Se'ns ha anat el Peter Bogdanovich
Ens deixa, com es sol dir, un llegat magnífic de pel·lícules (a més de la susdita 'The last picture show'): ¿Qué me pasa, doctor? (una de les comèdies amb què més hem rigut mai a la vida), l'entranyable Luna de papel (que li va donar l'òscar a la joveníssim Tatum O'neal), la preciosa Máscara (que li va donar un óscar a la Cher), l'adaptació de la mítica obra de teatre Pel davant i pel darrera, ¡Qué ruina de función! i tantes altres. Però és que a més ell va ser el que va convèncer l'Orson Welles per deixar-lo entrevistar mil-i-una vegades per acabar confeccionant un dels llibres més mítics de la història del cinema: Ciudadano Welles.
Tornarem a veure les seves pel·lícules i recordarem, com mai se'ns ha escapat, que ha estat un dels noms propis del cinema amb què sempre ens hem identificat. Adéu, Peter.
L'"A boy like that' de West side story interpretada per la Carol Burnett i la Julie Andrews
Ara que ens ha tornat la febre de West side story (ni que sigui per això ja caldria estar-li agraït a l'Spielberg, a més d'haver fet un remake molt digne que fins i tot aporta millores molt interessants respecte a l'original del Robert Wise) volem recuperar una actuació absolutament mítica d'aquestes dues cracs que són la Carol Burnett i la Julie Andrews.
Ambdues interpreten "A boy like that", el tema de West side story en què l'Anita i la Maria discuteixen, just després de la mort del Bernardo. L'actuació tingué lloc al Carnegie Hall, l'any 1962, dins el marc d'un espectacle en què ambdues interpretaven diversos números musicals clàssics. La Burnett demostra que era alguna cosa més que una comedianta, i l'Andrews ens recorda que no hi ha hagut veu més angelical que la seva al cinema. Quin parell.
Kimi (2022) - Steven Soderbergh
L'Angela revisa els àudios dels usuaris que, havent-li demanat alguna cosa a l'assistent Kimi, van ser malinterpretats, i prova així de millorar l'algoritme. La trama s'inicia quan l'Angela descobreix, en un dels àudios, un crim que posa en joc la reputació de la companyia, a poques setmanes de sortir a borsa. I a partir d'aquí, un thriller enginyós i ben portat, molt humà, i ple (pleníssim) d'homenatges (o còpies?) a Hitchcock i a DePalma (quan aquest homenatjava —o copiava?— a Hitch), tensió i intriga al voltant d'una tímida crítica a la tecnologia algorítmica d'assistents i gestió de dades privades.
Soderbergh no ha entregat el seu millor film, però sí un que es pot gaudir enormement i que està molt per damunt de la majoria d'estrenes digitals a les plataformes d'aquests dies.
West side story (2021) - Steven Spielberg
Diferències, per descomptat, n'hi ha. No massa, si més no en allò important. La trama pràcticament no està alterada, la orquestració és extremadament fidel a l'original (costaria diferenciar-les) i l'essència es manté intacta. L'Spielberg ha aprofitat per explicar millor algunes coses que no quedaven del tot clares en l'original, per canviar el moment i els intèrprets d'alguns temes (està bonic que el "Somewhere" el canti la mateixa Rita Moreno, ara en un paper diferent), o per suavitzar alguns versos que, aparentment, podien sonar massa crítics amb Puerto Rico (ja no diu el mític "Puerto Rico, my heart's devotion / let it sink back in the ocean" ni les referències posteriors a totes les suposades penúries —extremadament racistes— del llibret de Sondheim).
El problema, potser, està en un Ansel Elgort que no està a l'alçada (estaquirot, estaquirot; absolutament lamentable en el moment que li comuniquen la falsa mort de la Maria), i en un acte final que segueix sense funcionar, com ja li passava a l'original. Però, per compensar, Spielberg s'ha dotat d'uns molt bons ballarins i d'unes coreografies actualitzades i molt més vistoses, a més d'una Anita (Ariana DeBose) absolutament brillant.
Tinc dubtes seriosos que agradi a tots els fans de l'original. Però potser tinc més clar que qui la vegi per primer cop se n'enamorarà tant com nosaltres, els/les fans, ens vam enamorar de la primera, de tan similars com són i de tan respectuós com és aquest remake de l'Spielberg.
