"[P]asan las efímeras riquezas temporalmente de una a otra mano, de una a otra raza, pese a todas las preocupaciones humanas. Y por esto, cuando un pueblo impera, otro pueblo decae, siguiendo el arbitrio de esta recóndita voluntad, que se mantiene oculta como la sierpe bajo la hierba."
(Dante Alighieri, a La divina comedia, 1942: 63).

Des que l'home viu en societat que és necessari el sacrifici d'alguns (sovint la majoria) per tal que altres (sovint la minoria) pugui viure en condicions dignes. Cal que algú es jugui la vida recollint carbó a les mines per tal que algú altre no tingui fred, cal que algú treballi a les fàbriques perquè els amos puguin gaudir de tiberis pantagruèlics, cal que algú s'esllomi al camp recollint flors formoses perquè algun enamorat li pugui regalar a la seva estimada un bon pom de roses, cal que un vell home hagi d'arrossegar tot el dia un carret grinyolant perquè algú altre pugui estar informat de l'actualitat mundial, cal que algú netegi el passeig marítim i la platja perquè algú pugui passejar-hi acompanyat del seu gosset, cal que algú teixeixi durant hores en polsosos i remots tallers les teles que es convertiran en vestits rematats per barrets impossibles. Cal, es veu que cal.
I això és el que el Jean Vigo vol denunciar en aquesta peça de documental social, aquesta mena de simfonia urbana, en la que ens porta de viatge per l'elitista i desinhibida Niça, regentada per l'aristocràcia més raquítica, l'alta burgesia grimpant i la noblesa enmedallada, que circulen per fronts marítims impol·luts, casinos desbocats, terrasses atestades de monocles, barrets estrafolaris i pells d'animals morts sobre les espatlles. I assisteixen a desfilades sumptuoses, a curses de motor, a festes amb balls frenètics, a regates o passegen per davant d'aparadors lluents i fascinants.
Però al bell mig del catàleg aristocràtic, de la simfonia eixerida i brillant, de la postal idíl·lica, un interludi, una breu interrupció: la veritat oculta. Arriben els pobres, els desemparats, els marginats, els esguerrats, els pobres, els afamats i els malalts. Arriben les barraques, els tolls enfangats, la brutícia acumulada i les runes . Arriben els racons ocults de la ciutat, les façanes escrostonades, la roba estesa, els gossos peluts i petaners deambulant sense corretja, les timbes al carrer, arriba l'abandonament i l'oblit. Són tan sols uns instants, uns minuts, uns mínims compassos dins la llarga simfonia de la Niça que tots volem veure. Però hi són. No els pots obviar. Saps que hi són. La postal s'esquinça.

Amb el seu cameraman, el Boris Kaufman (germà de l'inventor del gènere de les simfonies urbanes, el Dziga Vertov), assegut en una cadira de rodes i tapant la càmera amb una manta (Rodríguez, 2016), el Vigo retrata d'amagat la societat benestant d'un far aristòcrata com és Niça, deixant que la lluentor vagi perdent força i se li vegi el llautó a mesura que avança el metratge (22 minuts), molt en particular després del breu interludi pobre que esmentàvem abans. Després d'aquesta inflexió ja res és el mateix. O, si més no, ja res no es veu de la mateixa manera. Són els dictats del kino-glaz (cinema-ull) rus, el cinema de la veritat. Un cop has vist el back, el front ja no és el mateix (Goffman, 1959). Dit d'altra manera: un cop has estat entre bambolines, la representació damunt de l'escenari ja no sembla tan real.

Vigo basteix la seva obra seguint els preceptes eisensteinians del "muntatge d'atraccions", amb el que es busca, per contraposició, un efecte sensitiu en l'espectador. És un "cop de puny visual, insòlit i pueril alhora" (Gubern, 1989:150) que s'aconsegueix, per exemple, en mostrar primer a un grup d'aristòcrates a la platja i, acte seguit, un grapat de cocodrils arrossegant-se per la sorra i entrant a l'aigua. Diversos cops Vigo juga aquestes cartes per sorpresa. També deixa, de tant en tant, la càmera ben lliure, tant que li permet resseguir els contorns d'uns arcs, o enfocar un edifici quasi boca avall. Som als inicis del cinema, el llenguatge encara és juganer, imprecís.


Era el primer treball de Vigo, dels únicament quatre que va poder filmar abans de morir. I tal com va acabar fent amb la seva meravellosa Zéro en conduite, calia cridar a la revolució, al canvi de papers, a l'equitat, a la justícia social. Perquè, com molt bé expressa Casanovas (1993: 176), "tots [els representants del cinema post-revolucionari d'arrels russes] han intentat el mateix: l'establiment d'un llenguatge comunicatiu universal, comprensible per a tothom, que capti l'atenció de l'espectador, li desperti el desig i el mogui a l'acció. Aquest és el postulat comú de totes les arts desenvolupades immediatament després de la Revolució."

L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda...

Tant de bo el càstig per dir-ho en veu alta fos el de copiar-ho mil vegades; si més no en podríem dir propaganda per a la causa. Perquè l'escola és una merda, siguem sincers. L'escola és un estat policial on la dissensió és castigada amb duresa, on la imaginació és coartada de soca-rel, la llibertat és substituïda per unes normes unificadores universals aprovades per aquells que no les han de complir. I el Jean Vigo va tenir el valor i la sensibilitat de filmar-ho.

