Paterson (2016) - Jim Jarmusch
Aha! Descobriment satisfactori, revelació de quelcom alhora inesperat però instintivament percebut.
Doncs això. Aha! Perquè darrera (o és davant?) del descobriment sempre hi ha una cerca, una mirada intencionada cap a racons que, suposadament, no amaguen res. Perquè sembla que no calgui buscar bellesa i poesia en una vida avorrida com la del Paterson, conductor d'autobusos de la ciutat de Paterson, que es lleva cada dia a la mateixa hora sense necessitat de despertador i que repeteix la seva rutinària existència, de casa a la feina, de la feina a casa, escoltar a la seva inquieta dona explicar-li la seva última invenció o el seu últim somni de futur, treure a passejar el gos, fer-se una cervesa en un bar qualsevol i tornar a casa per tancar i alhora fer renéixer el cicle vital. Demà no serà un altre dia, serà el mateix. O no. Aha!
Perquè sí que hi ha bellesa i poesia en els indrets més aparentment tediosos i ensopits. Perquè, de fet, els llocs que un fa l'esforç d'explorar tot buscant-hi bellesa, tot cercant-hi poesia, no són mai tediosos, ensopits o rutinaris. És, per tant, en l'ull de qui mira on rau la bellesa. Cal mirar bonic per veure bonic. I en Paterson ho fa. I en Jarmusch ho fa. Jarmusch fa d'un poeta (amateur, que per ser poeta només cal mirar i escriure, mirar i escriure, no publicar i publicar) una pel·lícula, i de la vida d'aquest, un homenatge a les petites coses que es fan grans quan s'hi posa l'atenció. La poesia neix d'entre les esquerdes de la normalitat en el mateix instant en que algú sensible s'hi fixa, s'hi para una estona, li atorga a aquell detall aparentment insignificant la importància que mereix. Poden ser una fascinant marca de llumins, una capsa de sabates o el contrast entre el fred exterior i el confort casolà. Coses que no tenen importància fins que les hi regales atenció.
Com una poesia nascuda d'un detall nimi i insignificant, Paterson, la pel·lícula de Jarmusch, s'eleva, amb el seu estil pausat i lànguid, entre l'adotzenada i avorrida producció cinematogràfica actual, fixant-se en un personatge aparentment monòton i monocord que es desplega molt intensament a la que l'objectiu l'enquadra i li dóna la importància que mereix.
Halfworlds (2015) - Joko Anwar (creador)
De la mateixa manera que Netflix, quan aterra en un territori, es proposa produir ficció local, HBO també segueix la mateixa estratègia. Això és el que va fer en produir aquesta Halfworlds per a la seva divisió asiàtica, un thriller de fantasia al voltant de la mitologia i el folklore de la contrada. A Jakarta, urbs superpoblada, bulliciosa i extrema, s'amaguen unes nissagues de diferents famílies de dimonis ancestrals que, en acostar-se el dia de la successió, surten a la llum, esvalotats i assedegats de sang, per reclamar el seu espai de poder. Al mig de tot plegat, una fràgil caricaturista de carrer, perseguida per unes visions recurrents que l'aboquen a aquesta voràgine demoníaca.
El còctel, per tant, és força sucós. Llegendes, mites, dimonis, baralles estil asiàtic, nois misteriosos amb caputxes, poders sobrenaturals i profecies. Tot al damunt del fabulós llenç de la Jakarta dels carrerons estrets i foscos, dels fanals titil·lants, dels racons solitaris i de la sufocant humitat arrapada a les parets dels ruïnosos edificis. No és, doncs, la Jakarta del centre financer, amb els seus edificis hipermoderns, gratacels insondables de vidre i ciment, sinó la Jakarta pobra, la dels comerciants humils de samarreta suada i bandana.
Rodada amb una bellíssima fotografia que retrata una Jakarta enigmàtica i encisadora, els vuit capítols de mitja hora que conté la primera temporada ens regalen una simpàtica i llaminera barreja que, si bé se li pot tirar en cara un cert desencaix narratiu i algunes errades força amateurs, es degluteix amb facilitat i certa curiositat, captivats pels elements però també per uns referents culturals que són aliens a la narrativa televisiva a la que estem acostumats. Produïda amb pretensions transfrontereres (els actors són de procedència diversa, des de indonesis fins a singapuresos; s'alterna l'anglès i l 'indonesi) funciona bé com a producte exòtic, per bé que no cal exigir-li més del que és: un divertiment una mica marcià que s'empassa tan de pressa com s'oblida.
Sense 8 (especial Nadal) (2016) - The Wachowskis
L'episodi especial de Nadal de Sense 8 és, en realitat, un regal enverinat. Perquè el que el veu corre el perill de desenganxar-se definitivament d'una sèrie que, en realitat, prometia força, en la seva primera temporada. Aquestes dues hores reuneixen el pitjor del poti-poti multi-culti que és Sense 8.
La diferència rau en que, en la seva primera temporada, la barreja quallava. En aquest especial de Nadal, se'ls hi ha tallat, la barreja.