Matrix Resurrections
Perquè la Lana Wachowsky és una directora intel·ligent, i la seva nova entrega no només juga a la nostàlgia —que ho fa— sinó que l'aprofita per bastir-hi al damunt alguna cosa nova, adaptant la ideologia de la pel·lícula als nous temps i superant el discurs ideològic de la primera entrega de la saga. Els fonaments, sens dubte, són els de la nostàlgia: retorn a escenaris, personatges, frases, recursos visuals. Però l'enfocament és alhora nostàlgic i autoconscient de l'exercici mateix, sense vergonyes. I això li dóna a la directora l'oportunitat de construir un edifici molt sòlid al voltant de l'angoixa de la vida contemporània i de les seves causes.
Perquè, en última instància, això és el que el poder necessita: desactivar la revolució. El poder imposa una estructura i viu d'ella, de manera que la seva única missió, en realitat, és mantenir-la estable, mantenir-la immòbil, complaent, sedada. I a Resurrections el poder entén que la clau per a aconseguir-ho quan la població comença a rebel·lar-se és donar la sensació d'elecció, permetre't escollir, aparentment, entre ignorància i il·luminació (les famoses píndoles blava i vermella) quan, en realitat, només estàs escollint entre ignorància i sensació d'il·luminació, és a dir, ignorància també.
I sí, és clar, també hi ha escenes de baralles confuses, tiroteigs aclaparadors, explosions i persecucions, però Matrix Resurrections és una història d'amor contra la tirania. I això, en uns temps com els nostres, no està mai de més explicar-ho.
Annette (2021) - Leos Carax
I se li ha de reconèixer a en Carax —com sempre— l'atreviment. (No anem sobrats de cinema atrevit. Benvingut sia, ens agradi o no). Atreviment formal, narratiu, fins i tot musical. Però el conjunt grinyola. I ho fa durant massa estona, en una pel·lícula que necessita tisores.
'Annette' és un "anti-musical" o, més aviat, una "anti-òpera-rock", que vol acabar amb tot, però el primer amb què acaba és amb la paciència de l'espectador (d'aquest que us parla, si més no; que hi ha molts espectadors que l'han gaudit plenament).
I no li traurem tampoc a Carax l'enginy de la proposta, desmitificadora i personal. Però els 140 minuts de l'experiment acaben sent insofribles, més que res perquè el conjunt no lliga i perquè al cap d'una estona se te'n refot el que els hi passi a cap d'aquest personatges.
El desequilibri general, l'obsessió per provocar i ser rupturista allunya a 'Annette' de l'emoció i acaba sent un acudit massa llarg i sense gràcia. I ara us deixo, que vaig a revisar la meva seqüència favorita de la meva pel·lícula favorita del Carax.
Bo Burnham: Inside (2021) - Bo Burnham
Dune (2021) - Denis Villeneuve
I called him Morgan (2016) - Kasper Collin
Magnífic documental musical, molt superior a la mitjana del gènere, gràcies a una gran habilitat visual per suplir la manca de material gràfic i a ser capaç d'explicar la història d'un geni creador (el trompetista Lee Morgan) posant en valor la figura de la dona que el va salvar de l'oblit i de les drogues (Helen Moore).
Perquè, per una banda, allà on la majoria de documentals musicals busquen imatges d'arxiu i, en cas de no trobar-les, omplen les seqüències amb els testimonis davant la càmera, en Kasper Collin aprofita per donar context emocional a la història que aquests expliquen amb plans recurs de carreteres, veïnats, boires i turmentes de neu. El resultat és un documental que té textura, que no és només verbal.
I, d'altra banda, perquè quasi mai podem gaudir de la narració d'un ascens meteòric en alguna art recolzant-se en la figura de la dona que, sovint, és relegada a un paper secundari. Aquí no. Aquí la Helen Moore és contextualitzada, explicada des dels seus orígens, se li dóna veu, se li permet que expliqui com ho va viure. El seu és el testimoni capital. No sentim al Lee Morgan parlar més que en dues ocasions. A ella la sentim contínuament.
