Els futurs guanyadors de l'Oscar (la travessa del 1989)

Va ser l'any 1989. Per que us situeu, va ser l'any de Rain Man, del Dustin Hoffman, de la Jodie Foster per "Acusados", de la desfeta de "Las amistades peligrosas", del Roger Rabbit. Era la 61ena edició dels premis Oscar de l'Acadèmia i no se'ls hi va acudir una altra cosa que fer un número musical amb una mena de travessa inclosa: Quins eren els actors i actrius que podrien guanyar un Oscar en el futur?


Revisant les cintes de VHS polsoses, ratllades i amputades que meticulosament ha anat passant a DVD la cinèfila Glori White, ella mateixa ens descobria aquest número musical tan dels 80' amb una vintena d'actors i actrius que, perr un motiu o un altre, prometien.
Ara, us proposo una cosa: abans de veure el vídeo, feu una travessa. Intenteu pensar dos o tres noms que a l'any 1989 podien estar en boca de tothom i que fessin pensar en un futur esperançador, en un recanvi dels Pacino, Hackman, Palance, Eastwood, etc. A veure quants n'encerteu.
Preparats? Ja teniu les vostres apostes? Doncs cordeu-vos el cinturó, perquè venen corbes.



Què? N'heu encertat molts? :)

La carta d'Stanley Kubrick a Arthur C. Clarke (o el naixament de 2001)

SOLARIS PRODUCTIONS, INC Març 31, 1964 Sr. Arthur C. Clarke [Adreça] Apreciat Sr Clarke: És una molt interessant coincidència que el nostre amic mutu Caras el mencionés a vostè en una conversa que estàvem tenint sobre el telescopi Questar. He estat un gran admirador dels seus llibres des de ja fa força temps i sempre he volgut parlar amb vostè de la possibilitat de fer la pel·lícula de ciència ficció realment bona i proverbial. El meu interès principal recau en aquestes àmplies àrees, assumint naturalment una gran trama i qualitat. 1. Les raons per creure en l'existència de vida extraterrestre. 2. L'impacte (i potser fins i tot la manca d'impacte en algun cas) que tal descobriment tindria sobre la Terra en un futur proper. 3. Una sonda espacial amb aterratge i exploració sobre la Lluna i Mart. En Roger em diu que està vostè planejant venir a Nova York aquest estiu. Té una agenda inflexible? Si no, voldria considerar el venir abans amb l'objectiu d'una trobada, el propòsit de la qual seria determinar si una idea podria existir o sorgir que podria interessar-nos suficientment a tots dos per tal de col·laborar en un guió? Incidentalment, "Sky & Telescope" anuncia una bona colla de telescopis. Si es té l'espai per a un telescopi de tamany mitjà sobre un pedestal de, diguem, el tamany d'un trípode de càmera, hi ha algun model en particular de la seva classe, tal com el Questar ho és pels petits telescopis portàtils? Atentament, (Signatura) Stanley Kubrick

Aquesta és la carta  que el gran director Stanley Kubrick va enviar-li al novel·lista de ciència ficció Arthur C. Clarke i que va suposar el punt de partida d'una de les pel·lícules més importants de la història del cinema. La carta original la podeu llegir a Letters Of Note, (aquí jo us l'he traduïda, disculpeu la possible manca de fidelitat) i en ella el Kubrick, a més de demanar-li consell sobre quin telescopi adquirir, ja li demana audiència al Clarke per començar a parlar del seu projecte. La trobada, finalment, va tenir lloc. Va durar vuit hores i en ella van assentar les bases del projecte 2001: A space oddissey. El punt de partida fou un relat breu d'en Clarke anomenat The Sentinel, a partir del qual tota la idea de la pel·lícula va acabar prenent cos.

I així, nens i nenes, és com es gesta una de les obres mestres del segle XX, un pinacle indiscutible de la ciència ficció i una obra que es va avançar al futur en les mans d'aquests dos grans genis.

The dark knight rises (2012) Christopher Nolan

Christopher Nolan és, definitivament, al meu gust, un dels directors més sobrevalorats de la història del cinema, i les seves últimes pel·lícules sobre l'emmascarat nocturn, unes de les pel·lícules més enormement sobrevenudes i "recontralloades". Dic això com a contraposició de totes aquelles opinions que he sentit que l'encimbellaven com un dels grans (dels grans? de quins grans? dels Dreyer, Kubrick, Bergman, Coppola, Antonioni, Hitchcock?). Ho dic també en contraposició de les opinions que la nominen com a millor trilogia de la història (per damunt de El Padrino, per exemple?).