Aquí hi ha els mateixos elements (històries paral·leles entrecreuades i compartides, molt de vídeoclip, molts culs, moltes reaccions exagerades del Miguel Ángel Silvestre, localitzacions ben diferents d'arreu del món, etc.) però aquí no hi ha manera de fer que les dues hores siguin un tot comú, una massa narrativa coherent i fluida. És, per contra, una exageració darrera d'una altra, una sortida de to sobre l'altra, una ampul·lositat innecessària cobrint una futilitat inevitable.
A les Wachowski, sens dubte, els Reis d'Orient els hi portaran carbó (i esperem que una mica de criteri de cara a la segona temporada).
The OA (2016) - Brit Marling i Zat Batmanglij (creadors)
Ha arribat per sorpresa, sense grans promocions prèvies, sense grans noms, i s'ha escolat entre una de les favorites del públic d'aquest final d'any (a més d'un li deu haver trencat els esquemes a l'hora de fer les famoses i inevitables llistes de "el millor de l'any"). I no deixa de ser esmentable que, davant l'exasperant hype que rodeja les sèries avui en dia ens n'hagi arribat una sense insuportables tones de promoció prèvia. Per dir-ho així, The OA ha fet un veni, vidi, vici, a mans de Netflix.
I és que la punyetera sèrie, què voleu que us diguem?, enganxa com una mala cosa. En aquest allau incontestable de sèries que ens sepulten setmanalment, costa trobar exemples d'una narrativa tan clara i enganxosa: la Prairie (ara es fa dir OA, no sabem per què), una dona que ha reaparegut després de ser segrestada durant set anys, es reuneix cada nit durant una hora, d'amagat, amb cinc persones, a les que relata el seu captiveri, com ha arribat fins aquí i, sobretot, el seu secret, i de les que necessita desesperadament ajut. Perquè la OA, que es comunica poc i amb poca gent, té un secret, un gran secret, al voltant d'un dels grans misteris de la vida (ni de broma us explicarem el secret, no insistiu!).
La sèrie fluctua, doncs, al voltant d'aquesta narració nocturna, que esperem amb el mateix neguit que el que té el seu reduït públic. El repte, amics i amigues serièfils/es, seria veure un capítol de OA i ser capaç de no veure'n quatre més de seguits. Perquè, comptant amb que només consta de 8 episodis, us assegurem que us la veureu amb un parell o tres de dies, de tan intensa com és la seva narració, que et segresta durant 50 minuts i no et deixa anar.
Fent de l'element de ciència ficció una mera excusa (és l'altra cara de la moneda d'una sèrie com Westworld que, justament, posa la metafísica de la ciència ficció al centre de la narració, en fa bandera) i deixant que sigui l'empatia la que guiï l'espectador, la sèrie és atrevida en molts aspectes, deliciosa en la seva narració (gran treball de la Brit Marling i el Zat Batmanglij al guió) i perfecte per recordar que això de la narrativa televisiva sempre ha de comptar amb el factor humà, el factor de la identificació amb els personatges, per a triomfar.
Se'n parlarà, i molt, de The OA, durant aquest període nadalenc. Tothom la veurà. Tothom en parlarà. No us la perdeu, veieu-la abans que el hype us la faci odiar.
Animales nocturnos (Nocturnal Animals, 2016) - Tom Ford
Animales Nocturnos és una història dins d'una història, una pel·lícula que utilitza l'art com a vehicle conductor per parlar-nos de buidor, d'existencialisme, de venjança i (també) del propi món de l'art. O almenys ho intenta.El dissenyador de moda Tom Ford es calça per segona vegada les caríssimes sabates d'un director indie per mostrar-nos el contrast entre Apol·lo i Dionís, entre la perfecció de l'estètica minimal i l'art violent que sorgeix del sentiment més potent: en aquest cas un cor trencat i humiliat.
Amy Adams és Susan Morrow, una artista que no crea per ser "massa pragmàtica i cínica", qualitats que, en canvi, li serveixen per aconseguir l'èxit en el món de l'art com a directora i curadora d'una galería d'art de les que tenen a Damien Hirst en cartera.
La seva imatge, la seva casa, la seva feina i tot el que l'envolta comunica èxit: una gran casa de vidre i ciment sobre els turons de Los Angeles plena d'obres d'art (distingim un mòbil de Calder i un enorme i brillant Koons al jardí), majordoms que semblen James Bond i un flamant marit exitós i bell.
Però com us podeu imaginar, ni la seva vida és tant brillant com el Balloon Dog de Koons ni el seu matrimoni o finances passen per un bon moment. Tot i això, el control no es perd mai a casa dels Morrow, no hi ha discussions, només converses educades, decepció i buidor existencial. I és que com li diu Michael Sheen en un sopar ple d'estereotips artístics: "el nostre mon és molt menys dolorós que el món real".
Aquest món de les aparences que desil·lusiona Amy Adams comença a esquitllar-se quan rep un manuscrit del seu primer marit, un escriptor que per fi ha aconseguit publicar la seva primera obra.
