Les millors sèries de la història moderna de la TV

Cap comentari

Amb el recent boom de les sèries i la universalització del plaer de veure sèries (ho fa des del nostre col·lega més friki fins a la nostra mare) cada cop més ens trobem amb amics i coneguts que ens demanen que els hi recomanem sèries. I un sempre fa l'esforç d'intentar pensar en els gustos de la persona en qüestió, en si atrevir-se amb alguna delicatessen una mica per provar, en si anar a allò segur o si, simplement, dir-li aquelles que ara mateix estàs veient.

Però un sentiment recurrent se'ns queda enquistat cada cop que tenim aquestes converses. Ja ha vist les must? Ja ha vist aquelles sèries que NINGÚ no hauria d'haver-se perdut? Ja ha gaudit amb les sèries més grans de tots els temps, les més magnífiques, aquelles que crítica i públic s'han posat d'acord un cop i un altre en que són les millors? Si no és així, si n'hi ha alguna d'aquestes que no han vist, millor que oblidin les nostres recomanacions i vagin directe a veure-les.

Per posar-ho fàcil, aquí hem volgut recopilar aquelles que, al nostre gust, són les millors sèries de la història. És al nostre gust, podeu (i esteu convidats) a discrepar, però prometem haver fet l'esforç de no tenir en compte tan sols els nostres gustos sinó els de la major part de veus que sentim dins del món de les sèries. Ens hem cenyit a les sèries del segle XXI, permetent-nos la llicència d'incloure'n un parell que, per bé que començaren a les acaballes del XX, s'estengueren al llarg dels primers passos del nou. Aquí teniu, doncs, la llista de les millors sèries de la història moderna de la TV.




Los Soprano (The Sopranos) (1999): Per a molts, la sèrie que va iniciar l’era de la qualitat en els drames televisius. Per a molts altres, la millor sèrie de la història. En qualsevol cas, una magnífica sèrie molt ben escrita i que busca allunyar-se dels estereotips del gènere (actors sobreactuats a l’estil del Robert DeNiro o el Joe Pesci) per acostar-nos a uns gàngsters d’estar per casa, amb problemes domèstics i que, és clar, han d’anar al psicòleg. Brillant i imprescindible.
 

El ala oeste de la Casa Blanca (The west wing) (1999): Una de les millors sèries de la història, dotada d’uns guions intensos i gens complaents que t’insereix, literalment, en els passadissos de la Casa Blanca i en els mecanismes de la democràcia nord-americana. Imprescindible i obra mestra, total i absoluta.


A dos metros bajo tierra (Six feet under) (2001): Quasi encavalcada amb Los Soprano, aquesta creació de l’Alan Ball ha esdevingut un clàssic modern, amb la seva història d’una família que regenta una funerària. Humor negre però, sobretot, un drama molt ben escrit, conformen una de les millors sèries de la història recent de la televisió.
 

24 (2001): Estrenada (amb molt de risc) un mes i mig més tard del 11-S, 24 és la sèrie que de manera més magistral ha dominat l’enginyeria de guions de tensió. Parteix de la limitació de ficcionalitzar en temps real (24 capítols d’una hora, que representen les 24 hores d’un dia particularment fumut, amb amenaces terroristes de primer nivell als EE.UU.) i és capaç de fer-ho servir com a esperó de la tensió en cada capítol. Diverses trames es succeeixen en paral·lel aconseguint allò mai vist: un multi-cliffhanger (de vegades de fins a cinc nivells), tant abans de cada tall publicitari com a final de capítol. Fa servir, en realitat, els mecanismes d’un fulletó (múltiples trames obertes alhora) però substituint el drama per l’acció i el thriller. La fórmula potser es va gastar aviat, però la seva frescor inicial és impagable i un dels puntals indiscutibles de la televisió moderna.


The office (UK) (2001): L'allau de mockumentaries que ha envaït les petites pantalles tenen un culpable molt clar: el David Brent. Bé, el Ricky Gervais (i l'Stephen Merchant). Aquest conte agredolç sobre un personatge patètic beu de tots els personatges que no saben que estan fent el ridícul que la ficció britànica sempre ens ha regalat (del Frank Spencer al Mr. Bean), però el porta al terreny del fals documental per dibuixar uns personatges absolutament memorables i una història d'amor, la de la Dawn i el Tim, francament deliciosa.