Nolan no és un dels grans. Una simple revisió de les seves pel·lícules revela que la seva filmografia està plena de mitjanies i productes poc reeixits com Following, Insomnio, The prestige, Inception i qualsevol d'aquestes d'en Batman. La única peli realment interessant, original i ben portada fins a les últimes conseqüències és, sens dubte, Memento, tot un exercici de guió molt ben passat a la pantalla.

Però és que la trilogia del senyor fosc és francament pobra. No és dolenta, ni molt menys. Igual que detesto que s'alci a en Nolan als altars del cinema tampoc no puc estar-me'n de dir que no és pas un mal director. Així, en Nolan és capaç de dirigir una història impossible i un guió molt fragmentat i buit amb certa solvència i convertir-lo en un entreteniment d'aquests que es porten avui en dia, on el més important sembla ser el que es veu i no el que no es veu, les explosions que es senten i no les converses. Deixeu-me dir, a aquest respecte dels diàlegs que si ja eren poc importants en les dues anteriors de la nissaga, aquí en Nolan ha escollit un dolent que porta màscara i també fa el ridícul parlant enrogallament i forçadament, fent que les seves (poques) frases siguin tan memorables com un pet tirat al mig del bosc (perdó per la grolleria).

Això sí, li he d'agrair a The dark knight rises que m'hagi, finalment, il·luminat al respecte del Nolan. Diuen que els bons directors sempre fan la mateixa pel·lícula amb arguments diferents. Que els més grans, fins i tot, al final resulta que sempre parlen del mateix o que els seus estil·lemes es repeteixen constantment en el seu cinema, cosa que només es pot veure quan ja porta una llarga carrera. Doncs està clar que en Nolan -al meu pesar- haurà de ser considerat un dels grans, perquè porta fent, des de Memento, la mateixa pel·lícula. Són pel·lícules fragmentades, en les que les diferents seqüències no casen entre sí, que no hi ha sol·lució de continuïtat dramàtica. Igual que li passava al Lenny de Memento, aquesta tercera part del Batman podria estar explicada a l'inrevés i ni ens en adonaríem. Cada escena es tanca de manera abrupta, ansiosa per passar a la següent, com si el temps aprestés (ironia en una peli de dues hores i mitja). Nolan no ha sabut mai el que és la tensió dramàtica. No sap fer-ho d'una altra manera que no sigui amuntegant pecs d'un trencaclosques (que, probablement, no encaixin del tot) en finals rocambolescs i operístics. La diferència és que a Memento aquesta era, justament, la gràcia de la pel·lícula, per això li va sortir tan rodona.

Dels personatges (clau dramàtica en una pel·lícula, aquesta classe el Nolan se la va perdre a l'escola de cinema) millor no parlar-ne massa. De fet és que no hi ha massa de què parlar. Ningú pot esperar que en una pel·lícula de superherois els seus protagonistes tinguin profunditat bergmaniana, no, no es tracta d'això. Però és que les pinzellades són tan gruixudes i la cura en ells és tan poca que:
a) el Bruce Wayne és lamentable (i quan es posa la màscara, encara més).
b) el gran Gary Oldman sembla una caricatura de sí mateix.
c) el Joseph Gordon-Levitt no ha estat rescatat de la seva bombolla de pèssim actor.
d) la Anne Hathaway s'esforça en fer creïble un personatge, el de Catwoman, que si un no sabés que es diu així no diria que té ànima de gat (revisem, si us plau, a la Pfeiffer i al guió magnífic de Batman Returns).
e) el Bane, el dolent de torn, no fa cap mena de por, no és més que un munt de músculs darrera d'una màscara.
f) la miriada d'actors més o menys famosos (molts provinents de sèries d'èxit, The Wire, Dexter, etc.) veuen limitada la seva presència a un parell de ratlles.

De la pira tan sols vull salvar el personatge més interessant d'aquesta nissaga, el de l'Alfred (fantàstic Michael Caine), única presència profunda en un guió farcit de tòpics i redundàncies.