Adams comença el manuscrit dedicat a ella que llegirà en clau autobiogràfica i que retrata el contrari al que ens acaben de mostrar: una brutal carrera a l'infern on la violència avança sense fré i on els protagonistes són enfonsats en una història pertorbadora al més pur estil Lynch.
Aquesta és la part que li aporta Tom Ford a la novel·la original, l'enorme contrast entre els dos mons: el de l'alta cultura i el del pitjor dels comportaments humans. L'estètica de la buidor contra el dolor del sentiment. Ford vesteix tots dos mons amb mestria i les escenes de la trama literària estan rodades amb una tensió narrativa pròpia del més sàdics dels directors.
Tot i així, una es queda amb la sensació estranya d'haver vist alguna cosa que podria haver estat molt potent però que s'ha quedat a mitges.
Les interpretacions són impecables, tots els actors i actrius donen el millor (o pitjor, en el cas d'Aaron Taylor-Johnson) d'ells mateixos. Adams està perfecta, continguda i tensa; Gyllenhaal està genial, tendre i innocent com a escriptor jove, trastornat i tens com a marit covard, Taylor-Johnson fa un fàstic i una por bastant pertorbadores i la resta de l'equip interpreta els seus papers brodant els estereotips fins a la perfecció.
La direcció és ferma en els dos mons, però tot i així hi ha elements fora de joc, ensurts que ens posen en guàrdia absurdament, històries paral·leles que distreuen i varies notes que no acaben d'encaixar.
Potser la culpa és del text: la pel·lícula es basa en la novel·la Tony and Susan d' Austin Wright que explica la història d'una venjança, la fantasia (sexista, perquè no dir-ho) d' un escriptor que es revenja del seu primer matrimoni per una relació que no va acabar bé.
En el fons és una història molt tòpica que potser es queda curta per a les intencions de Tom Ford i que provoca que la pel·lícula un cop vista deixi aquella sensació de que la potència narrativa hauria d'equiparar-se a l'interès de la trama.
Cero en conducta (Zéro en conduite, 1933) - Jean Vigo
L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda...
Tant de bo el càstig per dir-ho en veu alta fos el de copiar-ho mil vegades; si més no en podríem dir propaganda per a la causa. Perquè l'escola és una merda, siguem sincers. L'escola és un estat policial on la dissensió és castigada amb duresa, on la imaginació és coartada de soca-rel, la llibertat és substituïda per unes normes unificadores universals aprovades per aquells que no les han de complir. I el Jean Vigo va tenir el valor i la sensibilitat de filmar-ho.
La tornada de vacances és fatal. D'un estat de llibertat semi-absoluta, de joc continuat, de disbauxa i diversió, es passa a un camp de concentració en el que s'aboleix tot l'anterior i es substitueix per rigorositat inflexible, rutina avorrida i ordre castrense. I el càstig del "zero en conducta" que ha de privar de llibertat a quatre dels xavals el proper Diumenge els rebel·la contra l'estat imposat i les normes: hi haurà revolució. Ordeixen un pla, dubten de possibles traïdors, busquen recolzament dels companys, es fabriquen una bandera (pirata, és clar), parlen de munició i de guerra. Aprofitaran el solemne acte d'aniversari de l'escola, amb presència de les autoritats, per fer saltar la rebel·lió. Volen desfer-se del jou dels càstigs, de la repressió, de la intolerància, de la incomprensió, dels abusos físics i sexuals, de tot, es volen desfer de tot.
Compten amb la col·laboració involuntària del nou professor —un alter ego de Vigo?— que no els castiga, que fa la vista grossa, que els encoratja a desenvolupar la seva imaginació, que fa l'ase com ells i millor que ells. Però és l'únic. La resta de l'equip docent està format per carques reprimits, grassos de mà llarga, estirats de mirada altiva i, fins i tot, d'un director amb cos de nen que parla com un magistrat, amb menyspreu i condescendència.
Filmant des del punt de vista d'un infant, permetent-se llibertats visuals, trucs d'imatge, falsedats i alegries audiovisuals diverses, Vigo declara la guerra a l'adoctrinament. Dues escenes despunten i han quedat per l'imaginari popular.
Primer de tot, la vigília de la revolta, amb una disbauxa generalitzada, una guerra de coixins imparable i una desfilada dels herois que l'endemà es jugaran la vida per al bé comú.
I la segona, la revolta, finalment, dels nens, el dia assenyalat, atacant indiscriminadament les autoritats/ninots, fugint pels terrats cap a un cel esperançador i millor.
I, és clar, Zéro en conduite va ser prohibida per les autoritats franceses. Era anti-patriòtica, deien. La van censurar, impedint-ne la seva exhibició, prohibició que va durar fins l'any 1945, coincidint amb la Libération. Així semblaven confirmar (tot convertint-se en prova fefaent) que la pel·lícula de Vigo potser no només parlava d'un col·legi i d'uns nens. El Jean Vigo, fou un geni que, amb tan sols quatre pel·lícules (dos curts, un mig i un llarg), va ajudar a configurar el cinema com hauria d'haver estat. No com seria, sinó com hauria d'haver estat. Perquè el cinema —lamentablement— mai no va ser com L'Atalante.
