Paterson (2016) - Jim Jarmusch

Aha! Descobriment satisfactori, revelació de quelcom alhora inesperat però instintivament percebut.
Doncs això. Aha! Perquè darrera (o és davant?) del descobriment sempre hi ha una cerca, una mirada intencionada cap a racons que, suposadament, no amaguen res. Perquè sembla que no calgui buscar bellesa i poesia en una vida avorrida com la del Paterson, conductor d'autobusos de la ciutat de Paterson, que es lleva cada dia a la mateixa hora sense necessitat de despertador i que repeteix la seva rutinària existència, de casa a la feina, de la feina a casa, escoltar a la seva inquieta dona explicar-li la seva última invenció o el seu últim somni de futur, treure a passejar el gos, fer-se una cervesa en un bar qualsevol i tornar a casa per tancar i alhora fer renéixer el cicle vital. Demà no serà un altre dia, serà el mateix. O no. Aha!



Perquè sí que hi ha bellesa i poesia en els indrets més aparentment tediosos i ensopits. Perquè, de fet, els llocs que un fa l'esforç d'explorar tot buscant-hi bellesa, tot cercant-hi poesia, no són mai tediosos, ensopits o rutinaris. És, per tant, en l'ull de qui mira on rau la bellesa. Cal mirar bonic per veure bonic. I en Paterson ho fa. I en Jarmusch ho fa. Jarmusch fa d'un poeta (amateur, que per ser poeta només cal mirar i escriure, mirar i escriure, no publicar i publicar) una pel·lícula, i de la vida d'aquest, un homenatge a les petites coses que es fan grans quan s'hi posa l'atenció. La poesia neix d'entre les esquerdes de la normalitat en el mateix instant en que algú sensible s'hi fixa, s'hi para una estona, li atorga a aquell detall aparentment insignificant la importància que mereix. Poden ser una fascinant marca de llumins, una capsa de sabates o el contrast entre el fred exterior i el confort casolà. Coses que no tenen importància fins que les hi regales atenció.


Com una poesia nascuda d'un detall nimi i insignificant, Paterson, la pel·lícula de Jarmusch, s'eleva, amb el seu estil pausat i lànguid, entre l'adotzenada i avorrida producció cinematogràfica actual, fixant-se en un personatge aparentment monòton i monocord que es desplega molt intensament a la que l'objectiu l'enquadra i li dóna la importància que mereix.