Ja us comentava l'altre dia que entenc perfectament que molta gent quedi embadalida davant de productes com Kill Bill o la nissaga nolaniana del Batman. Són pel·lícules d'acció emmascarades darrera de productes d'autor. Però no deixen de ser el que són, el que porten a l'ADN, una seqüència estúpida d'escenes d'acció encadenades més o menys maldestrament (depenent de l'habilitat del director, el Tarantino en sap, el Nolan no) amb petits espais per a diàlegs d'ascensor portats al cinema, d'aquells que tothom que hi participa sembla tenir ganes d'arribar al seu pis per deixar de parlar.

I el perill de tot això és gran. Molt gran. Cada cop que encimbellem un producte com The dark knight rises a l'olimp dels més grans estem rebaixant el nivell d'exigència de Hollywood. Cada cop que una peli com Spiderman, the Avengers, Thor o The dark knight rises destrossa les taquilles, a Hollywood un banquer pren el lloc d'un guionista o d'un autor. Ja no cal talent per fer una pel·lícula, només calen diners. I aquest és el missatge que els hi estem donant anant a veure en massa aquestes pel·lícules i lloant-les fins l'extenuació, posant-les al costat dels grans. Ens falten referents, ens falta memòria, ens falten hores de cinema, ens falta criteri, ens falta exigència.

Plena de forats argumentals, pretesament profunda en intentar parlar del decliu de la civilització en un moment com el que estem vivint (i carregant contra les especulacions immobiliàries!) i amb un guió extremadament tan poc exigent com ampul·lós.

En definitiva, perdoneu per les voltes que he donat, The dark knight rises és una altra castanya peluda. I si n'hi haguessin, seria una castanya peluda i soporífera.

Totes les Catwoman

Diverses han estat les actrius que s'han embotit en vestits ajustats de làtex i s'han posat orelletes falses per encarnar a la Catwoman del Batman.
Quina és la vostra favorita?







I una darrera curiositat. S'han fet tres versions animades per televisió del Batman en que apareixia el personatge de Catwoman. Sabeu qui les doblava?

Adrienne Barbeau

Courtney Thorne-Smith

Gina Gershon

Ja només us queda decidir quina és la vostra favorita. Passeu-vos pel Facebook de la Última Projecció i deixeu el vostre vot!

Els més grans "recasts" de la història del cinema

Què em diríeu si us digués que el Terminator no havia de ser incialment l'Arnold Schwarzenegger? De fet a l'Arnie el van provar inicialment per fer el paper de Kyle Reese, que finalment adoptaria el Michael Biehn. I el millor de tot és que l'actor pensat inicialment pel paper del Terminator era... el Lance Henriksen!



De situacions com aquestes a Hollywood se'n veuen sovint. Són el que es diuen "recasts", és a dir, canvis d'actors i actrius just abans de començar a rodar o, de vegades, fins i tot un cop començat el rodatge. Ahir us en parlàvem d'un que ens va trasbalsar, la de l'Eric Stolz fent de Marty McFly a Back to the future, però n'hi ha molts més i de moooolt sucosos.

Tenim molts més exemples. Un dels que més ens ha impactat és l'actor que inicialment havia de fer-se amb el paper de l'Axel Foley de Beverly Hills Cop (Superdetective en Hollywood). Com imaginar l'esbojarrat detectiu encarnat finalment per l'Eddie Murphy però amb la cara del Sylvester Stallone!!! O del Mickey Rourke, que va ser la primeríssima opció pel paper! L'Stallone va ser fins i tot contractat i no se li va acudir cap alta cosa que refer-ne el guió per adaptar-lo a la seva idea de blockbuster, eliminant-ne les escenes de comèdia i potenciant les d'acció. Al final els productors no van cedir i l'Stallone va marxar amb les idees sota el braç amb les que perpetraria Cobra.


Un dels recasts més sonats però de la història recent del cinema és la del Tom Selleck (de la sèrie Magnum) pel paper d'Indiana Jones que va acabar llençant la carrera del Harrison Ford i relegant al Selleck a l'exitosa sèrie de televisió però a res més destacable. Curiosament, Selleck va intentar encarnar a un altre aventurer sospitosament similar a l'Indiana a High road to China (La gran ruta hacia China, 1983), amb aquell punt lacònic i fatxenda però tendre alhora que fe distintiu el personatge d'En busca del arca perdida.