7 años (2016) - Roger Gual
La primera producció local de Netflix España ens planteja un punt de partida força engrescador i una dinàmica molt a la d' Smoking room (la primera pel·lícula del director, el Roger Gual).Quatre emprenedors que han aconseguit tirar endavant una profitosa empresa tecnològica es veuen davant del dilema d'haver d'escollir qui d'ells anirà a la presó per la resta, assumint totes les culpes d'unes martingales financeres que la seva pròpia ambició ha provocat. Hisenda està a punt de caure'ls al damunt i demanen l'ajut d'un mediador per tal que els ajudi a decidir-ho abans no sigui massa tard.
A partir d'aquí, Gual desplega la seva dinàmica d'interpretacions aparentment naturals i improvisades, amb cinc actors que, de manera força teatral, ocupen un espai limitat. Solvents tots cinc, els hi passa el mateix que els succeïa als actors d'Smoking room: de vegades es confon la llibertat creativa amb la creativitat adequada, i no sembla que el guió els ajudi, en excessives ocasions, a entregar frases més o menys "naturals". A cavall, doncs, entre un guió massa sòlid i unes interpretacions amb certa màniga ampla, 7 años transcorre pels camins de la posada en solfa de les enveges i odis interpersonals, tot buscant criteris que permetin arribar a una solució coherent i de sentit comú sobre qui ha de pagar els plats trencats.
I, per bé que la pel·lícula és innegablement entretinguda, no evita deixar la sensació de desaprofitament en no trobar la manera de dur l'espectador cap a terrenys més essencials, cap al sentit de la llibertat, el seu preu o el valor que cadascú li posa al que té i al que pot perdre. Per contra, 7 años decideix desfilar pers indrets no excessivament decisius ni rellevants, que si draps bruts, que si rancúnies, que si foteses diverses. Una pena, doncs tant el plantejament com l'execució podrien entregar una hora i pocs minuts de quelcom més memorable que això.
La llegada (Arrival, 2016) - Denis Villeneuve
Arrival és una d'aquelles pel·lícules que generen debat just després de veure-les. No desvetllarem res per no espatllar l'experiència dels que no l'hagueu vista encara, però segur que en acabar us plantejareu més d'una pregunta i us vindran ganes de xerrar-ne.
Ciència Ficció old school
La història d'Arrival parteix d'una trama clàssica en la ciència ficció: un bon dia apareixen vàries naus extraterrestres a determinats (o aleatoris) punts del planeta i des d'aquell moment tant els governs com la població intenten esbrinar els motius pels quals els visitants han aparegut. I en aquest sentit Arrival és ciència ficció pura, de la que planteja preguntes existencials sobre la humanitat i sobre com encarem determinades decisions.Però tampoc us espanteu aquells que busqueu entreteniment, perquè Arrival funciona també perfectament en l'aspecte narratiu: Villeneuve és perfectament capaç de teixir minuciosament una història i mesurar els punts de tensió narrativa amb la reflexió, els flaix-backs i els moments de contemplació estètica pura i dura.
Estètica i ètica minimalista
I és que els que coneixeu Villeneuve ja sabeu de la seva destresa en els enquadraments i el seu domini de la llum, així que a la vegada que esteu atents a la investigació de l'Amy Adams, podeu gaudir d'una pel·lícula amb una intencionalitat estètica molt determinada i punyent.L'estètica és un dels punts forts de Villeneuve. En aquest cas tria el minimalisme per a vestir tant pictòrica com musicalment la seva pel·lícula: la potent i (bellíssima) banda sonora de Jóhann Jóhannsson inclou a Max Richter en els moments clau i ens deixa embadalits amb la contemplació de les naus, formes simples desproveïdes de tot ornament superflu.
Les referències no acaben aquí, sentim cites a Fibonacci, veiem dissenys d'interiors amb els elements justos, un llenguatge extraterrestre que ens fa pensar en fractals i enquadraments que recorden literalment la Proporció Àurea de la que tants artistes i cineastes ens han parlat abans.
Villeneuve no deixar res a l'atzar, i potser tria el minimalisme perquè en el fons, el dilema que ens planteja la pel·lícula també és molt essencial:
Si poguéssim evitar el dolor i el patiment de la nostra vida... ho faríem?
Les coses grans (2015) - Roger Coma
Algú em preguntava l'altre dia quina és la diferència fonamental entre una sèrie de TV i una websèrie. "El format, el suport", li vaig respondre. Ara me n'adono que li vaig donar una resposta equivocada. La diferència fonamental entre una sèrie de TV i una websèrie és que la websèrie sempre és molt dolenta.
