Déjame salir (Get out, 2017) - Jordan Peele

Cap comentari

Entretingut poti-poti transgènere, per bé que incomplert i fallit en molts aspectes, el que ha elucubrat el debutant Jordan Peele amb aquesta inquietant història racial en la que el nòvio afroamericà d'una filla de blancs surenys s'aboca a un seguit d'estranys descobriments al voltant de la seva família política. "Déjame salir" està plantejada com una pel·lícula de terror a l'ús, amb tots els tics i trucs exagerats del gènere: que si una escena inicial (un afroamericà passeja per uns suburbis i és capturar per un estrany encaputxat) que serveix de prolegomen del terror que ha de venir un cop la trama s'hagi pogut desenvolupar i els personatges hagin estat degudament presentats, que si un foreshadowing violent (l'atropellament d'un cérvol en la carretera que et du a la perdició és ja un clàssic del cinema de terror), que si ensurts sintètics forjats a cop de volum desmesurat, etc. Però l'excusa i detonant que empara la cinta és tan rocambolesca que esdevé inevitable que sovint s'escori cap a la comèdia negra o, si més no, se'n serveixi com a contrapunt (el personatge de l'amic, en Rod, n'és l'element més evident, però també diverses escenes plantejades des de la comèdia per arribar al terror).


Refregar una trama de gènere de terror contra algun aspecte de denúncia no és pas una novetat. Des que el gènere existeix que a la font del terror se li busca un referent real que pugui articular algun sentit a allò que veiem, alhora que fa corpori el mateix terror. L'exemple més clar seria tota la nissaga dels "ultracossos" des de la del Siegel fins a la del Ferrara, en la que cada nova pel·lícula semblava ser una metàfora dels temps que corrien, alineant els invasors amb els comunistes, els pro-militaristes o els alienats consumistes, però també els zombis, els assassins en sèrie o els més sagnants assassins han estat sotmesos a paral·lelismes contemporanis. Aquí Peele usa la temàtica racial, i ho fa amb força encert, trobant la manera de conjuminar-la de manera directa i sense embuts. Aquesta connexió, però, és tan inversemblant, que obliga a la trama a trepitjar els terrenys de la comèdia negra. Al cap i a la fi, "Las esposas perfectas" (The Stepford Wives, 1974), notable pel·lícula basada en la novel·la de l'Ira Levin, guionitzada pel William Goldman ("La princesa prometida", "Marathon man", "Misery", etc.) i dirigida pel Bryan Forbes (que l'any 2004 va tenir un menyspreable remake a càrrec del Frank Oz amb la Nicole Kidman) no deixa de ser exactament el mateix punt de partida, exactament el mateix. I en aquesta barreja, "Déjame salir" sembla perdre-li el pols a la tensió.

I la perd, la tensió, perquè també és incapaç d'estar-se d'acumular els tòpics del gènere, com si li anés la vida en haver-s'hi d'encabir. No només hi afegeix els ja mencionats tics del terror modern, sinó que no pot evitar caure en els errors habituals que aquest també practica (la porta convenientment oberta del quartet "secret" de la nòvia en el que hi ha una capsa perfectament disposada per tal de ser oberta i que conté, per descomptat, la prova definitiva de que ella menteix i que ha estat l'ham per capturar-lo) i fins i tot forats de guió que despisten i allunyen l'espectador més avesat (per molt que no sembla impossible que el protagonista, lligat de mans, pugui arribar a posar-se una mica de cotó a les orelles, sembla francament impossible que se'n pugui posar prou com per amortir completament el so que l'ha d'hipnotitzar).


Val a dir, però, que en el seu intent de fer una analogia racial, en Peele ha sabut trufar la pel·lícula d'un bon tou de detalls ben trobats que li aporten interès, sobretot en un repàs posterior. La "hipnosi" dels afroamericans que són convertits en meres marionetes, suplantades per un pensament blanc, la reclusió mental en un espai en el que la veu negra no es pot fer sentir, el protagonista "recollint" cotó del silló per poder escapar, i encara molts més, són detalls que demostren un guió molt rumiat i incubat.

La fórmula, doncs, funciona a mitges. I si bé l'entreteniment està assegurat, un servidor hagués preferit un to més seriós per afrontar una barreja tan explosiva de gènere de terror i denúncia racial.

Cap comentari :