I amb aquests dos elements, però, és clar, també amb testimonis de les seves bandes, dels seus amics, i de la seva sublim música (quin fraseig, quines melodies!), Collin basteix un documental magnífic, una joia d'aquelles que els amants de la música gaudeixen tant si coneixen al músic com si no. Perquè aquí, del que es parla, no és del Lee Morgan. I això és el millor que li pot passar a un documental musical.
Possessor (2020) - Brandon Cronenberg
La Tasya Vos (magnètica Andrea Riseborough) és una assassina que perpetra els seus crims mitjançant una transfusió de consciència en la ment d'un altre a qui converteix en executor físic i del que, un cop executat l'assassinat, retorna cap al seu propi cos. És magnífica en la seva feina, però la seva cap (recuperada Jennifer Jason Leigh) insisteix en que per esdevenir l'assassina perfecta caldria que es desvinculés totalment de la seva vida personal. La Tasya s'ha separat voluntàriament del seu marit i del seu fill, entenent que estar-hi a prop li dificulta fer bé la seva feina i quan va a visitar-los, abans d'entrar, practica, assaja el seu comportament amb ells. Cada cop li queda menys de sí mateixa, després de tantes missions incorporant-se en persones alienes.
En una missió determinant pel futur de la seva empresa, les coses no surten com estaven previstes, i el hoste es rebel·la, engegant una pugna per la identitat i la consciència, per prendre el poder de les accions d'un cos que és una marioneta. La Tasya haurà de lluitar per prevaldre i qui sap si per retenir la seva pròpia consciència.
El Cronenberg fill filma amb precisió i sentit estètic (encara que aquest, sovint, viri cap al gore i la carnalitat més salvatge), però sobretot escriu un guió intel·ligent i ben lligat que demana diversos visionats i que és prou concís com per deixar l'espectador amb ganes de més.
Sangre de Zeus (Blood of Zeus, 2020) - Vlas Parlapanides i Charley Parlapanides
"Les històries de la mitologia grega formaven part de la tradició oral. Moltes no van ser mai transcrites i, al llarg dels anys, algunes es van perdre. Aquesta és una d'aquelles històries."
Així comença aquesta sèrie èpica que beu de la cosmogonia grega per narrar un conflicte entre dues faccions de les divinitats del mont Olimp, provocat per l'amor de Zeus per a una mortal i pels dos fills nascuts d'aquesta relació.
La productora Powerhouse, responsable de treballs d'animació prou populars com Castlevania, desplega un generós planter de personatges mitològics que s'enfronten per retenir el poder diví sobre els monstres titànics als quals ja van derrotar en primera instància en els episodis de la gigantomàquia grega i que ara, sota un nou comandament, semblen renéixer i amenacen amb desballestar el poder dels déus de l'Olimp.
Els germans Parlapanides no renuncien al respecte pels mites i, a pesar d'haver-los de casar amb històries noves i fantasioses, s'asseguren de no cometre imprudències o d'atrevir-se a proposar alteracions importants a la tradició que ens ha arribat i que s'ha establert com a canònica. I, a pesar que això els honora, qui us escriu troba que potser ha estat una oportunitat perduda per exercir una mica de revisionisme en clau actual. Però no. M'explico amb un exemple.
El desencadenant de la història és, com dèiem, l'amor que Zeus sent per una mortal casada. Com és habitual en Zeus, no té cap recança en baixar del mont Olimp per seduir-la i tenir-hi relacions (en general, Zeus solia violar a aquestes dones de les que "s'enamorava", però aquí, per descomptat, el seu amor és correspost). Hera, l'esposa de Zeus, ho descobreix, i la seva gelosia la porta a voler-se'n venjar. En l'escena en què el confronta, els guionistes encerten, en primera instància, a fer que l'Hera l'acusi de tot allò que sabem de Zeus: que és un adúlter reincident, que és el primer en saltar-se les lleis que ell mateix exigeix complir als altres, que és injust, que és un bully descarat que fa ús del seu poder de manera capriciosa i egoista. Bé, Hera; bé, guionistes. Però acte seguit, els mateixos guionistes converteixen a l'Hera en la malvada de la història, amb un dibuix que segueix els estilemes clàssics de la representació del mal en pantalla i en animació, el seu personatge es torna implacable i la seva venjança (totalment justificada, cal recordar que el seu marit li ha estat infidel) desproporcionada i cruel.