Segurament, aquesta resposta també és (provocativament) equivocada. Però és ben palpable que, sovint, la facilitat d'accés a la difusió (via Internet) dóna ales a Ícars audiovisuals que tenen més gosadia que coses interessants per explicar. En tot cas, falsa i injusta com és aquesta taxativa resposta, no és, ni de lluny, el cas de Les coses grans, una websèrie creada, escrita, dirigida i parcialment interpretada pel Roger Coma.
Merescuda guanyadora del Premi Ondas 2016 a la millor websèrie nacional espanyola, Les coses grans és una petita delícia fugissera que s'ha autofinançat (encara busquen ajuts per poder rodar una tercera temporada) i que ve a demostrar que la ficció televisiva catalana sembla haver trobat la seva pròpia veu, fruit de barrejar aquells ingredients forans que, amb el temps, ha sabut fer seus, ha sabut fer locals, ha sabut dotar d'identitat pròpia.
Podeu veure la sèrie sencera des del seu propi web: Les coses grans, però aquí us deixem el primer episodi per tal que aneu fent boca.
Oasis: Supersonic (2016) - Mat Whitecross
Lleugerament condescendent, aquest documental s'obre l'ascens meteòric de la millor "banda britànica després dels Beatles" i de les picabaralles constant dels germans Gallagher, enfundat en un guant narratiu força trepidant i bastit al voltant de documents fonamentalment sonors de converses, entrevistes i demés. Ja se sap, sovint, els documentals es veuen obligats a oscil·lar al voltant de, justament, els "documents" de què disposen per bastir-hi una història. I a Supersonic, el director ha de fer equilibris per organitzar un viatge a l'epicentre de les picabaralles més sonades de la història de la música recent emprant quasi únicament material sonor, gravacions de converses d'ambdós Gallaghers per separat. Per fer-ho, és clar, es recolza en una parafernàlia visual de primera en la que no hi falten magnífics collages animats, així com imatges de concerts i de sessions d'estudi. La dificultat, per tant, rau en fer veure que el conjunt és un tot, que no són ingredients separats i diversos. I en això, Supersonic, se'n surt sobradament, per bé que algunes converses es sobreposen a imatges que no hi tenen a veure però que es simula que sí (la càmera enfoca a qui està parlant just quan es gira d'esquena, quan la seva boca està tapada per un micròfon, etc.); l'esforç, en tot cas, és enorme per fer que el continu canvi de protagonista pugui ser seguit amb claredat per l'espectador.
Són dos anys i escaig que passen de manera supersònica. Des del cop de martell al cap del Liam que li desperta la seva faceta musical fins al festival de Knebworth davant de 250.000 persones hi ha lloc per a veure com dos germans que no es suporten fan d'aquesta mala llet continguda la seva benzina creativa, i com treuen de polleguera a tothom que se'ls hi acosta. Tot això, és clar, explicat des del que podríem dir una hagiografia pecaminosa, un homenatge generós i còmplice (ambdós germans són productors) dels que accepten els seus pecats més evidents i impossibles d'amagar, per tal de permetre's el luxe de no mostrar aquells que realment els faria mal d'acceptar. El Noel i el Liam accepten que són uns punks, un pinxos, uns malcarats, uns fatxendes i egòlatres necessitats d'atenció constant; accepten que són capriciosos, superestrelles, provocadors i desllenguats. I amb aquesta confessió aconsegueixen el salconduit cap a un documental que sembla voler posar punt final a les especulacions lliurepensadores, alhora que volgudament, oblida els moments més difícils, les picabaralles constants amb la seva Nemesi de la franja rica, els Blur, i, sobretot, oblida posar més atenció als declivi de la banda.
Més enllà d'això, en tot cas, el documental et porta amunt i avall en el camí d'aquests dos anys meteòrics, i ho fa amb l'adrenalina bolcada sense miraments damunt del metratge, i els decibels pujats fins l'extenuació per assegurar la connexió mística, que d'això es tracta quan es vol encimbellar musicalment algú. Aquest narrativa adrenalínica, però, acaba mostrant les seves costures: es tracta de narrar de pressa perquè no et fixis en els oblits, els detalls i en que, en realitat, les matèries primeres de què disposa són poques. Queda, per tant, una sensació de descompensació entre ritme i contingut, un cop ha sonat el darrer acord i un cerca el regust en boca, les revelacions i els moments màgics. N'hi han, però allò que et ressona al cap quan surts de la sala fosca són les magnífiques tonades d'una de les bandes més importants de la història de la música i d'un repertori francament irrepetible.
Salt and fire (2016) - Werner Herzog
Herzog sempre ha estat un pèssim director de ficció. Fins i tot les seves més reeixides pel·lícules mostren una direcció erràtica, insultantment desbocada i imprecisa, amb una càmera sovint posada maldestrament, unes interpretacions deficients a les que no se les hi demana que repeteixin la presa, uns diàlegs inconnexos que semblen embotits, individualment i per separat, en el que Herzog pretén que sembli una conversa natural. Així, si bé quan el seu ull documentalista pren la batuta el seu magisteri es desencadena i el situa entre els cinc més rellevants directors de cinema documental, quan pretén explicar una història de ficció ho fa de manera francament matussera. Però és que això és, de fet, part de la gràcia.
