I love Dick (2016) - Jill Soloway (creadora)

Cap comentari
Algú (un home) podria dir que la dona ha estat sempre al centre de l'art. Algú (un home) podria assegurar que se l'ha venerada i homenatjada incessantment, convertint-la en el subjecte de les obres. Algú (sí, un home) diria que l'art i els artistes sempre han venerat la dona com a musa, com a inspiració semi-divina, posada en un pedestal per ser admirada, pintada, esculpida, retratada.

Però en realitat, la història de l'art, tal com molt bé explicava el John Berger a la minisèrie Ways of seeing, el que ha fet amb la dona ha estat convertir-la en un objecte inert, immòbil, passiu, una mena de natura morta en la qual s'hi podia representar una poma, una pera, un grapat de raïm o... una dona. Per bé que la dona sembla al centre de l'obra, en realitat hi està fora: el que hi ha en l'obra no és altra cosa que la mirada masculina de l'artista al damunt d'una dona.

Alhora, la dona, com a artista creadora, sempre ha estat menystinguda, titllada de banal, d'incapaç, d'intel·lectualment buida. Sovint, el gran "insult" que les obres de dones rebien era que era un art "massa personal". Perquè una dona parlant d'ella mateixa és això: banal, innecessari, massa local, no interessa a ningú.


Justament per això, quan la Chris Kraus va publicar el seu llibre I love Dick l'any 1997 alguns (homes) van titllar la novel·la d'inconsistent i anecdòtica, buida i oblidable. El llibre, però, ha estat citat per diverses artistes com a detonant de la seva passió creadora (de la Shelia Heti a la Lena Dunham), i el temps l'ha reclamada com a peça clau del nou feminisme del segle XXI, amb la seva barreja de ficció i confessió (que alguns, homes i dones, anomenen "auto-ficció", oblidant potser que no hi ha una sola frase escrita en la història de la humanitat que no sigui, en realitat, auto-ficció).

L'any 2016, quan Transparent ja havia arrasat amb tots els premis televisius haguts i per haver, la seva creadora, la Jill Soloway, va escometre l'adaptació del llibre de la Chris Kraus. Ho va fer amb un writers' room format íntegrament per dones (a pesar, evidentment, de la pressió de la productora, Amazon Studios). I ho va fer amb l'atreviment i el desvergonyiment de qui se sap al capdamunt d'una onada de prestigi, sabedora que pot durar poc, però conscient del seu poder, de l'embranzida que et dona.

Així, I love Dick segueix la Chris de ficció, directora de cinema menystinguda (convidada al Festival de Venècia, però desestimada en última instància), que arriba al poblet de Marfa, Texas, on el seu marit, un intel·lectual especialista en l'holocaust ("sóc un gran fan de l'holocaust") ha d'assistir a un seminari organitzat pel Dick (sí, hi ha doble i fins i tot triple intenció en el nom), gran artista vingut a menys, en absoluta sequera creativa des de fa anys, que viu de rendes i del prestigi acumulat, la última obra del qual no és altra cosa que una totxana col·locada en vertical al mig d'un pedestal (sí, també hi ha doble intenció, en aquesta obra).


La Chris, en veure al Dick amb el seu posat de cowboy seductor (barret blanc d'ala ampla, texans ajustats, caminar cadenciós marcat per un rítmic sacsejar d'espatlles, això és quan no va a cavall), amb la seva mirada gèlida i perdona-vides, amb la legitimació empoderada a còpia de rebre elogis per part de tothom, s'hi obsessiona, s'hi veu atreta com arna cap a la llum, fins i tot quan aquest, fent honor al seu nom polisèmic, es comporta com un autèntic "dick" menyspreant la seva obra i la de totes les dones de la història de l'art. I qui diu "atreta" diu "obsessionada". 

Per gestionar aquesta obsessió, la Chris troba remei en escriure-li cartes obertes i sinceres. "Dear Dick", comencen totes. (I, un cop més, cal recordar aquí la polisèmia del terme: tant pot traduir-se per "Estimat Dick", com per "Estimat imbècil", com per "Estimat fal·lus"). I en les cartes la Chris s'obre en canal, confessa aquesta atracció, explica les fantasies que té, explora (i s'explora) el seu desig però sobretot els límits imposats d'aquests desig, aquells murs infranquejables que el bloquegen quan aquest és femení. 

