American Crime (2015) - John Ridley (creador)

Necessària, molt necessària s'intueix aquesta American Crime, en els temps que corren. Cada temporada, un crim. (Sempre els mateixos actors i actrius, amb diferents papers; sempre el mateix estil, el mateix muntatge; sempre les mateixes intencions.) Però el crim, compte amb això, no és el tema; és, si de cas, el detonant.

I el que detona en cadascuna de les dues temporades d'aquesta magnífica sèrie que és American Crime és una explosió carregada de metralla que esquitxa a tothom. Sí, a tu i a mi també. Perquè la veritable basa de la sèrie és mostrar quan absolutament concentrats en dibuixar la nostra identitat —avui en dia absolutament perduda en un marasme de productes, modes, tendències, globalització i crisi de valors— quan la vida ens dóna la més mínima oportunitat de sortir del nostre propi melic. Hi ha pares que no se'n recorden que ho són fins que els hi maten el fill. Hi ha directores d'escola obsessionades amb deixar la seva institució ben amunt. Hi ha pobres drogates decidits a arruïnar-se la vida. Hi ha exmarits i exmullers encaparrats en demostrar que són millors que la seva exparella. Hi ha blancs, negres i hispans entestats en fer-ne de tot una qüestió de raça.


I tot, com dèiem, per trobar una identitat, per definir-se els seus propis contorns, desdibuixats com estan en una societat en la que l'individu no és més que una entelèquia, en la que l'home i la dona no són més que recipients buits amb massa miralls en els que mirar-se per tractar de veure's. No importen els demés, no importa la veritat, i encara menys la justícia. Importa la definició del jo, el donar-se importància amb les nostres accions per fer-nos notar. Perquè creiem que si els demés no ens veuen, no existim.

El John Ridley, oscaritzat guionista de 12 años de esclavitud (12 years a slave, 2013, Steve McQueen) compon un trencaclosques riquíssim de personatges perduts que veuen la possibilitat de salvació davant un fet terrible —el crim del títol—. I és trencaclosques perquè, certament, Ridley és capaç d'explicar un mateix fet des d'una dotzena de mirades diferents, fent-les totes elles plausibles, carregant-los d'arguments ferms i sòlids, evitant la manipulació del guió per fer casar les peces.


Ho pot fer, val a dir-ho, gràcies a un planter d'actors absolutament brillant i inspirat. Des d'una sempre fantàstica Felicity Huffman fins a la recuperació del solventíssim Timothy Hutton, passant per la Lili Taylor, l'Elvis Nolasco, el Richard Cabral. Menció especial per a la brillant Regina King (també a Leftovers) que esculpeix dos personatges memorables de la televisió moderna des de la seva contenció plena de matisos i d'expressió. Amb una colla d'actors així, bastir una sèrie feta a base d'històries i punts de vista de personatges és, no cal dubtar-ho, molt més fàcil.

Però no serem nosaltres qui li traiem el més mínim mèrit a aquesta magnífica sèrie que s'atreveix a denunciar el feble teixit que embolcalla la nostra societat contemporània, plena de costures desfilades i pedaços mal posats. Dura i punyent, seriosa, adulta i tan meravellosament escrita com interpretada, les dues temporades d'American Crime són dues joies molt valuoses que venen a demostrar que la crítica, per tal que ho sigui, no pot ser simple ni amanerada, sinó seca, contundent i polièdrica.