veure com una producció de la HBO tractava un tema complicat com és la vida en una presó, sense contemplacions ni ensucraments. Deliciosament ben escrita, molt atrevida i un autèntic referent de la televisió moderna.

Sexo en Nueva York (Sex and the city) (1998): Encara que allò que la seva deriva final va trair els seus propis principis, aquesta sèrie va ser la primera que va mostrar a quatre dones completament alliberades que eren amigues, que parlaven entre elles, i que, a més, ho feien al voltant de temes que sempre havien estat tabú en televisió.

El Ala Oeste de la Casa Blanca (The West Wing) (1999): Just abans que s'acabés el segle, l'Aaron Sorkin s'empesca el que, finalment i a pesar de totes les meravelles de sèries que estaven a punt de venir en la tercera edat d'or de les sèries, hauria d'acabar figurant com una de les millors de la història. Guions complexos, zero complaença amb l'espectador, ventall ampli de personatges i, és clar, els fantàstics walk-and-talk.

Per descomptat, n'hauríem de citar moltes més (per començar, aquelles que, en realitat, van servir de fulcre per a aquestes que aquí hem llistat), però us deixem que sigueu vosaltres els que ens aviseu de les que hi falten (o hi sobren!).