Los miserables (Les miserables, 2018) - Andrew Davies (creador), Tom Shankland (director)

Tampoc és fàcil, deixeu-me confessar-vos-ho, analitzar-la per a algú que s'ha llegit la novel·la i que, per tant, està enormement esbiaixat. La temptació de criticar l'adaptació perquè no ha tingut en compte no sé què o perquè sembla que hagi traït l'original (com es pot trair una cosa a la qual intentes fer un homenatge, quasi dos segles després, adaptant-la) és gran, i la noto, està aquí, sota la pell reclamant sortir.

Però vista aquesta minisèrie de sis capítols en mans de l'Andrew Davies (escriptor, guionista i productor amb llarga experiència televisiva, de la primera versió de House of cards fins a diverses adaptacions literàries agosarades com Guerra i pau, Sentit i sensibilitat o Doctor Zhivago), la sensació és que aquesta posada en imatges de la novel·la de l'Hugo és, com a mínim, voluntariosa. Molt voluntariosa.

S'aprecia aquesta voluntat en els petits detalls, en intentar no deixar res fora encara que sigui posant-ho testimonialment. El millor exemple és la frase en argot del carrer que li profereix un dels pinxos a Thenardier. En el llibre hi ha una cinquantena de pàgines explicant d'on sorgeix l'argot dels carrers del París de l'època, en una digressió habitual de Hugo, i encara un bon grapat de pagines més en què els protagonistes parlen directament en argot (mentre Hugo tradueix a peu de pàgina). És només un exemple, però serveix per il·lustrar les ganes que hi ha de no "trair" ni decebre ningú.

És cert, per descomptat, que hi ha parts del llibre (de vegades centenars de pàgines) que queden resumides, literalment, en una sola frase. És veritat que Davies altera la seqüència de la història per fer-la més televisiva. És indubtable que hi ha aspectes de la novel·la que no es poden traspassar amb facilitat a la petita pantalla (en el llibre hi ha nombroses qüestions que queden en l'aire durant moltes pàgines per acabar resolent-se molt més endavant, quan ja quasi ni te'n recordes, però també hi ha moltes escenes en que la paraula escrita permet persuadir al lector que un determinat personatge no ha estat reconegut simplement perquè estava d'esquena a la llum de la lluna, cosa que en televisió és francament difícil de recrear i fer creïble).

I és més que probable que un espectador que no hagi llegit la novel·la pensi que hi ha moltes casualitats totalment increïbles. Però és que la novel·la, justament, juga a això. El truc, però, està en que Hugo no té cap recança en dedicar, per exemple, les primeres 120 pàgines (cent vint!) del llibre a explicar qui és, com viu i com es comporta un determinat personatge (el bisbe de Digne) per tal que, en una determinada escena, la manera en que actua no ens sembli estranya. Això, en una sèrie de TV sembla força inviable, fins i tot si aquesta comptés amb una vintena de capítols.

També és probable que qui hagi llegit el llibre, com passa sempre, ja s'hagi fet una idea mental de la morfologia dels personatges, fins i tot els hi haurà posat veu. I veure'ls traspassats a la pantalla de manera corpòria, visual i sonora, pot ser un xoc, pot generar un decalatge insalvable. Dominic West (The wire o The affair) i David Oyelowo (Selma o Spooks) s'han produït ells mateixos aquesta minisèrie, per tant se'ls hi ha d'assumir moltes ganes d'atacar els seus respectius personatges, la dupla Jean Valjean i el "perseguidor" Javert. Personalment, em costa acceptar al West en tots els registres pels que passa el personatge. Però certament el físic d'Oyelowo (enorme actor!) no transmet el rigor i l'obsessió que el seu personatge requereix, a pesar d'entregar una actuació francament notable i entregada.

Molt més encertats em semblen els secundaris. La Lily Collins quadra perfectament amb aquella bellesa que es va marcint de la Fantine; l'Ellie Bamber encaixa amb la puresa de Cosette; l'Adeel Akhtar li dona força arestes a Thenardier, un personatge que necessita d'un bon actor per deixar entreveure totes les facetes de la seva mesquinesa; l'Olivia Colman, per descomptat, fa d'Olivia Colman, i això SEMPRE és un encert (hi ha molts personatges de ficció que SÓN l'Olivia Colman, així que a ningú se li acudeixi veure això com una crítica negativa) i fins i tot fa venir ganes que tingui més protagonisme que el seu marit; el David Bradley no podria ser més idoni, físicament almenys, per al personatge rondinaire i esquerp de l'avi Gillesnormand; i el Josh O'Connor potser no acaba de ser capaç de donar-li tots els matisos a un personatge difícil d'interpretar com el pusil·lànime Marius, sempre atrapat entre dilemes i inseguretats.

El gran problema, en tot cas, d'adaptar una novel·la com aquesta rau en un fet que, irònicament, la seva versió musical va poder minimitzar i, fins i tot, fer-ne una arma poderosa: la vessant psicològica. Els personatges d'Hugo es debaten, constantment, en un mar de dubtes complexos, en estira-i-arronses vitals que saben que els canviaran completament la vida segons decideixin finalment actuar d'una manera o d'una altra. I tot això, evidentment, sobre les pàgines d'un llibre es pot explicar amb detall, amb profusió, tal com fa Hugo (el camí de Javert fins al pont és un luxe de prosa psicològica). I en canvi, en versió fílmica o televisiva, o li poses veu en off o... els fas cantar. I donat que aquí l'única música que se sent és la de l'entranyable Gavroche taral·lejant despreocupadament sota una pluja de trets letals, aquesta adaptació televisiva sembla haver perdut, principalment, aquest component essencial, deixant en mans de l'espectador la responsabilitat d'imaginar-se el que passa per dins d'aquests torturats personatges. Per molt que el director (el molt saberut i experimentat Tom Shankland, La ciudad y la ciudad, The punisher, Luke Cage, Iron fist, The leftovers, Ripper St., etc.) deixi un pla fix sobre un d'aquests personatges durant més d'un minut, a l'espectador li falten pistes que el portin als racons més obscurs dels seus dubtes i hesitacions transcendentals.

En tot cas, aquesta adaptació de Les misérables és molt fàcil de gaudir-la, tant per qui ha llegit la novel·la com per qui no. Qui l'ha llegida veurà traspassades en imatges l'enorme majoria dels ingredients d'aquella, mentre que qui no ho hagi fet encara podrà gaudir d'una història impossible, rocambolesca, amb ressonàncies de fulletó vuitcentista però filada amb una habilitat tal que és impossible no deixar-se emportar pel torrent d'històries i micro-històries, de situacions extremes i de realitats tan llunyanes com, en realitat, properes.

I sí, si ens posem perepunyetes li podrem trobar faltes. Però és necessari? No. No ho és. No siguem miserables.