Un altre bon exemple seria el de American psycho de la Mary Harron. La Harron volia al Christian Bale, però la productora va imposar Leonardo DiCaprio i amb ell a l'Oliver Stone per dirigir-la. La Mary Harron i el Bale es van separar del projecte, però les protestes de grups activistes feministes (i la por a les repercussions en la imatge de DiCaprio) junt amb la incomoditat que l'actor sentia per algunes escenes del guió van fer que aquest abandonés el projecte i que Stone el seguís, deixant camp obert per la parella Harron-Bale que van reprendre el projecte i enfocar-lo tal com ja tenien previst.


I encara un altre recast que ens crida l'atenció. Recordeu el capità Willard d'Apocalypse Now? Doncs inicialment havia de ser Harvey Keitel el que l'interpretés. De fet va començar fins i tot el rodatge, però Coppola va creure que no donava el perfil. Keitel va abandonar un dels rodatges més complicats de la història del cinema i un paper que havien prèviament rebutjat gent com el Robert Redford, el Jack Nicholson, l'Al Pacino o l'Steve McQueen. Us imagineu un duel interpretatiu Nicholson VS Brando?


I qui es podria imaginar avui en dia al Dirty Harry de l'Eastwood sense l'Eastwood? Doncs els productors ho tenien molt clar, tant que van fins i tot fer un pòster amb l'actor que ja estava decidit que faria el paper.
El Frank Sinatra!!! Una ferida a la mà el va impedir continuar amb el rodatge, però ja veieu que la cosa anava avançada.

I podríem seguir: Alec Baldwin en el paper de Vincent Mancini, l'hereu dels Corleone a Godfather III, el Jim Carrey com a Jack Sparrow, el Corey Haim per Marty McFly (abans que l'Eric Stoltz fins i tot), etc.
Com haurien estat aquestes pel·lícules al final? Haguessin tingut tant d'èxit?

Eric Stoltz com a Marty McFly a Back to the future?

Doncs sí, l'Eric Stoltz (Mask, The fly II) va ser la primera elecció per fer de Marty McFly. Va començar fins i tot el rodatge; durant les cinc primeres setmanes de rodatge ell va ser l'encarregat de donar vida al viatger en el temps per excel·lència del cinema modern. Però després d'aquestes cinc setmanes, el Robert Zemeckis va creure que tot i que "és un gran actor, no tenia el perfil còmic que estaven buscant pel personatge del Marty". El Zemeckis ho va tenir tan clar que no va dubtar en barallar-se amb els estudis per demanar que li permetessin canviar l'actor i tornar a rodar les cinc setmanes que ja duien. Quan van convèncer al Michael J. Fox que partís la seva agenda i pel matí rodés els capítols de Family Ties que l'havien convertit en un actor de comèdia molt popular i, ja per la tarda, vingués a gravar la pel·lícula, la llegenda del Marty McFly va acabar de prendre cos.
Aquí teniu una comparativa de les escenes rodades per l'Eric Stoltz inicialment i com, finalment van quedar amb el Michael J. Fox.



La decisió, segons expliquen molts implicats en el rodatge, va ser molt dura, doncs tothom s'apreciava molt a l'Stoltz. Una de les que més va afectar la decisió del canvi va ser a la Lea Thompson (la Lorraine McFly, mare del protagonista), doncs era molt amiga de l'Stoltz i es pensava, incialment, que el substituien per una estrella de televisió amb la que no sabia si es portaria bé. "Només van caler unes poques hores", comenta la Thompson, "perquè el Michael se'm guanyés".

El que n'ha quedat, però, són només un parell d'escenes rodades i algunes fotos. És clar que alguns com el J.J. Abrams ho aprofità en un dels capítols de la seva sèrie Fringe. En un dels episodis, en una realitat paral·lela alternativa hi ha un cinema que estrena Back to the future amb aquest cartell :D



No deixa de ser curiós veure a l'Eric Stoltz fent de Marty. La veritat és que físicament tenen certes simil·lituds, però és cert que no sembla que l'Stoltz fos capaç de deixar-se anar lo suficient com per encarnar a l'atabalat Marty McFly.
Un sempre es pregunta, en aquests casos de recast (canvis d'actors i actrius a última hora) si la peli hagués sortit igual, si hagués tingut el mateix èxit, si s'hagués convertit en una icona juvenil de primera magnitud. Què en penseu vosaltres?