The Shield (2002): Probablement, la millor sèrie de policies de la història, i una de les primeres en explorar sense embuts el cantó fosc de la llei, enfocant la càmera (tremolosa, sempre a l'espatlla) en un petit equip especial d’operacions d’una comissaria de Los Angeles que no té cap inconvenient en fer servir mètodes molt particulars per atrapar als criminals (a més d’engegar els seus propis “business” d’amagat). “Si no actuem com els criminals no podrem mai enxampar-los”, sembla venir a dir la sèrie. Per fer complir la llei de vegades s’ha de sacrificar la moral, i per salvaguardar la moral, de vegades s’ha de saltar la llei. Espectacular, amb una progressió dramàtica magistral i amb uns personatges dibuixats amb precisió i habilitat.
 

The Wire (2002): Per a molts, la millor sèrie de la història. La gran basa de The Wire és el naturalisme, la clara intenció de filmar una trama policíaca des d’una perspectiva realista i que contempla tots els detalls. Els policies no són màquines ni herois, no tenen la última tecnologia, i els casos evolucionen molt lentament, amb molta parsimònia.



Battlestar Galactica (2003): Revisió modernitzada de la versió dels anys 80, molt ben escrita i amb uns episodis auto-conclusius que gestionen molt bé la tensió, a més d’anar desenvolupant interessants arcs argumentals d’alguns dels personatges, tot jugant amb molts dels referents de la ciència ficció tant clàssica com moderna, de Solaris a Blade Runner. De l’original n’agafa l’univers i el punt de partida per desenvolupar una sèrie completament nova, molt més excitant i apassionant. Un entreteniment de primera categoria que ve a demostrar que es pot fer ciència ficció d’entreteniment sense caure en les absurditats superficials habituals.


Perdidos (Lost) (2004): Pedra de toc de la ficció seriada moderna, aquesta megalòmana creació del J.J. Abrams és un enginy rocambolesc amb mil trames i subtrames que semblen teixir-se sobre la marxa i que va arribar en un moment en el que Internet a tot el món occidental ja estava prou estès com per permetre que la “lostmania” es disparés. Les conjectures sobre el seu final, els seus personatges explicats amb detall gràcies a flashbacks i la passió dels fans van convertir-la en una de les més memorables sèries de la història.


Mad Men (2007): Una de les millors sèries dramàtiques del moment (i, indubtablement, de la història), Mad Men ha sabut trobar un molt bon equilibri entre personatges per acabar explicant un món d’homes en el que les dones intenten fer-se un lloc. El personatge del Don Draper ja forma part de la història de les sèries televisives. S’articula al voltant de dos personatges, un home orfe i una dona que ha abandonat al seu fill i que busquen superar els seus traumes realitzant-se a través de la feina. Impecable i plena de detalls i matisos que tan sols es poden descobrir amb diversos visionats, convertint-la en una de les obres narrativament més complexes de la història de les sèries.
 

Breaking Bad (2008): Impecable sèrie que, en només cinc temporades, s’ha convertit en referent absolut de la televisió de ficció a tot el món. La clau són les seves trames obertes (que permeten molt de joc, canviant de subtrama a cada episodi) i el magnetisme dels seus dos actors principals.

Black Mirror (2011): La millor sèrie dels últims anys, sens dubte. El seu nivell de guió, així com la paràbola sobre el futur proper al que la humanitat s’aboca fan de qualsevol dels capítols independents de Black Mirror un mirall en el que veure’s reflectit. El seu creador és el Charlie Brooker, que ja ens va regalar Dead Set i que, un cop més, demostra que està molt per damunt de la gran majoria de creadors de sèries de l’actualitat. El primer capítol, National Anthem, és una obra mestra tota i absoluta de la televisió de tots els temps.


Fargo (2014): Ningú podia esperar-se que l'adaptació televisiva d'una pel·lícula dels Coen de feia tres lustres es convertís en el millor i màxim exponent de les possibilitats narratives de la ficció a la petita pantalla. Cadascuna de les seves temporades no només basteixen un univers ric i propi sinó que són capaces de forjar un sentit que corre per sota de la trama i al que cada detall apunta, ho sembli o no. Obra mestra total i absoluta.
     

Per descomptat, en podríem incloure moltes més. Quines? Això ja us ho deixem a vosaltres.

Cap comentari :