I quan fa això, la Chris, de fet, està reubicant la dona en el discurs de l'art, col·locant-la —ara sí— en el veritable centre de l'obra, fent de sí mateixa el subjecte de la mateixa. La dona es mira a sí mateixa, es representa tal com es veu.


Petita digressió artística. Cap a finals del segle XVIII en Francisco de Goya li va pintar La maja desnuda al Manuel Godoy, valido del Carles IV, perquè el polític era un gran fanàtic de l'art pornogràfic. També li va encomanar una versió diferent, La maja vestida, que li permetia substituir la primera amb un enginyós sistema de politges quan venien visites. És la metàfora perfecta del que la dona com a obra d'art és per als homes: un objecte al que mirar i desitjar en la intimitat, sota l'excusa de l'art i de la creació artística.

Però a I love Dick la Chris és al centre de debò. S'exposa tan nua com la maja de Goya, però no per a ser desitjada sinó per tenir veu pròpia. No per ser mirada amb lascívia, sinó amb respecte, admiració i, si de cas, amb curiositat. La Chris no necessita una versió seva re-vestida, no necessita cobrir-se, més que res perquè si ho fa l'home de torn (el Dick, en una de les escenes més incòmodes de la sèrie) li demanarà, és clar, que es despulli. (L'obsessió dels homes per obligar a les dones a despullar-se, com si fossin nines, va quedar retratada per a la posteritat en aquella famosa 'Bella sin alma' del Ricardo Cocciante: "Y ahora desnúdate / como ya sabes tú / No te equivoques / no me importas tú / Bella sin alma"). Encara més, la Chris descavalca (mai millor dit) a en Dick (a l'home) de la seva posició de creador i el redueix a mera inspiració, el relega al paper de musa (inspirador però no creador, seductor però no seduït, objecte, que no subjecte de l'art).


I tal com va passar amb la novel·la de la Chris Kraus original, la seva obra inspira a tot un seguit de dones del poblet de Marfa, que es veuen encoratjades a fer sentir la seva veu. El capítol 5è, "A short story of weird girls", una joia absoluta, disruptiva i provocativa (que no provocadora) dirigida per la mateixa Jill Soloway, ens mostra les "confessions" mirant a càmera de quatre de les dones de la sèrie, explicant les arrels de les seves respectives obsessions pel Dick. Ho fan la mateixa Chris, però també la Toby, artista blanca i joveníssima que està guanyant reconeixement i que sembla destinada a superar al mateix Dick, el/la Devon, queer mestissa que ha basat la seva vessant masculina en els models de comportament que li ha observat al Dick, i la Paula, curadora afro-americana a la que el Dick constantment menysprea quan aquesta li proposa exposar obres de dones. Tot, absolutament tot, ha girat al voltant del Dick (del fal·lus) per a aquestes dones. Però aquesta confessió les allibera del fal·luscentrisme, les permet veure's a sí mateixes i, el que potser és més important, deixar que els demés les vegin.


I és veritat que la sèrie no és del tot rodona, que el treball intensíssim de la Kathryn Hahn en el paper de la Chris sovint carrega (no és la idea, potser?, tant ens costa acceptar que una dona sigui indecisa fins l'extenuació o estigui superada per les circumstàncies imposades pels altres?), que el Kevin Bacon és un Dick que potser encaixa més en la iconografia mascle als EUA que aquí, que, en general, costa empatitzar amb els personatges, erràtics i capriciosos (per bé que sempre obligats per les circumstàncies), però el conjunt no només és atrevit (amb imatges d'obres audiovisuals d'artistes dones inserides com a falques al mig de l'acció, cartells enunciatius de colors llampants, ús frenètic de la càmera) sinó també generós amb l'espectador àvid d'una narració diferent i d'una temàtica complexa i plena d'arestes i ambigüitats difícils de sortejar.

La sèrie fou cancel·lada en acabar la seva primera temporada. Una llàstima, perquè ens impedeix veure l'evolució d'aquestes dones obertes en canal després de la catarsi. Però val a dir que la conclusió de la temporada, amb un "Estimat Dick, t'escric una darrera carta", és un magnífic punt i final per a una història que, en realitat, ja ha explicat el que pretenia.

En tot cas, recordeu que aquest article que acabeu de llegir l'ha escrit algú (un home).

Cap comentari :