Louie (2010) - Louis C.K.

En Louis C.K. és un monologuista de New York que en els darrers temps ha agafat volada. Les seves múltiples aparicions en late shows i youtube han portat la seva mordacitat i el seu humor pessimista a ser força coneguts arreu.
Però ja fa uns pocs anys que en Louis es busca un espai a la televisió. Ja fa uns anys va dissenyar-se una sèrie a la seva mida -Lucky Louie- totalment de ficció, en la que explicava en to de comèdia la difícil vida d'un mecànic i la seva família.
Recentment, però, hem tingut ocasió de veure no aquesta primera sèrie sinó la segona que ha escrit i que ara també dirigeix. Es tracta de "Louie" (a seques), una sèrie molt interessant i en la que en C.K. munta tota la trama al voltant de la seva persona, articulant-ne l'acció al voltant dels seus monòlegs temàtics.
És càustic com pocs, sovint políticament incorrecte, pessimista i molt enginyós. Li dona la volta a tot i li treu punta als detalls de la seva vida de divorciat amb dues filles amb molta gràcia.

En Louie repassa temes com el fer-se gran, el divorci, els desesperats intents de lligar d'un paio de més de quaranta anys, obsessions diverses i el dia a dia de la vida a New York, sempre amb un llenguatge molt directe i sovint groller. Combina de manera ben curiosa la comèdia i el drama, passa de l'acudit més impactant a històries ben tristes i desesperades d'un New York ple de desencís i allunyat dels tòpics cinematogràfics. En definitiva, una estranya barreja de comèdia i drama que encantarà als amants de la  ciutat que mai dorm.

El soroll a la sala de cinema

S'atenuen les llums de la sala i en quan els títols de crèdit es dibuixen silenciosament a la pantalla totes les converses s'extingeixen suaument. La sala queda no només a les fosques sinó sumida en un silenci sepulcral que transporta la teva ment cap a un altre món, cap a una altra vida, lluny de problemes, responsabilitats i dificultats. A la foscor de la sala no som ningú, som un negatiu a punt de ser impressionat. No som ningú, però estem a punt de ser algú, el protagonista d'una aventura selvàtica, l'espia més refinat, l'enamorat més fogós.

Però la màgia s'esvaeix immediatament en el moment precís en que algun espectador veí, afamat, comença a menjar crispetes amb la boca ben oberta, mastegant-les com si hi hagués algun afer no resolt entre ells, torturant-les, recreant-s'hi. O són crispetes, o son bosses M&M's (dissenyades per enginyers de la NASA capaços de fabricar uns embolcalls que porten el Dolby Surround incorporat), o caramels no suficientment grans i aspres com per ennuegar-s'hi. El cas és fotre soroll.

Jo, ho tinc comprovat, si no dic res, si ho deixo estar i intento fer veure que no em molesta, m'esguerro jo mateix la pel·lícula. Intento visualitzar com dir-li, com reaccionarà, que si em fotrà una hòstia, que si la tindrem, etc. I així va passant la pel·lícula i em desconcentra. Així que ja he decidit des de fa temps de dir-ho. De manera educada, però dir-ho. Segueix havent-hi gent que quan li demanes, si us plau, que vigili amb les llaminadures, encara s'ofèn. Però la gran majoria demana perdó i es comporta.

Com podem resoldre el problema dels molestos sorolls d'alguns espectadors que ens arruïnen el passi d'una peli? Sabem que la venda de crispetes i altres llaminadures formen part dels cada cop més minsos beneficis que les sales de cinema obtenen. Per tant, és possible que impedir-ne la venda condemni a algunes sales a l'extinció. Sembla que per aquí no pot anar la solució.

I si hi hagués una divisió per a "menjadors" i "no menjadors"? Com si fossin àrees de fumadors, podríem estar separats per alguna mampara o alguna cosa que ens protegís dels seus decibels. Hmmm... potser la infraestructura necessària és excessiva.

