Akira o el descobriment de l'animació japonesa

Era un dia qualsevol en el que pul·lulava pels pocs canals que a principis dels 90 omplien la meva televisió. Ja era tard, cap a mitjanit. I llavors, la revel·lació.
El programa es deia Metropolis -probablement el millor programa de cultura i art que s'ha fet mai a Espanya- i anunciava una seqüència d'uns cinc minuts d'una pel·lícula d'animació japonesa que ho havia petat al seu país. En aquells temps, sentir a parlar d'animació, per a mi, era sentir a parlar de Disney, de la sireneta o de la bella i la bèstia cantant les oscaritzades cançons dels Menken i Ashman. No estava, ni de bon tros, preparat pel que estava a punt de veure.
Això és el que va passar davant dels meus ulls:



No podia tancar la boca. No podia parpellejar. Mai no havia vist una cosa així. Com per a molts altres, Akira va ser la porta d'entrada al fascinant univers de l'anime i el manga, una expressió artística sovint relegada a la marginació pels grans mitjans però que amaga tot un llenguatge i una expressió cultural absolutament única i irrepetible.
No es va estrenar al nostre país fins al cap de moooolt temps. Jo vaig veure-la al cinema Maldà i, tot i que no vaig entendre res de res de tan atropellada que n'és la seva narració, vaig sortir amb la sensació d'haver assistit a un espectacle audiovisual de primera magnitud, impossible d'assimilar amb altres expressions fílmiques animades.
Akira no és, ni de bon tros, el millor anime de la història, si més no no és el meu favorit, però per a la gran majoria d'occidentals va suposar l'accés a un art diferent, amb un imaginari increïble i excitant. Per a mi també ho va ser. Un d'aquells moments mítics de la història cinematogràfica de cadascú.