It follows (2014) - David Robert Mitchell

Això, senyores i senyors, és una pel·lícula. I ja sé que pot semblar una obvietat començar d'aquesta manera una crítica, però és que últimament -en els darrers 10 anys- el cinema de terror sembla haver oblidat completament el que és fer una pel·lícula, enrocat com està el gènere en les seves pròpies dinàmiques gore extremes, ensurts sobredimensionats, efectes de so i d'imatge, trucatges i efectismes variats.

It follows és una pel·lícula. I un tros de pel·lícula, de fet. Evidentment, va passar per Sitges, però ja sabem que això no només no és garantia de res positiu sinó que, sovint, aquesta etiqueta fa més por que una pedregada. Però allò que és important és que va passar per Cannes. Sí, va ser seleccionada per participar en la secció oficial de la "Setmana de la crítica". Això és un garant, i no l'acumulació de participacions en festivals de triperia i sang.

It follows és una notable pel·lícula que, com si fos de casualitat, resulta que, a més, és de terror. I fa por, sí, molta por a estones. Però això no té importància. El que té importància és que el seu director i guionista, el David Robert Mitchell, té la intenció d'explicar alguna cosa i, a més, encerta en la forma tant com ho fa en el fons.
El punt de partida podria ser el d'un slasher qualsevol. Una adolescent surt de casa seva corrent, com perseguida per alguna cosa (no sabem el què); mira a dreta, a esquerra, no vol l'ajut de ningú, ni la del seu pare, corre, fuig amb el cotxe, es refugia a la platja i s'acomiada per telèfon de tothom: està esperant morir, ho sap, ho ha acceptat. És, en tot cas, el pròleg. La pel·lícula comença de debò quan la protagonista, una adolescent, perd la virginitat al seient del darrer del cotxe i, acte seguit, el se nuvi la lliga a una cadira per confessar-li un secret que l'atemoreix, una mena de maledicció per la qual es veu perseguit per esperits que el segueixen arreu on vagi i que ara, després d'haver practicat sexe amb ella, la hi ha passat: ara la perseguiran a ella.


Més enllà d'aquest punt de partida, allò que sorprèn i interessa són, en realitat, dues coses. Per una banda, l'enorme habilitat visual d'un David Robert Mitchell que juga a panoràmiques lentes, sovint circulars, per permetre a l'espectador jugar al mateix joc que l'assetjada protagonista. I, per una altra banda, l'enorme riquesa i intenció narrativa, en la que el director busca una metàfora molt poderosa i efectiva sobre la pèrdua de la innocència i la por a créixer, en una fugida endavant intentant evitar allò inevitable, un tema al que ja s'havia acostat en la seva primera cinta, The myth of the American sleepover.
Elegant i pausada, controlant el crescendo amb pols ferm, Mithcell va farcint la pel·lícula de detalls interessantíssims: diàlegs aparentment insignificants que finalment cobren sentit, objectes (el mòbil en forma de petxina), pel·lícules que veuen, poemes que reciten (The Love Song of J. Alfred Prufrock de T.S. Elliot), les fotos a la paret, les ressonàncies de l'aigua, els bris d'herba sobre la cama (referència a l'automutilació), ecos de Carrie i de Halloween (amb música de sintetitzador barat inclosa), etc.


En definitiva, una notable pel·lícula amb un estil molt seu alhora que elegant i anguniós que et manté enganxat a la butaca no perquè tinguis por a un nou ensurt sobredimensionat i gratuït sinó perquè la història que t'està explicant és interessant, molt interessant. Si Mad Max: Fury road és el retorn a les essències del cinema d'acció fet per cineastes-narradors a la volta dels 80, It follows li segueix l'estela per emmirallar-se en el cinema de terror dels 70, quan els efectismes no regnaven i les ganes d'explicar quelcom romanien prioritàries. Una delícia de pel·lícula. I punt.