Molt interessant aproximació a la deshumanització d'una assassina i les fràgils fronteres que separen els nostres "jo" professionals dels personals, en aquesta segona pel·lícula del Brandon Cronenberg, fill del David i del que, innegablement, ha heretat el talent i les obsessions.

La Tasya Vos (magnètica Andrea Riseborough) és una assassina que perpetra els seus crims mitjançant una transfusió de consciència en la ment d'un altre a qui converteix en executor físic i del que, un cop executat l'assassinat, retorna cap al seu propi cos. És magnífica en la seva feina, però la seva cap (recuperada Jennifer Jason Leigh) insisteix en que per esdevenir l'assassina perfecta caldria que es desvinculés totalment de la seva vida personal. La Tasya s'ha separat voluntàriament del seu marit i del seu fill, entenent que estar-hi a prop li dificulta fer bé la seva feina i quan va a visitar-los, abans d'entrar, practica, assaja el seu comportament amb ells. Cada cop li queda menys de sí mateixa, després de tantes missions incorporant-se en persones alienes.

En una missió determinant pel futur de la seva empresa, les coses no surten com estaven previstes, i el hoste es rebel·la, engegant una pugna per la identitat i la consciència, per prendre el poder de les accions d'un cos que és una marioneta. La Tasya haurà de lluitar per prevaldre i qui sap si per retenir la seva pròpia consciència.

El Cronenberg fill filma amb precisió i sentit estètic (encara que aquest, sovint, viri cap al gore i la carnalitat més salvatge), però sobretot escriu un guió intel·ligent i ben lligat que demana diversos visionats i que és prou concís com per deixar l'espectador amb ganes de més.

 

Un dels nostres directors favorits és, sens dubte, el David Cronenberg. Aquí li volem retre un petit homenatge repassant la seva filmografia, peli a peli, amb un petit comentari per si no les haveu vist (spoiler free!).


No he pogut veure mai aquesta peli, és una de les que em queden pendents, però la sinopsi que ofereixen els de Filmaffinity no té desperdici:
La historia gira entorno a los experimentos sexuales telepáticos que se ejercen en la Academia Canadiense para la Investigación Erótica.

Carall amb l'Acadèmia, no? :D Sembla un bon lloc per treballar-hi, oi? La pregunta que em ronda pel cap és: Com haurà tractat el Cronenberg la figura dels becaris en aquesta institució?



La relació del cinema del Cronenberg amb el sexe sempre ha estat molt estreta. En aquesta salvatjada de peli, uns científics experimenten amb un llimac que, en quan se't fica a dins, et fa venir unes ganes de cardar que no te les treus de sobre. El resultat, quan el llimac infecta mitja humanitat, són hordes de zombies que, en aquest cas, no busquen pas carn humana per menjar-se-la sinó per... bé, ja m'enteneu...






Cronenberg segueix aquí treballant el sexe com a leit motiv. Aquí és una dona que, arran d'una estranya operació, descobreix que, a sota l'aixella, se li obre una petita fissura i, de dins, li surt com un apèndix mig metàl·lic, mig teixit amb el qual penetra a les seves víctimes que, a partir de llavors, es tornen mig boges. Les implicacions sexuals de la proposta són prou evidents, i Cronenberg ens presenta una humanitat que ha perdut el control a partir de la inversió dels rols.





Estrenada entre nosaltres amb el títol de Cromosoma 3, aquesta peli va portar a confusió a una companya meva de l'institut que, per fer-se la xul·la de que dominava molt de pelis de terror no se li a acudir una altra cosa que dir "Les dues primeres estan prou bé, però aquesta tercera és molt dolenta".
A mi, The Brood, és una de les pelis del Cronenberg que més m'agrada. La historia és delirant: un psicòleg  (el gran Oliver Reed), té un sistema per curar als psicòpates. El sistema en qüestió es basa en expulsar les seves malalties mentals mitjançant el cos, transformant-les de psicològiques a físiques. Però, és clar, no tot surt com ell pensava.
Poques vegades he passat tanta por al cinema com veient els monstres que apareixen en aquesta peli, de debò. No us la perdeu si us agrada el bon cinema de terror.




