Les nostres pel·lícules '10' (II)

Marc Ambit 30.1.18 Les nostres pel·lícules '10' Cap comentari

Amb deu pel·lícules vam fer molt curt, però molt. Així que aquí ve una segona tanda de les nostres pel·lícules 10, les nostres favorites.

Carretera perduda (Lost highway, 1997) - David Lynch

Perquè és el seu trencaclosques més perfecte i ple de significat. Perquè no cal que l'entenguis per quedar impressionat per la seva brutal força narrativa. Perquè hi ha escenes que mai no ens han deixat dormir tranquils. Perquè un simple plànol d'uns fars il·luminant la línia discontínua d'una carretera a ritme de Bowie ens trasbalsa. Perquè "Dick Laurent està mort".

Cielo sobre Berlín (Der Himmel über Berlin, 1987) - Wim Wenders

Perquè la història d'un àngel que s'enamora d'una mortal ens sembla deliciosa. Perquè fins i tot una "sosa" com la Solveig Domartin és capaç de seduir-nos quan es balanceja sota la carpa del circ. Perquè Berlin. Perquè Wenders.

Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941) Orson Welles

Pels canvis d'eix, pels plans contrapicats, cenitals, picats i per les perspectives alterades. Per que en Welles sempre ha sabut on posar la càmera. Perquè amb 25 anys en Welles no es va retirar després d'haver fet una peli perfecte... i sobre tot, per la sensació de soledat que transmet aquell "Rosebud" sospirat, al final de la pel·lícula.

Delictes i faltes (Crimes and misdemeanors, 1989) - Woody Allen

Perquè el Woody Allen portava ja temps rondant el magisteri en el drama amb pel·lícules tan esplèndides com Manhattan, Interiors, Hannah i les seves germanes, etc. Perquè aquí va ser capaç de trobar el punt just entre tots els elements amb els que sempre havia jugat. Per la conversa entre el Woody Allen i el Martin Landau.

Dogville (2003) - Lars von Trier

Perquè, tot i ser un artifici que intenta despullar-se de l'artifici, els elements que queden en joc són barrejats amb astúcia i sentit pel gran Trier. Perquè la Kidman estava en el seu esplendor interpretatiu i de bellesa mística cinematogràfica. I perquè demostra que la maldat humana no té límits.

Dràcula de Bram Stoker (Bram Stoker's Dracula, 1992) - Francis Ford Coppola

Perquè per fi algú va explicar la veritable història darrera del mite del compte Dràcula. Perquè tot allò que sempre ens va fascinar de Coppola està aquí. Perquè va ser la pel·lícula que va dur fins la perfecció i l'extrem els trucs visuals (després d'aquesta pel·lícula, senyors directors, ja no cal que ho facin més, estan passats de moda). Pels oceans de temps, les criatures de la nit i la veu d'en Gary Oldman.

El gran dictador (The great dictator, 1940) - Charles Chaplin

Perquè el Hynkel jugant amb la bola del món ja és millor que la major part de les pel·lícules que mai s'han rodat. Perquè és capaç de barrejar l'slapstick del Charlot amb el cor i la intenció del Chaplin autor. Perquè el seu discurs hauria de ser obligatori memoritzar-lo a les escoles. I perquè Smile hauria de ser l'himne nacional de tots els països de la terra.

El padrí (Godfather, 1972) - Francis Ford Coppola

Perquè totes les seves escenes són belles i importants. Perquè la força que té el seu guió és tan imparable com la interpretació de tots els seus actors i actrius. Per que mai fins llavors havíem vist un casament a la italiana com cal. I pel Brando, és clar.

El padrí II (Godfather part II, 1974) - Francis Ford Coppola

Perquè explicar aquestes dues històries en paral·lel és absolutament genial. Perquè a més d'elegància, la pel·lícula té força a cada segon. Pel Pacino, però també per tots els altres. Perquè és, de llarg, la millor seqüela de la història, sense discussió.

El setè segell (Det sjunde inseglet, 1957) - Ingmar Bergman

Perquè ningú ha reflexionat tan a fons sobre la fe com el Bergman. I perquè ho fa des del dubte, no des de la devoció o l'oposició. Perquè les converses són tan riques i profundes que sembla que no es pugui fer més cinema després d'aquesta pel·lícula. Per la mort i els escacs.

Per descomptat, n'hi ha moltes més. Ja aniran arribant. De moment, aquestes 10 amb les 10 primeres ja fan un bon tou!