Cero en conducta (Zéro en conduite, 1933) - Jean Vigo

Cap comentari

L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda...

Tant de bo el càstig per dir-ho en veu alta fos el de copiar-ho mil vegades; si més no en podríem dir propaganda per a la causa. Perquè l'escola és una merda, siguem sincers. L'escola és un estat policial on la dissensió és castigada amb duresa, on la imaginació és coartada de soca-rel, la llibertat és substituïda per unes normes unificadores universals aprovades per aquells que no les han de complir. I el Jean Vigo va tenir el valor i la sensibilitat de filmar-ho.

La tornada de vacances és fatal. D'un estat de llibertat semi-absoluta, de joc continuat, de disbauxa i diversió, es passa a un camp de concentració en el que s'aboleix tot l'anterior i es substitueix per rigorositat inflexible, rutina avorrida i ordre castrense. I el càstig del "zero en conducta" que ha de privar de llibertat a quatre dels xavals el proper Diumenge els rebel·la contra l'estat imposat i les normes: hi haurà revolució. Ordeixen un pla, dubten de possibles traïdors, busquen recolzament dels companys, es fabriquen una bandera (pirata, és clar), parlen de munició i de guerra. Aprofitaran el solemne acte d'aniversari de l'escola, amb presència de les autoritats, per fer saltar la rebel·lió. Volen desfer-se del jou dels càstigs, de la repressió, de la intolerància, de la incomprensió, dels abusos físics i sexuals, de tot, es volen desfer de tot.


Compten amb la col·laboració involuntària del nou professor —un alter ego de Vigo?— que no els castiga, que fa la vista grossa, que els encoratja a desenvolupar la seva imaginació, que fa l'ase com ells i millor que ells. Però és l'únic. La resta de l'equip docent està format per carques reprimits, grassos de mà llarga, estirats de mirada altiva i, fins i tot, d'un director amb cos de nen que parla com un magistrat, amb menyspreu i condescendència.

Filmant des del punt de vista d'un infant, permetent-se llibertats visuals, trucs d'imatge, falsedats i alegries audiovisuals diverses, Vigo declara la guerra a l'adoctrinament. Dues escenes despunten i han quedat per l'imaginari popular.
Primer de tot, la vigília de la revolta, amb una disbauxa generalitzada, una guerra de coixins imparable i una desfilada dels herois que l'endemà es jugaran la vida per al bé comú.



I la segona, la revolta, finalment, dels nens, el dia assenyalat, atacant indiscriminadament les autoritats/ninots, fugint pels terrats cap a un cel esperançador i millor.



I, és clar, Zéro en conduite va ser prohibida per les autoritats franceses. Era anti-patriòtica, deien. La van censurar, impedint-ne la seva exhibició, prohibició que va durar fins l'any 1945, coincidint amb la Libération. Així semblaven confirmar (tot convertint-se en prova fefaent) que la pel·lícula de Vigo potser no només parlava d'un col·legi i d'uns nens. El Jean Vigo, fou un geni que, amb tan sols quatre pel·lícules (dos curts, un mig i un llarg), va ajudar a configurar el cinema com hauria d'haver estat. No com seria, sinó com hauria d'haver estat. Perquè el cinema —lamentablement— mai no va ser com L'Atalante.

Cap comentari :