Malament, guionistes. Malament. Oportunitat perduda.
En tot cas, és cert que hi ha un cert esforç en no blanquejar del tot a Zeus. Perquè sí, se'l blanqueja. Però hi ha pecats que ha comès que no són perdonats ni minimitzats, i el seu desenllaç, per molt que èpic, no deixa de ser just.
De fet, però, el protagonista no és Zeus, sinó Heron, un dels seus dos fills amb la mortal, heroi a contracor (més habitual de la tradició romana que no pas de la grega, amb Enees com a principal representant d'aquesta figura que s'ha estès en la nostra cultura occidental fins als nostres dies: des de Frodo fins a Potter, passant pels Skywalker, Buffy, Shinji Ikari, Daenerys Targaryen i tants altres). El seu desenvolupament com a heroi decisiu i la relació amb el seu pare diví i el seu germà bastiran l'esquelet narratiu de la sèrie.
Al llarg dels vuit capítols d'aquesta primera temporada (ja han signat una segona i pretenen fer-ne quatre), les baralles i els conflictes es succeeixen, regalant-nos algunes escenes de lluites molt entretingudes i originals, per acabar amb un episodi final èpic que ens aboca a una batalla extraordinària i espectacular entre éssers superpoderosos.
Dibuixada a mà i amb poc ajut de l'ordinador, la productora Powerhouse insisteix en aquest estil més clàssic, per bé que en el camí es deixa el rigor perfeccionista en l'animació (molt abrupta) i ens castiga amb unes expressions molt hieràtiques que no ajuden gens a empatitzar amb els personatges. Però el resultat, en qualsevol cas, és una notable sèrie d'animació que reivindica la tradició helènica barrejant-la amb trops ben actuals (ens ha recordat molt a la magnífica Alexander Senki, producció de la Madhouse sota la batuta de Peter Cheung que recreava, en mode fantasiós, les aventures d'Alexandre el Gran).
Als aficionats a la mitologia grega els fascinarà la seva simple existència així com el poder contemplar com aquests artistes han imaginat ja no només els personatges sinó indrets com l'Hades o el mont olimp; i als no iniciats els permetrà començar-se a familiaritzar amb el reguitzell de personatges mítics que la tradició ens ha regalat.
Tenet (2020) - Christopher Nolan
Tenet és la màxima expressió del cinema del Christopher Nolan. Per dir-ho així, esta feta 100% de "nolanadesdolla" (un terme que ja estem en procés de registrar). No hi ha altra cosa que no sigui això, "nolanadesnolla". Això no hauria de ser pas una mala cosa. Tenet són 150 minuts d'enginys narratius complexos servits pel que és, sens dubte, l'actual "rei del mindfuck" cinematogràfic, en Nolan.
Ara bé, si està feta 100% de "nolanadesdolla" això implica, necessàriament, que no hi ha espai per a res més. I em temo que és exactament així. Tenet és, probablement, la més freda de totes les pel·lícules del Nolan. Els personatges no troben aire en aquest artefacte de precisió narrativa, no troben el seu espai ni recorregut per anar més enllà de mers ninotets que el guió (del mateix Nolan) belluga frenèticament al llarg de la pel·lícula.
Per contra, però, aquest mateix artefacte està tan pensat i repensat que empeny bruscament a l'espectador cap endavant sense un segon de descans, sense temps per meditar allò que està veient, sense opció de processar-ho. En contra del que podria semblar, Tenet no és una pel·lícula que l'espectador vegi racionalment sinó que l'ha de viure, necessàriament, amb les entranyes. Si un intenta analitzar-la probablement en surti escaldat, desconnecti i "surti" del film.