La tornada de vacances és fatal. D'un estat de llibertat semi-absoluta, de joc continuat, de disbauxa i diversió, es passa a un camp de concentració en el que s'aboleix tot l'anterior i es substitueix per rigorositat inflexible, rutina avorrida i ordre castrense. I el càstig del "zero en conducta" que ha de privar de llibertat a quatre dels xavals el proper Diumenge els rebel·la contra l'estat imposat i les normes: hi haurà revolució. Ordeixen un pla, dubten de possibles traïdors, busquen recolzament dels companys, es fabriquen una bandera (pirata, és clar), parlen de munició i de guerra. Aprofitaran el solemne acte d'aniversari de l'escola, amb presència de les autoritats, per fer saltar la rebel·lió. Volen desfer-se del jou dels càstigs, de la repressió, de la intolerància, de la incomprensió, dels abusos físics i sexuals, de tot, es volen desfer de tot.


Compten amb la col·laboració involuntària del nou professor —un alter ego de Vigo?— que no els castiga, que fa la vista grossa, que els encoratja a desenvolupar la seva imaginació, que fa l'ase com ells i millor que ells. Però és l'únic. La resta de l'equip docent està format per carques reprimits, grassos de mà llarga, estirats de mirada altiva i, fins i tot, d'un director amb cos de nen que parla com un magistrat, amb menyspreu i condescendència.

Filmant des del punt de vista d'un infant, permetent-se llibertats visuals, trucs d'imatge, falsedats i alegries audiovisuals diverses, Vigo declara la guerra a l'adoctrinament. Dues escenes despunten i han quedat per l'imaginari popular.
Primer de tot, la vigília de la revolta, amb una disbauxa generalitzada, una guerra de coixins imparable i una desfilada dels herois que l'endemà es jugaran la vida per al bé comú.



I la segona, la revolta, finalment, dels nens, el dia assenyalat, atacant indiscriminadament les autoritats/ninots, fugint pels terrats cap a un cel esperançador i millor.



I, és clar, Zéro en conduite va ser prohibida per les autoritats franceses. Era anti-patriòtica, deien. La van censurar, impedint-ne la seva exhibició, prohibició que va durar fins l'any 1945, coincidint amb la Libération. Així semblaven confirmar (tot convertint-se en prova fefaent) que la pel·lícula de Vigo potser no només parlava d'un col·legi i d'uns nens. El Jean Vigo, fou un geni que, amb tan sols quatre pel·lícules (dos curts, un mig i un llarg), va ajudar a configurar el cinema com hauria d'haver estat. No com seria, sinó com hauria d'haver estat. Perquè el cinema —lamentablement— mai no va ser com L'Atalante.

Quan el cinema encara buscava un llenguatge propi, quan les ganes de transmetre emocions es sobreposava a tot, Jean Vigo, un cineasta francès que en aquells temps comptava tan sols 29 anys, filmà una de les més belles peces cinematogràfiques de la història. Sense uns patrons de llenguatge ja preestablerts i acceptats per l'espectador, els pioners com Vigo filmaven amb un estil més abrupte i sincopat, però alhora amb més rauxa, més directe, més proper als somnis, del que estem acostumats avui en dia.

I és justament d'això del que es tracta aquí, de la rauxa d'una parella de poble que s'acaba de casar, que solquen els rius en el vaixell de càrrega que en Jean, el marit, té i amb el que treballa, junt amb l'oncle Jules i el seu pinxo, per la naviliera francesa.
La Juliette, la núvia, aviat es cansa de la monòtona vida a bord i somia amb visitar París mentre visita el camarot de l'oncle Jules que la fascina amb tota la seva col·lecció de relíquies aconseguides al llarg de la seva vida de mariner.
L'arribada a Paris marca una inflexió en la trama, doncs la Juliette desitja deixar-se temptar per la ciutat, els luxes, la moda i l'alegria de la ciutat de les llums, mentre que la gelosia temperamental del seu marit la impedeix submergir-s'hi totalment.

Narrada sense una continuïtat massa clara, amb lleugers salts temporals sense marcar amb el·lipsis, els joves s'estimen, s'emprenyen, pateixen gelós, es reconcilien en un allau d'emocions al voltant de l'amor jove i sincer. Però ho fan envoltats d'un halo de poesia visual subtil -res de metàfores extravagants o fora de to- que li atorga al film una misteriosa qualitat onírica.

Particularment important és la fotografia d'en Boris Kaufman, germà del mític Dziga Vertov, que aquí marca les pautes que molts altres seguirien després a l'hora de plasmar poesia visual en cel·luloide (el més evident és la meravellosa Night of the hunter de'n Charles Laughton).

Per si fora poc, el film és agosaradament sensual, molt més del que el cinema ho seria fins ben passats trenta o quaranta anys. Bona prova d'això és aquesta escena nocturna en que els dos amants, separats, tenen somnis eròtics, filmats amb una potència visual extrema.


Només cal tenir, en realitat, una cosa en compte en veure una pel·lícula com l'Atalante: un cop l'has vista et fa venir ganes d'estimar i de ser feliç. Si això no és la màgia del cinema, ja em diràs tu què és.