És clar, també podríem demanar als proveïdors de llaminadures que pels cinemes només servissin productes silenciosos. N'hi han? Jo crec que sí. I si només es poguessin comprar "nubes", regalèssies i coses així? Bé, si més no que emboliquin amb papers i plàstics menys sorollosos. No em puc creure que la ciència i la tecnologia hagi enviat un ésser humà a la lluna i no podem fabricar embalatges silenciosos.

Ei, ja ho tinc!; i si venim tots de casa dinats, berenats i sopats? Llavors potser no ens caldria comprar totes les llaminadures, no?

Bé, no ho sé, no tinc cap solució, la veritat. Però deixeu-me que us digui que si a algun cinema de la meva ciutat se li acudeix posar la norma de que està prohibit consumir qualsevol tipus de llaminadura, crispeta o menjar divers (tal com fa la Filmoteca de Catalunya a Barcelona o la cadena Alamo Drafthouse als USA) tindria en mi a un fidel espectador que de bona gana pagaria un extra en el preu de l'entrada per tenir garantit el gaudi de la pel·lícula. Prenguin nota.

La moto d'Akira existeix de debò

Tal dia com avui de l'any 1988 va estrenar-se a Soho, al Japó, Akira, la pel·lícula del Katsuhiro Otomo. El millor de tot és descobrir, anys més tard, que les famoses i espectaculars motos del Kaneda i del Tetsuo... existeixen!!! I porten fins i tot les enganxines per personalitzar-la! o__O


Ja us vam explicar fa un temps com vam descobrir nosaltres aquesta espectacular peli i com se'ns van sortir els ulls de les òrbites en veure les persecucions de les motos. Però, vosaltres quan la vau descobrir? Us va agradar? La vau entendre?

Tràiler de OZ, the great and powerful del Sam Raimi

Absolutament bocabadats ens hem quedat amb el tràiler de la nova pel·lícula del Sam Raimi, ja retirat de la franquícia d'Spiderman. Es tracta d'un a preqüèl·la del Wizard of Oz del Victor Fleming, amb un repartiment de joves figures realment estel·lar.
Poseu-lo a pantalla complerta i a màxima resolució i al·lucinareu en colorins!



Ja ho veieu, ens explicarà com el Oz es va convertir en el màgic d'Oz. I el repartiment? Ho heu vist? o_O El James Franco com el futur màgic d'Oz, i les tres bruixes... quines tres bruixes! La bruixa bona, per descomptat, serà la nostra admirada Michelle Williams, a la que acompanyaran la Mila Kunis i la Rachel Weisz.

Ja sabem que el Raimi és capaç de fer pel·lícules de tots colors, tant obres mestres com A simple plan, com igualment obres discretes i fugaces com les tres d'Spiderman que va fer amb tot el pressupost hagut i per haver. Les imatges, si més no, són impactants i sembla que al Tim Burton li pot haver sortit un competidor en quant a l'imaginari de mons de fantasia (amb el permís del Terry Gilliam, és clar).

I bé, què en penseu? Us fa patxoca?

Ja és divendres! Ja és 13! Però on és el Jason?

La bona amiga -i proveïdora constant a l'ombra de material per a aquest blog- Sandra ens fa arribar aquesta vinyeta que, senzillament, ens encanta. El Wally ja és història. On és en Jason?


Què? Difícil de trobar, eh? :D El que no ha de ser difícil de trobar són plans cinèfils per a aquest cap de setmana. Escolta, que si cap de les estrenes us fa patxoca, sempre es pot tirar de videoteca. Alguna idea? Alguna suggerència?

El doctor Bishop de Fringe a Lord of the rings?

Doncs sí, tal com ens recordava la Gloria Pérez, el John Noble, recentment guardonat amb un premi Saturn (els Oscars de la ciència ficció, fantasia i terror) per la seva interpretació del doctor Walter Bishop a l'exitosa sèrie Fringe del J.J.Abrams, va tenir un paper destacat en El senyor dels anells. A on, en concret? Doncs especialment a la tercera part The return of the king, on encarnava a Denethor, pare del Faramir i últim senescal regent de Gondor. De fet, també apareix en la versió estesa publicada en DVD de la segona part, The two towers. Aquesta és la fila que hi feia:


Quin canvi, no? Tan inofensiu que sembla a Fringe i mira-te'l amb aquesta mirada de despit i gravetat.

Drew Struzan, el gran il·lustrador de pòsters mítics

Què tenen en comú aquests pòsters?

