Salt and fire (2016) - Werner Herzog

Herzog sempre ha estat un pèssim director de ficció. Fins i tot les seves més reeixides pel·lícules mostren una direcció erràtica, insultantment desbocada i imprecisa, amb una càmera sovint posada maldestrament, unes interpretacions deficients a les que no se les hi demana que repeteixin la presa, uns diàlegs inconnexos que semblen embotits, individualment i per separat, en el que Herzog pretén que sembli una conversa natural. Així, si bé quan el seu ull documentalista pren la batuta el seu magisteri es desencadena i el situa entre els cinc més rellevants directors de cinema documental, quan pretén explicar una història de ficció ho fa de manera francament matussera. Però és que això és, de fet, part de la gràcia.

I ho és perquè a Herzog se li en fot tres bobines els aspectes tècnics. Herzog, per dir-ho així, no és un director sinó un aventurer. (Jo, en la meva propera vida, vull reencarnar-me en una mena de Herzog que dedica la seva vida a anar als indrets més insospitats del món i fusionar-me amb ells, deixar-me atrapar per l'experiència). I un aventurer no està per l'artifici, està per la veritat. I si aquesta veritat, per descomptat, és l'epicentre de la seva producció com a documentalista, quan roda ficció també ho és. I quina és la veritat? L'experiència, una experiència compartida a tres bandes: el personatge principal, en Herzog, i tu, l'espectador. A Aguirre, la cólera de Dios (la seva més absoluta obra mestra), la trinitat Lope de Aguirre/Herzog/espectador puja i baixa (literalment) dels Andes, a Fitzcarraldo, la mateixa terna arrossega un vaixell pel damunt d'una muntanya (ho va fer, el Herzog, literalment; llegiu Conquista de lo inútil, 2010, Blackie Books), etc.


No importa que els actors no estiguin afortunats, que l'operari de càmera ensopegui, que una planta colpegi l'objectiu, que un mono titi s'escoli en el plànol. I si, com a espectadors, ens fixem (i obsessionem) amb aquests detalls és que no estem fixant-nos en el que cal, no estem veient la veritat. Perquè la veritat de Salt and fire no són els lamentables i plastificats diàlegs, les pèssimes interpretacions, la desconnexió de les escenes, la imprecisió dels plànols i els insuportables canvis d'eix vertical de la càmera. La veritat de Salt and fire és l'experiència mística a la que et sotmet, en simbiosi amb la protagonista, quan aquesta és obligada a canviar el seu punt de vista sobre una imminent catàstrofe ecològica. Les escenes del desert de sal d'Uyuni a Bolívia, amb els dos nens cecs, les analogies amb el joc i la innocència, en paral·lel a la supervivència, la sensació de percebre el planeta com un teixit viu que s'esquerda, que s'asseca, que se'ns esmuny entre les mans, aquests, amics cinèfils, aquestes i no altres, són les peces del trencaclosques de la veritat que Herzog ha vingut teixint al llarg de la seva carrera.

Només els creients pensen que la veritat està en la perfecció. La resta, creiem que la veritat està en Herzog.