I ho és perquè a Herzog se li en fot tres bobines els aspectes tècnics. Herzog, per dir-ho així, no és un director sinó un aventurer. (Jo, en la meva propera vida, vull reencarnar-me en una mena de Herzog que dedica la seva vida a anar als indrets més insospitats del món i fusionar-me amb ells, deixar-me atrapar per l'experiència). I un aventurer no està per l'artifici, està per la veritat. I si aquesta veritat, per descomptat, és l'epicentre de la seva producció com a documentalista, quan roda ficció també ho és. I quina és la veritat? L'experiència, una experiència compartida a tres bandes: el personatge principal, en Herzog, i tu, l'espectador. A Aguirre, la cólera de Dios (la seva més absoluta obra mestra), la trinitat Lope de Aguirre/Herzog/espectador puja i baixa (literalment) dels Andes, a Fitzcarraldo, la mateixa terna arrossega un vaixell pel damunt d'una muntanya (ho va fer, el Herzog, literalment; llegiu Conquista de lo inútil, 2010, Blackie Books), etc.
No importa que els actors no estiguin afortunats, que l'operari de càmera ensopegui, que una planta colpegi l'objectiu, que un mono titi s'escoli en el plànol. I si, com a espectadors, ens fixem (i obsessionem) amb aquests detalls és que no estem fixant-nos en el que cal, no estem veient la veritat. Perquè la veritat de Salt and fire no són els lamentables i plastificats diàlegs, les pèssimes interpretacions, la desconnexió de les escenes, la imprecisió dels plànols i els insuportables canvis d'eix vertical de la càmera. La veritat de Salt and fire és l'experiència mística a la que et sotmet, en simbiosi amb la protagonista, quan aquesta és obligada a canviar el seu punt de vista sobre una imminent catàstrofe ecològica. Les escenes del desert de sal d'Uyuni a Bolívia, amb els dos nens cecs, les analogies amb el joc i la innocència, en paral·lel a la supervivència, la sensació de percebre el planeta com un teixit viu que s'esquerda, que s'asseca, que se'ns esmuny entre les mans, aquests, amics cinèfils, aquestes i no altres, són les peces del trencaclosques de la veritat que Herzog ha vingut teixint al llarg de la seva carrera.
Només els creients pensen que la veritat està en la perfecció. La resta, creiem que la veritat està en Herzog.
Trivial: Directors famosos #3
El glamour del cinema es centra, com no, en els actors i actrius, que són els que encarnen els nostres somnis, desitjos i passions. Però, és clar, aquest mateix glamour sovint oblida als que teixeixen aquests somnis, desitjos i passions: els directors de cinema.Convençuts de que els cal un homenatge, aquí us plantegem un trivial (ja és el tercer!) per descobrir-ne alguns. Quina cara tenen els directors de les vostres pelis favorites? Respostes als comentaris.
1.________________________________________________________________________________________________________
2.________________________________________________________________________________________________________
3.______________________________________________________________
4.________________________________________________________________________________________________________
5.________________________________________________________________________________________________________
6.________________________________________________________________________________________________________
7._____________________________________________________________________
8.______________________________________________________________________________
9.________________________________________________________________________________________________________
10.________________________________________________________________________________________________________
American Crime (2015) - John Ridley (creador)
Necessària, molt necessària s'intueix aquesta American Crime, en els temps que corren. Cada temporada, un crim. (Sempre els mateixos actors i actrius, amb diferents papers; sempre el mateix estil, el mateix muntatge; sempre les mateixes intencions.) Però el crim, compte amb això, no és el tema; és, si de cas, el detonant.
I el que detona en cadascuna de les dues temporades d'aquesta magnífica sèrie que és American Crime és una explosió carregada de metralla que esquitxa a tothom. Sí, a tu i a mi també. Perquè la veritable basa de la sèrie és mostrar quan absolutament concentrats en dibuixar la nostra identitat —avui en dia absolutament perduda en un marasme de productes, modes, tendències, globalització i crisi de valors— quan la vida ens dóna la més mínima oportunitat de sortir del nostre propi melic. Hi ha pares que no se'n recorden que ho són fins que els hi maten el fill. Hi ha directores d'escola obsessionades amb deixar la seva institució ben amunt. Hi ha pobres drogates decidits a arruïnar-se la vida. Hi ha exmarits i exmullers encaparrats en demostrar que són millors que la seva exparella. Hi ha blancs, negres i hispans entestats en fer-ne de tot una qüestió de raça.
I tot, com dèiem, per trobar una identitat, per definir-se els seus propis contorns, desdibuixats com estan en una societat en la que l'individu no és més que una entelèquia, en la que l'home i la dona no són més que recipients buits amb massa miralls en els que mirar-se per tractar de veure's. No importen els demés, no importa la veritat, i encara menys la justícia. Importa la definició del jo, el donar-se importància amb les nostres accions per fer-nos notar. Perquè creiem que si els demés no ens veuen, no existim.