Per mi, una de les seves pitjors pelis. No té absolutament res que la faci reconeixible. Avorrida, simplona i desconcertant.




Mira, jo diria que aquesta peli és d'aquelles que és més famosa que no pas vista. La absolutament mítica escena de l'explosió del cap d'un dels ponents en una conferència ha passat a formar part de l'inconscient audiovisual. No és de les millors pelis, al meu gust, del Cronenberg, però les imatges són tan potents i el Michael Ironside fot tanta por, que seria impensable la seva filmografia sense aquesta peli.




Les fronteres entre la realitat i la ficció, la influència de la televisió i els mitjans audiovisuals estan al darrera d'aquesta joia dels 80. El mateix Andy Warhol ho expressà clarament "Videodrome és la Taronja Mecànica dels 80". En James Woods descobreix un món més enllà (o és més cap aquí?) de la pantalla i l'espectador no pot altra cosa que endinsar-se en aquest brutal malson oníric.

Amb el permís de l'Stanley Kubrick i la seva The Shinning, jo crec que La zona muerta és la millor adaptació d'una obra de l'Stephen King que mai ha parit el cinema.
El gran Christopher Walken desperta després d'uns anys en coma i descobreix que té visions, tant del passat com del futur. La policia li encarrega que els ajudi a descobrir l'assassí d'un crim en el que s'han quedat sense pistes. La veritat, però, pot ser difícil d'acceptar, i la responsabilitat de canviar el futur pesa massa per un pobre Christopher Walken, superat per les circumstàncies.
Imprescindible, entretingudíssima, emocionant i absolutament imperdible.




Oooooooohhhh!!!! Aaaaargh!!! Perdoneu, però és que no us puc dir massa més d'aquesta peli! Em va impressionar tant quan la vaig veure per primer cop... El "Brundel-mosca"! Maigot! el "Brundle-mosca"!
Bé, perdò, perdò... que perdo els estreps...
Jo diria que és de les seves millors pelis. La història del científic que està a punt d'inventar una màquina de teleportació ja ve del clàssic dels 50 amb el Vincent Price (gran peli, veieu-la!), però és que el Cronenberg, fidel a sí mateix i a ningú més, la reversiona posant èmfasi en tot allò que la original no s'atrevia. La fusió, la metamorfosi, la paulatina assimilació i acceptació del monstre... brillant, absolutament brillant. Una de les més grans mostres de cinema fantàstic de la història del cinema.





Estrenada aquí com a Inseparables, aquesta peli és una de les que més mal rotllo em dona de tota la seva filmografia (que ja és dir molt!). La història de dos germans bessons de caràcters antagònics (interpretats tots dos pel Jeremy Irons) enfrontats a un element discordant com és l'aparició de la Geneviève Bujold ens porta per un camí fosc i amarg, de dissolució de vincles fraternals, de bogeria i malson. Per acabar-ho d'adobar, ambdós treballen de ginecòlegs, i no cal que expliqui més, que els que l'han vista ja saben del que parlo...




Adaptar a un escriptor com el William Borroughs no és tasca fàcil. I, personalment, crec que en Cronenberg fracassa en el seu intent de dur a terme una adaptació de la novel·la, tan lisèrgica i kafkiana com és. Deixa, això sí, algunes imatges mítiques, com la transformació de la màquina d'escriure de l'escriptor en un escarabat, però el conjunt és soporífer i pesat. Va passar-se molts anys pendent d'estrena al nostre país, potser degut a que els distribuïdors es veien a venir el fracàs.





La crítica està molt dividida amb aquesta peli del Cronenberg. Si us serveix d'alguna cosa, a mi m'encanta. El Cronenberg s'aparta aquí per primer cop en la seva carrera dels temes escabrosos, del sexe, de la carn, de les protuberàncies i les aberracions, per contar-nos la insòlita relació d'amor d'un diplomàtic francès i una diva de l'òpera de Shanghai que amaga un secret difícil d'amagar.
Tendra, dolça, fina i delicada, per mi la peli és una autèntica delícia.




Igualment dividida va estar la crítica en aquesta barreja de sexe i cotxes. A veure, la cosa no és fàcil d'empassar, que resulta que hi ha una colla de frikis que es posen calents fent marranades després de tenir accidents de cotxes. Una peli molt freda i difícil de digerir. Això sí, el públic no va estar tan dividit com la crítica... fonamentalment la peli no va agradar. Rara a matar. I això, venint de Cronenberg, ja és dir.




Només el Cronenberg podia explicar una història sobre frikis programadors informàtics de videojocs i que el conjunt fos terriblement orgànic, gens digital. Aquí la carn torna a ser el fil conductor. El Jude Law i la Jennifer Jason Leigh s'endinsen en una arremolinada trama d'intrigues i interessos comercials. Comandaments de videoconsoles que es conecten a l'espina dorsal, armes de mà que es munten amb els ossets d'un primer plat del menú d'un garito polsós, realitat, ficció... en definitiva, un cacau, però divertit i ben portat.




Sereníssima pel·lícula sobre la bojeria i sobre la memòria amb un repartiment en estat de gràcia: Ralph Fiennes, Miranda Richardson i Gabriel Byrne. Una de les obres recents menys vistes del canadenc però molt recomanable.




Per mi, una obra mestra rodona i perfecta. La història del Viggo Mortensen assetjat pel seu passat és equilibrada, tensa i densa. Les escenes de violència són esgarrifoses, la potència de les imatges, inoblidable. Una de les meves favorites de la seva filmografia.




Sense assemblar-se a l'anterior, les Promesas del Este del Cronenberg sempre m'ha recordat a la Historia de violencia, i no us sabria dir ben bé per què. Potser perquè el Viggo torna a fer un paper molt particular. Però crec que és perquè és una altra meravella de pel·lícula, amb un guió solidíssim i una tensió brutal al llarg de tota la peli. La baralla a la sauna fa esgarrifar.




Intel·lectual i elegant, als que no tenim massa coneixement ni referències sobre Freud i els seus coetanis ens ha agradat però sense tirar coets. Als que sí que tenen tirada pel psicoanàlisi i per la història d'aquests personatges clau del pensament modern, la peli els ha suposat descobrir una petita joia, amb un munt d'homenatges velats, imatges al·legòriques i uns sentiments soterrats que els han tocat molt fons.




 Tothom sospita que darrera d'aquesta avorridíssima pel·lícula hi ha alguna cosa de transcendental i que, probablement, pugui canviar-nos la vida. Però suportar una hora i mitja de diàlegs que no duen enlloc, amb unes interpretacions tan fredes com es podia esperar del Pattinson i de la Binoche i amb una trama que sembla que no du enlloc és, francament, tot un exercici de supervivència cinèfila. Només apta per als que tinguin ganes de parlar-ne després i intentar traure-li l'entrellat.




L'endogàmia de Hollywood a través d'una analogia familiar malsana. Cronenberg juga a la crítica i no li surt del tot bé (ni del tot malament), fonamentalment per una certa sensació que ja ho hem vist i ho hem vist millor i més intens. Tot i així, la pel·lícula va a més a mesura que els personatges insisteixen en degradar-se cada cop una mica més.
__________________________________________________________________________________

Esperem que aquesta filmografia resumida us faci venir de gust veure per primer cop o revisar moltes de les pelis del David Cronenberg. Però ja aprofitem per preguntar-vos: Quina és la vostra favorita?