Objectes afilats, persones afilades, records afilats. Si t'hi acostes, en surts ferit, no ho dubtis. I retornar al poblet sureny i tòxic que t'ha vist créixer i del que vas poder fugir no fa altra cosa que esmolar-ne les vores i perforar-te just a les mateixes ferides que ja t'havia infligit. Això és el que fa la Camille (espaterrant Amy Adams, insuperable, talentosa com poques), retornar al seu poble natal per cobrir periodísticament la segona mort d'una adolescent en pocs mesos. Què hi passa a Wind Gap? I qui millor que ella, una local, per entendre-ho, per copsar-ne l'essència.

Però llavors mares protectores, xafarderies desbocades, veïns envejosos, xèrifs estúpids, mirades esquives, esquerpes o fugisseres. En definitiva, tot allò que la Camille ja ha patit abans i del que va poder-se'n lliurar. Fins ara.


I l'adaptació que la Marti Noxon (Unreal, Hasta los huesos) fa de la novel·la de la Gillian Flynn (autora de, per exemple, Gone Girl) desemboca en una minisèrie intensíssima i molt elaborada que es pot comptar entre el més destacable i memorable de la televisió dels darreres anys (rivalitzant tan sols amb obres mestres com Fargo, per exemple). I, per bé que els seus guions i el material literari en el que es basen són poderosos i molt ben lligats, allò que fa destacar Sharp Objects per damunt de la resta és la seva realització, la seva narració absolutament fascinant a càrrec del Jean-Marc Vallée (que ja ens va donar algunes pistes del que vol aconseguir fer amb el llenguatge televisiu a Big Little Lies). El realitzador ha trobat un estil personal i molt efectiu en el que aconsegueix fusionar de manera molt límpida i fluida la realitat present amb els records i els traumes, fugint d'efectismes i deixant-ho en mans d'un muntatge subtil però sublim (a càrrec —no us ho perdeu— de fins a cinc muntadors a l'uníson) que interseca la narració amb empelts fugissers de poques dècimes de segon, suficients per establir connexions i portar l'espectador pel camí estellat i anguniós de la protagonista.


Amb un llenguatge hiper-modern, superant les banalitats del videoclipisme forçat que tant es tolera avui en dia en televisió, el tàndem Noxon/Vallée composa una obra magnífica i duradora que no només esdevé un whodunit estimulant sinó que reclama el seu lloc en l'Olimp de les sèries contemporànies a base d'una història sòlida amb mil arestes, un treball actoral superlatiu i una factura audiovisual de primeríssima magnitud. El futur de les sèries de TV està aquí, no la busqueu arreu.

Animales Nocturnos és una història dins d'una història, una pel·lícula que utilitza l'art com a vehicle conductor per parlar-nos de buidor, d'existencialisme, de venjança i (també) del propi món de l'art. O almenys ho intenta.

El dissenyador de moda Tom Ford es calça per segona vegada les caríssimes sabates d'un director indie per mostrar-nos el contrast entre Apol·lo i Dionís, entre la perfecció de l'estètica minimal i l'art violent que sorgeix del sentiment més potent: en aquest cas un cor trencat i humiliat.


Amy Adams és Susan Morrow, una artista que no crea per ser "massa pragmàtica i cínica", qualitats que, en canvi, li serveixen per aconseguir l'èxit en el món de l'art com a directora i curadora d'una galería d'art de les que tenen a Damien Hirst en cartera.

La seva imatge, la seva casa, la seva feina i tot el que l'envolta comunica èxit: una gran casa de vidre i ciment sobre els turons de Los Angeles plena d'obres d'art (distingim un mòbil de Calder i un enorme i brillant Koons al jardí), majordoms que semblen James Bond i un flamant marit exitós i bell.

Però com us podeu imaginar, ni la seva vida és tant brillant com el Balloon Dog de Koons ni el seu matrimoni o finances passen per un bon moment. Tot i això, el control no es perd mai a casa dels Morrow, no hi ha discussions, només converses educades, decepció i buidor existencial. I és que com li diu Michael Sheen en un sopar ple d'estereotips artístics: "el nostre mon és molt menys dolorós que el món real".

Aquest món de les aparences que desil·lusiona Amy Adams comença a esquitllar-se quan rep un manuscrit del seu primer marit, un escriptor que per fi ha aconseguit publicar la seva primera obra.

Adams comença el manuscrit dedicat a ella que llegirà en clau autobiogràfica i que retrata el contrari al que ens acaben de mostrar: una brutal carrera a l'infern on la violència avança sense fré i on els protagonistes són enfonsats en una història pertorbadora al més pur estil Lynch.

Aquesta és la part que li aporta Tom Ford a la novel·la original, l'enorme contrast entre els dos mons: el de l'alta cultura i el del pitjor dels comportaments humans. L'estètica de la buidor contra el dolor del sentiment. Ford vesteix tots dos mons amb mestria i les escenes de la trama literària estan rodades amb una tensió narrativa pròpia del més sàdics dels directors.


Tot i així, una es queda amb la sensació estranya d'haver vist alguna cosa que podria haver estat molt potent però que s'ha quedat a mitges.

Les interpretacions són impecables, tots els actors i actrius donen el millor (o pitjor, en el cas d'Aaron Taylor-Johnson) d'ells mateixos. Adams està perfecta, continguda i tensa; Gyllenhaal està genial, tendre i innocent com a escriptor jove, trastornat i tens com a marit covard, Taylor-Johnson fa un fàstic i una por bastant pertorbadores i la resta de l'equip interpreta els seus papers brodant els estereotips fins a la perfecció.

La direcció és ferma en els dos mons, però tot i així hi ha elements fora de joc, ensurts que ens posen en guàrdia absurdament, històries paral·leles que distreuen i varies notes que no acaben d'encaixar.

Potser la culpa és del text: la pel·lícula es basa en la novel·la Tony and Susan d' Austin Wright que explica la història d'una venjança, la fantasia (sexista, perquè no dir-ho) d' un escriptor que es revenja del seu primer matrimoni per una relació que no va acabar bé.

En el fons és una història molt tòpica que potser es queda curta per a les intencions de Tom Ford i que provoca que la pel·lícula un cop vista deixi aquella sensació de que la potència narrativa hauria d'equiparar-se a l'interès de la trama.