El John Ridley, oscaritzat guionista de 12 años de esclavitud (12 years a slave, 2013, Steve McQueen) compon un trencaclosques riquíssim de personatges perduts que veuen la possibilitat de salvació davant un fet terrible —el crim del títol—. I és trencaclosques perquè, certament, Ridley és capaç d'explicar un mateix fet des d'una dotzena de mirades diferents, fent-les totes elles plausibles, carregant-los d'arguments ferms i sòlids, evitant la manipulació del guió per fer casar les peces.
Ho pot fer, val a dir-ho, gràcies a un planter d'actors absolutament brillant i inspirat. Des d'una sempre fantàstica Felicity Huffman fins a la recuperació del solventíssim Timothy Hutton, passant per la Lili Taylor, l'Elvis Nolasco, el Richard Cabral. Menció especial per a la brillant Regina King (també a Leftovers) que esculpeix dos personatges memorables de la televisió moderna des de la seva contenció plena de matisos i d'expressió. Amb una colla d'actors així, bastir una sèrie feta a base d'històries i punts de vista de personatges és, no cal dubtar-ho, molt més fàcil.
Però no serem nosaltres qui li traiem el més mínim mèrit a aquesta magnífica sèrie que s'atreveix a denunciar el feble teixit que embolcalla la nostra societat contemporània, plena de costures desfilades i pedaços mal posats. Dura i punyent, seriosa, adulta i tan meravellosament escrita com interpretada, les dues temporades d'American Crime són dues joies molt valuoses que venen a demostrar que la crítica, per tal que ho sigui, no pot ser simple ni amanerada, sinó seca, contundent i polièdrica.
The night of (2016) - Steven Zaillian (creador) i Richard Price (creador)
Perfectament recomanable aquesta minisèrie que torna a filmar, ara amb pressupost nord-americà, una producció de la BBC del 2008 (Criminal justice) sobre un jove apocat, de nom Nasir (competent Riz Ahmed) al que, en creuar-se una nit amb una misteriosa i seductora noia, li canvia la vida en ser acusat d'assassinar-la brutalment, per bé que ell no recorda res degut als efectes de les drogues que amb ella es va prendre abans de tenir-hi relacions sexuals.
La sèrie, doncs, ens acompanya cap a una metamorfosi, la del Nasir, en veure's acusat d'un crim que ell perjura no haver comès. La detenció, el judici, la seva estada a la presó de màxima seguretat de Rikers, tot són etapes que l'introvertit Nasir va assolint mentre va canviant per dins. En el seu periple l'acompanya un advocat desmanegat, oportunista i carregat d'un problema de psoriasis aparentment irresoluble (magnètic i sòlid John Turturro) que està més acostumat a defensar a pinxos dels baixos fons que no pas a presumptes assassins, tot i que sembla conèixer a la perfecció els engranatges més foscos i els grinyols més indistingibles del sistema jurídic i policial. A l'altra banda de la línia que separa el bé del mal, un detectiu de la policia, el Dennis Box (magnètic Bill Camp), tan absolutament meticulós com obsessionat, ara que està a punt de jubilar-se, en engarjolar en Nasir.
I, per descomptat, la premsa, l'opinió pública, els advocats de grans firmes que busquen el seu moment de glòria, pares devastats, pistes sorpresa i carrerons sense sortida.
El que primer va ser un projecte personalment patrocinat pel James Gandolfini (n'ha quedat, després de la seva mort, com a productor executiu, però també l'havia de protagonitzar) va quedar en mans dels creadors, els guionista de cinema Steven Zaillian (Despertares, La llista de Schindler, Peligro inminente, Hannibal, Gangs of New york, entre d'altres) i Richard Price (El color del diner, Melodía de seducció, Rescate i, fins i tot, alguns episodis de la sèrie The Wire). Ambdós van tenir clar que la seva inspiració havia d'estar en el cinema de policies dels setanta, amb aquest to apagat i decadent, desesperançat.
Perquè desesperança és el que exsuda aquesta minisèrie de vuit episodis que, si bé va de més a menys i acaba diluint-se lleugerament en el seu tram final, és capaç d'interessar a un espectador exigent i amb ganes d'una història d'inevitabilitat i d'innocència. Amb un treball interpretatiu molt generós i estimulant (els fans de The Wire fins i tot podran gaudir del Michael K. Williams repetint un paper molt similar al de l'Omar Little), és una producció tan fàcilment recomanable com oblidable passats uns dies del seu visionat.
Nit i dia (2016) - Lluís Alcarazo (creador) i Jordi Galcerán (creador)
Tant de bo Nit i dia suposi un punt d'inflexió en la ficció catalana, àvida des de fa molts anys d'una veu pròpia, superada l'etapa de provatures fulletonesques i temptatives més modernes. I si ja en els darrers anys s'ensumava un canvi, una intenció renovadora amb sèries com Infidels, Porca misèria, Polseres vermelles o Merlí, hem hagut d'esperar fins al 2016 per poder paladejar Nit i dia.