Bé, de fet no només aquests quatre tenen alguna cosa en comú, també els de tota la trilogia de Back to the future, els del Harry Potter, els d'Star Wars, el de blade Runner i així fins a 150 pòsters promocionals de pel·lícules igualment mítiques. Què tenen doncs en comú? Doncs el Drew Struzan, un il·lustrador molt aprofitat per Hollywood des de ja fa unes quantes dècades.
Aquest estil fotorealista i aquesta paleta de colors ha omplert les marquesines de les parades dels autobusos, els cartells dels cinemes, fins i tot les parets de les habitacions de molts de nosaltres.

En col·laborar per primer cop amb el George Lucas per fer el pòster de Star Wars,  aquest li va demanar si li podia dissenyar un logotip per l'empresa d'efectes visuals que estaba a punt de crear: la Industrial Light & Magic. I aquest en va ser el resultat, el primer logo de la famosa ILM:


De la mateixa manera que va il·lustrar pòsters de cinema també ho fer de portades de discos mítics d'artistes com Roy Orbison, els Bee Gees, Alice Cooper, els Beach boys, Black Sabbath, Earth, wind and fire i un llarg etcètera. Però és ben cert que els cinèfils el recordarem sempre pels seus pòsters de pel·lícules que ens han marcat tant com aquestes que aquí us acostem. Gaudiu-les, que l'home es va retirar al 2008 i ja no en farà més.

La primera pel·lícula del Michael Fassbender

Aquesta temporada que comença acabar-se ara que arriben les vacances ha estat la temporada del Michael Fassbender, sens dubte. Ens l'hem trobat a la sopa. I el millor és que no sembla haver-nos saturat. La seva elecció de papers ha estat exquisida, variada, tant de registre com de gènere.
Però la seva primera pel·lícula pel cinema -després de voltar per diverses sèries- va ser 300 del Zack Snyder encarnant al lluitador Stelios, al costat del Gerald Butler. Per aquelles èpoques nosaltres no el coneixíem, així que ens va passar desapercebut. Aquí en teniu algunes imatges.




Per descomptat, ja us ho podíeu imaginar, el Fassbender és dels que es prepara els papers a consciència, així que aquí el teniu assajant les coreografies de les cruentes batalles que després hauria de filmar.


Sembla que, després d'aquests últims anys exprement el do de la ubiqüitat el Fassbender ha decidit prendre-s'ho amb més calma. D'aquí a ben poc el veurem en l'esperada Prometeus (preqüèl·la d'Alien) i a partir de llavors només té previstes un parell de pelis pel 2013 a més de la continuació dels X-Men. Així doncs, fans del Fassbender, tocarà dosificar les preses de Fassbender. Això o tirar de DVD.

"The Star Wars that I used to know", una paròdia molt encertada

Per a tota una generació, la nissaga d'Star Wars va ser el ganxo definitiu amb el cinema. Va ser on mil·lions de jovenets i infants diversos van aprendre a al·lucinar amb una pel·lícula. La passió va ser desmesurada, les seqüèl·les inquantificables, l'estima pels personatges, les frases, les naus, els sabres, la vestimenta, la música, inesborrables.
Bé, potser no era tan inesborrable. El propi George Lucas es va encarregar de voler enterrar el mite traient-se de la màniga una trilogia a mode de preqüèl·la absolutament infumable, amb personatges (des)animats que donaven pel sac i unes aparents ganes de fer calers per què sí. Les reedicions en diferents formats, afegint-hi coses, esborrant-ne d'altres, canviant-hi detalls necessaris, aportant-hi nimietats fútils, van acabar de vessar el got.

No sé si estic sol, però per a mi, d'Star Wars només hi han tres pel·lícules, que són les que vaig veure en una sala fosca plena d'inocència. De la resta no en vull saber res més.
És per això que m'ha fet molt feliç que la Cristina ens fes arribar aquesta paròdia del tema Somebody that I used to know de Gotye, en la que un parell de frikifans d'Star Wars li canten la canya al Lucas amb tots els ets i uts, filant prim i, ja de pas, sent moooolt enginyosos.
Aquí us el passem amb subtítols en espanyol. Per cert, que quedi clar: "El Han Solo disparava primer / el Han Solo disparava primer."