Així que el resultat és una pel·lícula extremadament entretinguda més que res perquè no hi ha descans, perquè no deixen de passar coses de manera molt accelerada. (De vegades massa accelerada, impedint que una escena d'acció "normal", sense "mindfucks", s'entengui mínimament). Potser Tenet és la pel·lícula que necessitàvem després de tant de temps sense estrenes rellevants: un mecanisme molt complex dissenyat per un enginyer quàntic del cinema del qual no pots escapar. Si el cinema és evasió, Tenet és LA evasió.Altra cosa és que, com molts havien pretès, Tenet vingui (del futur?) a salvar el cinema. Si aquest és el cinema (car, ampul·lós, fred, que renega del recorregut dramàtic dels seus personatges) que ha de venir potser que ens ho fem mirar. Si aquesta pel·lícula està funcionant decentment en taquilla és perquè és d'en Nolan i perquè se'n porta fent buzz des que va començar el confinament. Tenet no és només una pel·lícula, també és una conversa sobre el cinema. I probablement en aquesta conversa hi hagi allò més interessant.
Podría destruirte (I may destroy you, 2020) - Michaela Coel (creadora)
Poc a poc, la ficció (cinematogràfica i televisiva) va atrevint-se a enfrontar-se al món post-metoo. Però poques, fins avui, tan directes, valents i brillants com aquesta Podría destruirte que ha confeccionat la Michaela Coel, dramaturga, actriu, monologuista i cantant.
Directa perquè la Coel no s'està per romanços i va directe al gra des del primer episodi: la facilitat amb què els voltors violadors poden capturar les seves preses és alarmant, a la vista de tothom, a plena llum del dia o dels neons d'atapeïdes discoteques. Valenta perquè no només s'atansa al tema de les violacions sinó que explora els seus marges a través de protagonistes la innocència dels quals aquí els impedeix veure clar, els impedeix reaccionar: el sacseig és massa violent.
I brillant, sí, absolutament brillant, perquè la manera en què Coel explica la història (i com la remata) ens remet a aquests temps particulars en què sabem que tenim un problema greu i enquistat i encara no sabem com reaccionar de manera suficientment radical i decidida com per eradicar-ne les arrels. Nosaltres també estem massa corpresos per una realitat amb què hem conviscut massa temps sense ser-ne conscients (quan no mirant cap a una altra banda).
Els tres protagonistes de Podría destruirte han d'enfrontar-se a sí mateixos per poder encarar-se, després, amb el monstre; necessiten fer net, tabula rasa, revisar els fons d'armari. Potser tots nosaltres també hem de fer, en realitat, el mateix, si és que de debò volem desfer-nos d'aquesta intolerable xacra que ja fa massa temps que ens està destruint.
La ruta del dinero (Bedrag, 2015) - Jeppe Gjervig Gram i Jannik Tai Mosholt (Creadors)
Tots hem patit, en algun moment o un altre, un cert cosmopolitisme pop, aquell comportament que mira fora de la cultura local per buscar un cert elitisme, una certa distinció en productes forans que, pel sol fet de ser-ho, se suposa que tenen més caché, més prestigi. Una de les direccions en què la ficció televisiva ens ha fet mirar ha estat el nord d'Europa (tendència que es recolza, indubtablement, en l'onada inicial de narrativa criminal nòrdica): de Forbrydelsen a Bron/Broen, passant per Borgen o Lilyhammer, les sèries noruegues, sueques o daneses han anat trobant un lloc en la nostra graella.
A pesar que ja fa uns quants anys de les primeres importacions de ficció nòrdica, encara perdura una certa fascinació per aquesta, i per això ens segueixen arribant productes com Bedrag. El problema, que tots els elements de sorpresa ja han desaparegut completament. La fredor, la cruesa, la parsimònia ja no són ingredients tan seductors, i a l'espectador avesat li cal alguna cosa més que completi la recepta narrativa.
Bedrag, una història de corrupció al voltant de les energies renovables arrenca interessant, barrejant temàtiques empresarials, financeres, mafioses sobre un llenç procedimental i policial. Però per una banda els personatges estan dibuixats de manera tan matussera, els seus drames familiars estan explicats amb tan poca convicció, i per l'altra la trama més detectivesca sembla tan escrita amb tiralínies, regurgitant trops i patrons molt remollits, que el visionat es torna pesat i a estones exasperant.No dubtem que pugui agradar als poc assidus al gènere, però comparat amb altres joies de la ficció televisiva nòrdica Bedrag (si més no la seva primera temporada, l'única de les tres que té que hem vist) navega esmaperduda per territoris ja explorats.