A un servidor se li passen pel cap diversos spin-offs de personatge de la sèrie que, de bon segur, donarien molt de joc. Proposo, per exemple, un mockumentary a l'estil de The office que segueixi al Lluís Forés en la seva nova etapa de la vida, buscant feina. O una preqüela en format de dramèdia en la que podem viure més de prop les vides del Fajardo i la Wendy. O una comèdia agredolça sobre els fallits intents de lligar del Pol Ambrós per les discoteques barcelonines i la posterior reflexió sobre quan perniciosos són aquests elements masclistes, copycats de l'Arturo Fernández, per a la societat, i com haurien d'acabar en la ruïna a còpia de denuncies per assetjament).
La culpa, en aquests casos, no cal buscar-la en la manca de talent, ni en els actors, ni en la direcció (notable, tant del Manuel Huerga com de l'Oriol Paulo, donant-li consistència als guions i a l'ambientació). La culpa, per descomptat, és del pressupost. Un pressupost lamentablement minso que impedeix repetir les escenes quan caldria, ser més primmirat i més rigorós quan el resultat no és l'esperat. Cal esperar que quan la ficció catalana es pugui exportar i, per tant, permetre's arriscar amb pressupostos més elevats, el nivell final de les actuacions de les que podrem gaudir serà molt millor.
Mentre esperem, potser sí que caldria dedicar més esforços i detall en la trama policial, donat que per a qui està acostumat a empassar-se els procedimentals nord-americans (tan absolutament professionals, curosos i amb una producció mil·limetrada) es fa difícil de creure's molts detalls, molts protocols i diverses casualitats aparentment poc curoses. Però, com dèiem, en restar aquesta trama més de gènere en un segon terme en molts casos, les seves mancances passen més inadvertides.
Més enllà d'aquests aspectes menys reeixits, no ens n'oblidem, Nit i dia és una joia. I ho és perquè està ben treballada, molt més del que sol ser habitual. I perquè, com dèiem, posa el guió en l'epicentre de la creació (i no el format, i no el to, i no una història). Perfectament lligada, rica i densa, farcida de temes i subtemes que s'entrellacen i que provoquen reflexió en l'espectador, Nit i dia és, molt probablement, la millor sèrie dramàtica de la televisió catalana de tots els temps. Per completa, per ambiciosa i per moderna. Però, sobretot, per haver trobat una veu que li és pròpia sense perdre el flaire local però treballant gèneres aliens. És, per dir-ho així, caviar de quilòmetre zero, que es consumeix perquè és nostre, però sobretot perquè és caviar.
Tan sols ens queda desitjar que veritablement senti precedent, marqui amb claredat una ratlla que ja no calgui tornar a franquejar i que impulsi als nous creador a començar des d'aquí, des d'un llindar de qualitat irrenunciable des del que edificar drames sòlids i intel·ligents. Tant de bo no li succeeixi com a Plats bruts, la millor sèrie de la història de la televisió catalana en l'apartat de comèdia, que no només no ha trobat rellevistes sinó que ha acabat desvirtuant-se a base de reposicions estiuenques quan hauria d'estar (junt amb Nit i dia, a partir d'ara) en la lleixa de les grans sèries modernes.
Miles ahead (2015) - Don Cheadle
Primer de tot i abans que se'ns oblidi, deixeu-nos felicitar al Don Cheadle per ser valent i jugar-se-la amb un biopic que no només gira al voltant d'un dels músics més importants de la història de la humanitat sinó que ho fa escollint un període ben fosc, narrant-ho atrevidament i renunciant a la veracitat per deixar pas a l'especulació. Molt de respecte per aquest projecte personal de Cheadle que ha hagut de bastir-se amb molts esforços i, fins i tot, amb un crowdfunding obert.
Però no ens en podem estar de dir que, si bé el film és interessant, està lluny de ser rodó i, probablement, de satisfer completament les expectatives dels fans de l'artista o de la música en general. Perquè Cheadle li perd el pols ràpid a aquesta història mig inventada sobre una mena de Miles "gàngster" (una idea que se li va acudir al propi Cheadle quan tantejava la possibilitat d'escometre'n un biopic) que s'enreda en la recuperació d'una cinta amb uns assajos del que ha de ser el seu comeback després d'anys de sequera creativa rivetejada amb drogues de tots colors i, sobretot, l'absència de la seva musa.
A estones, Miles ahead sembla una buddy movie (sense massa química entre el personatge del Davis i el reporter de la revista Rolling Stone encarnat per l'Ewan McGregor), a estones una cinta negra, a estones un drama luxós. Però tot "a estones". Res no dura per sempre (excepte la música de Miles Davis), però és que en aquesta pel·lícula la única cosa que perdura és una constant sensació de possibilitats que s'escolen per entre un guió atrevit però bast i imprecís.
Davis es mereixia una pel·lícula. I mereixia que no fos convencional. Aquesta no ho és i l'aplaudim per això. Però també mereixia una pel·lícula millor.
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada