Matrix Resurrections

Es podria argumentar que una seqüela que arriba 20 anys més tard i que es titula "Resurrections" implica que les seves predecessores necessàriament estan mortes i enterrades. I es podria esperar que la nostàlgia fos l'únic leit motiv d'aquesta, i que el metratge no fos més que un escandall minuciós de tots aquells trops i tics que els productors creuen que els espectadors volen tornar a veure. Però no.

Perquè la Lana Wachowsky és una directora intel·ligent, i la seva nova entrega no només juga a la nostàlgia —que ho fa— sinó que l'aprofita per bastir-hi al damunt alguna cosa nova, adaptant la ideologia de la pel·lícula als nous temps i superant el discurs ideològic de la primera entrega de la saga. Els fonaments, sens dubte, són els de la nostàlgia: retorn a escenaris, personatges, frases, recursos visuals. Però l'enfocament és alhora nostàlgic i autoconscient de l'exercici mateix, sense vergonyes. I això li dóna a la directora l'oportunitat de construir un edifici molt sòlid al voltant de l'angoixa de la vida contemporània i de les seves causes.

Perquè explicar que la nostra vida és angoixant seria repetir un mantra que totes les generacions han repetit. (Tothom creu ser qui més ha patit, qui més difícil ho ha tingut per ser feliç: excusa barata per no acceptar l'incapacitat de ser feliç). El que té d'interessant Matrix Resurrections és que la Wachowsky explica i denuncia també els mecanismes que el poder disposa ja no només per fer-te creure que vius una vida ideal, sinó per fer-te creure que entens els mateixos mecanismes de poder quan, en realitat, no són més que un altre parany per aplacar les teves ganes de revolució.

Perquè, en última instància, això és el que el poder necessita: desactivar la revolució. El poder imposa una estructura i viu d'ella, de manera que la seva única missió, en realitat, és mantenir-la estable, mantenir-la immòbil, complaent, sedada. I a Resurrections el poder entén que la clau per a aconseguir-ho quan la població comença a rebel·lar-se és donar la sensació d'elecció, permetre't escollir, aparentment, entre ignorància i il·luminació (les famoses píndoles blava i vermella) quan, en realitat, només estàs escollint entre ignorància i sensació d'il·luminació, és a dir, ignorància també.

I sí, és clar, també hi ha escenes de baralles confuses, tiroteigs aclaparadors, explosions i persecucions, però Matrix Resurrections és una història d'amor contra la tirania. I això, en uns temps com els nostres, no està mai de més explicar-ho.